Quan la burocràcia destrueix el patrimoni

“Decidir protegir el patrimoni local o abandonar-lo a la seva sort hauria de ser una decisió política de gran calat dels governs municipals”

Barcelona és plena de joies arquitectòniques. Tant conegudes, perquè apareixen als llibres i es poden etiquetar dins de corrents artístics, com desconegudes, però sense les quals no s’entendria la història de la ciutat. Més enllà de la Sagrada Família, el Parc Güell o la Pedrera, hi ha un patrimoni sovint ocult als ulls del turista, del barceloní i fins i tot del veí que el té a tocar. Un patrimoni degradat, abandonat i menystingut. Més per deixadesa que per mala fe de l’administració, sí, però al capdavall, són la burocràcia, les comissions d’estudi, els informes tècnics i tota una parafernàlia administrativa els que acaben destruint aquest patrimoni.

A la ciutat hi ha joies modernistes com Casa Hurtado, a Pedralbes, les casetes del Pont, a Sant Andreu, que expliquen la submissió obligada d’un poble al feixisme, i una llarga llista d’edificis i racons que es troben en una situació greu de deteriorament per desídia de l’administració. Aquesta i les anteriors. Perquè tant Casa Hurtado com les casetes del Pont, dos casos que ha explicat el TOT Barcelona aquesta setmana, arrosseguen un historial de molts anys d’abandonament per part dels successius governs municipals.

Malauradament, l’Ajuntament –sigui del color que sigui, perquè ha passat en tots els mandats- només reacciona qual la situació és molt crítica i després que el moviment veïnal lluiti incansablement per salvar aquell edifici, casa o racó sense el qual la seva història quedaria amputada. Salvaguardar el patrimoni local que no surt als llibres d’història de l’art i a les guies turístiques costa diners i probablement no és rendible a nivell de màrqueting polític, perquè, teòricament, només acontenta uns pocs veïns de la zona.

Decidir protegir aquest patrimoni o abandonar-lo a la seva sort hauria de ser una decisió política de gran calat dels governs municipals. Però a hores d’ara sembla una decisió purament administrativa que pot quedar en un calaix durant anys si un funcionari té mandra.

Comentaris

    Ricard 16/07/2021 3:45 pm
    L'administració pública cataloga un immoble. Però qui financia les obres de manteniment és el seu propietari, independentment que l'immoble estigui catalogat o no. Catalogat vol dir simplement les obres que hi són autoritzables per part de l'administració. La lectura de l'article demostra una superficialitat inacceptable.
    Narcís 17/07/2021 9:17 am
    El patrimoni n' és sagrat . . i si una persona és senyora i majora de qualsevol .. n' ha de ser conseqüent amb son manteniment . . i si no pot per raons econòmiques, se'l vengui o l' ofereixi a l' Administració pagant allò que li correspon que no pas menys ! PD : el que no pot ser és ser abandonat/ deixat . . Nota: així mateix, si hom deu ensenya'l per la cultura que implica , sigui amb màxima moral i respecte al seu propietari així com donar-li el que cal! Anotació al marge : el patrimoni és història, és identitat , és l' ànima de l ' existència de nostra nació !
    Manuel Marina 17/07/2021 11:02 am
    També hi ha un altre tipus de patrimoni abandonat: el del transport. Barcelona fa més de 40 anys que projecta el museu del Transport, tal como tenen altres ciutats d'Europa. A les cotxeres de La Pau, TMB té tot tipus de unitats abandonades a la sort dels grafiteros. Cotxes de metro antics, tramvies, busos, troles, forjats d'accesos de metro, etc. Moltes d'aquestes joies del transport ja són irrecuperables tot i que es van restaurar fa anys a Guardiola del Berguedà.
    fat boy 17/07/2021 1:46 pm
    Estem en un pais on si un propietari vol netejar la façana o la vol pintar, en lloc de donar-li una subvencio li cobren impostos. Es el mon al reves.

Nou comentari