Ara fa dos anys, els barcelonins anaven a les urnes amb el rerefons d’una campanya electoral en què gairebé tot semblava girar al voltant d’un plebiscit que dos dels candidats havien plantejat. El retorn de l’alcalde Xavier Trias amb una candidatura de Junts es presentava com l’única alternativa a la Barcelona d’Ada Colau, cultivada durant dos mandats, i que justament, s’oferia com el remei per evitar una Barcelona de dretes que posés la catifa vermella a les elits.
I Xavier Trias va guanyar, tot i que gairebé cap enquesta apuntava a la victòria del postconvergent. Però tampoc cap travessa s’acostaria, ni de lluny, a la coalició d’investidura que finalment faria alcalde Jaume Collboni. Si l’aritmètica i els vetos creuats no feien prou complicat un pacte a Barcelona per governar la ciutat, a 600 quilòmetres es produïa un moviment que sacsejaria el tauler d’escacs a la capital del país. L’anunci del president espanyol d’avançar les eleccions espanyoles al 23 de juliol, després del desastre electoral patit pel PSOE a tot l’Estat, que obligaria a recalcular estratègies dels partits i a tenir en compte factors externs en les negociacions a Barcelona. I aquí començava una partida d’escacs amb un precedent que finalment seria decisiu per trencar el gel d’una aritmètica sense precedents. El 2019, Comuns i PSC ja van acceptar l’ajuda de la dreta espanyolista de Manuel Valls per evitar que Ernest Maragall, guanyador de les eleccions, fos alcalde.
Ara bé, aquestes aliances teòricament contra natura han vingut per quedar-se? Segons els experts consultats pel TOT Barcelona, no. No s’han trencat barreres ideològiques, sinó que tant la investidura de Colau com la de Collboni són una concessió política en temps excepcionals. Dit d’una altra manera, una reacció de la política clàssica que tradicionalment ha viscut l’alternança de poder entre els blocs de la dreta i de l’esquerra com un fet natural davant de l’excepcionalitat independentista, en què l’eix social va quedar en un segon pla per blindar l’eix nacional. Una aliança entre la dreta i l’esquerra espanyola a Catalunya que, per dues vegades, s’ha aliat perquè el guanyador de les eleccions no sigui alcalde.
A l’Ajuntament la cadira no trontolla
Ara bé, un acord PP-Comuns-PSC sembla de totes totes inviable tant al Parlament com al Congrés. La raó és que en el cas de Barcelona i dels ajuntaments, els mecanismes legals obliguen a tenir un alcalde i no hi ha repetició electoral, a banda que quan s’investeix un alcalde, és pràcticament impossible expulsar-lo del poder si no hi ha una oposició disposada a pactar via moció de censura. I en el cas de Barcelona, l’aritmètica ho fa impossible. “A la Generalitat hi ha uns acords estratègics polítics i ideològics que tenen unes conseqüències, i quan un partit vota la investidura ho fa a canvi d’alguna cosa i el president ha de complir davant del risc d’una moció de censura. En canvi, en un ajuntament no hi ha risc, votar un alcalde no té conseqüències gairebé més enllà d’aquell dia”, argumenta el professor de Ciència Política de la UB Jesús Palomar. De fet, opina que el vot de Comuns i PP a Collboni “no implica cap canvi ideològic, sinó que referma encara més la ideologia d’aquests partits. El PP, contra els independentistes, i els Comuns, contra Junts”.
En la mateixa línia es pronuncia l’investigador postdoctoral a la Universidad Carlos III de Madrid Pau Vall, que té clar que “a Barcelona no s’han trencat les barreres ideològiques, s’han sobrepassat per una circumstància excepcional”. Creu que després d’uns anys en què l’eix més rellevant per entendre la competició política era el nacional, es van crear alineaments inesperats en l’eix social per barrar el pas a l’independentisme. Però a mesura que l’eix esquerra-dreta torna a ser protagonista, perquè l’independentisme ja no es veu com una amenaça, tornaran les coalicions naturals de l’eix esquerra-dreta i la política clàssica”, assenyala el politòleg. De fet, considera que “el govern d’ERC de Pere Aragonès ja va apostar per un rol més moderat en l’eix nacional i social, que va obrir la porta al Parlament actual, amb les aliances clàssiques i un govern en minoria del PSC però avalat per un tripartit d’esquerres”.
