En els últims anys, les desigualtats socials i econòmiques s’han intensificat de manera escandalosa. Segons el Laboratori de Desigualtat Global, dirigit per l’economista Gabriel Zucman, unes 56.000 persones, un 0,001 % de la població mundial, concentren el 6 per cent de la riquesa.
La traducció d’aquestes xifres a Barcelona és esgarrifosa: els més rics, un 10 % de la població, acaparen el 60 % de la riquesa i condemnen les classes mitjanes i populars a unes condicions de vida cada cop més precàries.
Lluitar contra la desigualtat extrema i contra l’exclusió social no admet dreceres. Implica posar límits al poder econòmic concentrat.
Com? A través d’impostos progressius que no recaiguin, com avui, només sobre els sectors mitjans i populars.
Amb quina finalitat? Garantir que l’accés al transport, als aliments i a un habitatge digne sigui entès com a dret, com a servei públic, i no com una mercaderia per enriquir encara més els ultrarics.
Volem aliments i transport assequible per a tothom? Impulsem supermercats i transports públics, de qualitat, que prioritzin l’accessibilitat del servei i no els guanys milionaris d’un grapat de megarics.
Volem que l’habitatge sigui un dret i no un luxe per a uns quants? Rehabilitem i fem créixer un parc públic minso en comparació amb ciutats com Viena, París o Amsterdam. Però penalitzem també l’habitatge injustament buit, impedim les compres per especular o expropiem els milers de cases en mans de grans tenidors o de fons voltor.
La lluita contra la desigualtat no implica acabar amb els mecanismes de mercat. Ans al contrari: implica defensar les cooperatives i treballar amb entitats amb ànim de lucre limitat, mentre es lluita contra els grans oligopolis que només volen capturar el mercat en benefici propi.
Òbviament, remoure els privilegis dels més rics exigeix credibilitat i fermesa per part de qui aspira a governar. I, sobretot, requereix que la mateixa societat es mobilitzi en defensa dels seus drets.
El desnonament i la posterior mort de Maricarmen i el terrible accident de tren a Toledo ens estan mostrant que el capitalisme amb presses, àvid de beneficis desorbitats, porta a la desigualtat, a l’exclusió i a la mort. Necessitem governs i ciutadans valents que no es resignin a un sistema econòmic que entronitza la cobdícia i la crueltat. Les mobilitzacions i les vagues com la de l’11 de novembre haurien de servir per a això: per mostrar que hi ha alternatives, que ja han funcionat en altres ciutats i que estem disposats a defensar-les, a les institucions i al carrer, en benefici dels drets i la seguretat de tots.
