Barcelona té tendència a mirar-se el melic o bé a mirar al món, però no té gaire costum de mirar al seu voltant. Cada dia milers i milers de catalans passen per la ciutat per treballar, comprar, estudiar o gaudir de l’oferta cultural. Són ciutadans que viuen en primera persona les polítiques de la ciutat, sobretot en matèria de mobilitat però també en àmbits com l’urbanisme o la promoció turística. També participen amb els seus impostos del finançament de les grans infraestructures pròpies d’una capital, sigui a través d’impostos metropolitans o autonòmics.
En definitiva, fan vida barcelonina sense dormir-hi. Tampoc hi voten, és clar. Pasqual Maragall els va anomenar simpàticament “barcelonins a temps parcial”. En època del popular exalcalde, val a dir, aquests usuaris i passavolants tenien significació política perquè donaven força a l’Ajuntament socialista en el combat permanent amb la Generalitat convergent de Jordi Pujol. Eren altres temps.
La tensió Barcelona-Catalunya va quedar soterrada amb la retirada de l’escena política de Maragall i Pujol. Després el Procés va emmascarar la clivella, perquè altres dualitats eren més vistoses i bel·ligerants. Però la tensió no ha desaparegut mai del tot, sobretot a peu de carrer. No és difícil caçar al vol, en un vagó de metro o barra de bar, les simplificacions o fins i tot sornes de barcelonins referint-se a pobles rurals o barriades metropolitanes. De la mateixa forma –i no és diu tant–, criticar Barcelona és l’esport nacional dels catalans no barcelonins i puc assegurar que es practica amb fruïció.
No obstant, la distinció entre barcelonins a temps parcial i complet cada cop és més difusa. El teletreball durant la pandèmia ha centrifugat milers de capitalins, per a passar dies o setmanes o mesos lluny del tràfec urbà. Els que consolidin aquesta doble vida seran un nou tipus de barcelonins parcials, perquè sí que podran votar a Barcelona però faran vida a un altre lloc i acabaran fent seves reivindicacions que no tenen res a veure amb l’àrea metropolitana.
La clivella Barcelona-Catalunya torna a agafar força i lamento que les institucions badin tant. Barcelona no és la capital del món encara que a vegades somiï ser-ho –alguns sectors, almenys– ni tampoc és realment la cocapital d’Espanya que ens volia vendre Manuel Valls. El que no és discutible és que Barcelona és la capital de Catalunya. I que sobre una capitalitat sòlida se’n poden construir moltes més, perquè les capitalitats són capes superposades com tot el que té a veure amb identitats. No ens podem deixar perdre el rol bàsic de capital catalana, ni econòmicament, ni culturalment, ni estratègicament. No interessa a ningú perdre aquest lideratge… però ningú treballa gaire perquè s’exerceixi.
Al plenari municipal s’han sentit alguns discursos de l’oposició sobre la capitalitat de Catalunya, cert, però francament no passen de retrets genèrics amb poca concreció. No es porten a votació propostes o projectes que tinguin com a principals interessats els barcelonins part-time. Ni els barcelonins centrifugats. Al contrari, Barcelona sovint fa enfadar sense adonar-se’n als seus usuaris diürns o els contraposa als veïns legítims, per exemple negant-se a fer park and rides a la ciutat mentre extermina l’aparcament gratuït al voltant de la ronda de Dalt. O fent polítiques de sharing que comencen i acaben a la ciutat –de fet ni tan sols arriben a alguns barris perifèrics que sí que són barcelonins–.
L’altra cara de la moneda també existeix, és clar. L’Hospitalet posa catifa vermella als allotjaments turístics quan Barcelona la retira. Arriben als serveis públics de la capital persones sense llar i menors no acompanyats per recomanació d’altres municipis. L’esclat de reivindicacions nimby per rebutjar plantes de producció elèctrica renovable sempre acaba amb la mateixa cantarella: que Barcelona es produeixi la seva energia! Com si això fos possible. I com si l’electricitat del metro o de l’enllumenat de la Ronda no fossin per a tots els catalans i qualsevol persona que en faci ús. Forma part del mateix mal, el de no comprendre que el que és barceloní és català i viceversa.
No existeix un regidor 42 a l’Ajuntament que representi als barcelonins de facto, com no hi ha un ‘conseller d’afers barcelonins’ a l’altre costat de plaça Sant Jaume que faci polítiques de reforç de la capital. Una cosa i altra serien mal vistes i si fossin propostes electorals moririen abans de néixer, em temo. No va tenir més sort la idea d’una alcaldia metropolitana, tot i que només la podrien votar els residents als 36 municipis de l’AMB. De la ‘regió metropolitana’ se’n parla i se’n parla, però no avança gens. La capitalitat d’un país no s’esdevé per art de màgia. Necessita concreció. I mentre no hi hagi estructures, navegarem a la deriva empesos pels vents globals, els interessos electorals i els atzars pandèmics.