El doctor en ciències polítiques de la UOC Andreu Paneque també assenyala que la investidura del candidat del PSC no s’ha d’interpretar com “un canvi de paradigma ni de dinàmica política a Catalunya”. A parer seu, cal tenir en compte que les municipals “són unes eleccions més personalistes que ideològiques, fet que facilita que no hi hagi tants impediments per a pactes estranys”. El professor de la UOC afegeix un segon factor: “Veníem d’una etapa política en què l’eix esquerra-dreta era secundari respecte a l’eix Catalunya-Espanya. Això marcava molt els pactes, si eres o no independentista, i en el cas del pacte d’investidura de Collboni respon molt a aquesta circumstància. Primava la dimensió territorial per sobre de la ideològica”. De fet, Paneque considera que si es tornessin a repetir els resultats del 28M ara, “no seria senzill repetir, perquè la dimensió ideològica torna a ser la principal. Per tant, si es fes el pacte, caldria una justificació molt més clara i concreta sobre per què aquesta aliança i probablement els partits prioritzarien la coherència ideològica”, resumeix.
Una coalició que “semblava impossible”
Per la seva banda, el professor de Ciència Política de la UAB Marc Guinjoan circumscriu l’acord per investir Jaume Collboni a un context excepcional, però alerta que les raons del pacte es mantenen, i per tant “podria repetir-se” en l’àmbit local. “Per una banda, hi havia l’odi del PP a l’independentisme, i per l’altra, l’odi dels Comuns a Junts, que va donar lloc a una coalició que semblava impossible. I si ara es repetís l’aritmètica, les raons dels dos partits per investir el PSC es mantenen”. Segons el professor de la UAB, l’aritmètica tan “fragmentada i específica” de la capital pot tornar a donar acords impensables, i recorda que el PP va “votar el seu gran enemic a Espanya”, mentre que per als Comuns va ser, a parer seu, menys traumàtic perquè “són i seran la crossa del PSC”. Sigui com sigui, suma un altre element per entendre el context de l’acord del 2023: “Els ajuntaments són microcosmos, perquè té molta més rellevància l’alcalde que les sigles. Com més petit és el municipi, més pactes contra natura es poden veure”. Ara bé, Guinjoan té clar que aquesta aritmètica “no es donarà al Parlament, on amb Illa ha retornat l’eix dreta-esquerra i s’apliquen les dinàmiques clàssiques de la competència política”. De fet, considera que el pacte a Barcelona no ha perjudicat Collboni, al contrari, “està fortíssim, com Illa”. Tots dos governen en solitari i, afegeix, “amb l’independentisme en estat de letargia”, el retorn als paràmetres clàssics de la política amb l’eix esquerra-dreta “els assegura una governabilitat plàcida a tots dos”.
Després de la investidura de Collboni el 17 de juny de 2023, va venir la de Pedro Sánchez al novembre, on ja es va visualitzar el retorn a la política clàssica amb la confrontació dels dos blocs clàssics PSOE-PP. I a Catalunya, un any després, amb Illa i Puigdemont confrontats a les urnes i la posterior investidura del candidat del PSC amb el suport de l’anomenat tripartit d’esquerres. A la capital del país, el bloc d’investidura no ha tingut la més petita translació a la governança de la ciutat. Ni un sol triple acord al ple municipal, i amb l’alcalde deixant clar que la seva “aliança prioritària” és amb Comuns i ERC. Retorn a la política clàssica després de l’excepció independentista.
2 
