Barcelona és plena de joies arquitectòniques. Tant conegudes, perquè apareixen als llibres i es poden etiquetar dins de corrents artístics, com desconegudes, però sense les quals no s’entendria la història de la ciutat. Més enllà de la Sagrada Família, el Parc Güell o la Pedrera, hi ha un patrimoni sovint ocult als ulls del turista, del barceloní i fins i tot del veí que el té a tocar. Un patrimoni degradat, abandonat i menystingut. Més per deixadesa que per mala fe de l’administració, sí, però al capdavall, són la burocràcia, les comissions d’estudi, els informes tècnics i tota una parafernàlia administrativa els que acaben destruint aquest patrimoni.
A la ciutat hi ha joies modernistes com Casa Hurtado, a Pedralbes, les casetes del Pont, a Sant Andreu, que expliquen la submissió obligada d’un poble al feixisme, i una llarga llista d’edificis i racons que es troben en una situació greu de deteriorament per desídia de l’administració. Aquesta i les anteriors. Perquè tant Casa Hurtado com les casetes del Pont, dos casos que ha explicat el TOT Barcelona aquesta setmana, arrosseguen un historial de molts anys d’abandonament per part dels successius governs municipals.
Malauradament, l’Ajuntament –sigui del color que sigui, perquè ha passat en tots els mandats- només reacciona qual la situació és molt crítica i després que el moviment veïnal lluiti incansablement per salvar aquell edifici, casa o racó sense el qual la seva història quedaria amputada. Salvaguardar el patrimoni local que no surt als llibres d’història de l’art i a les guies turístiques costa diners i probablement no és rendible a nivell de màrqueting polític, perquè, teòricament, només acontenta uns pocs veïns de la zona.
Decidir protegir aquest patrimoni o abandonar-lo a la seva sort hauria de ser una decisió política de gran calat dels governs municipals. Però a hores d’ara sembla una decisió purament administrativa que pot quedar en un calaix durant anys si un funcionari té mandra.
