Barcelona és Imparable, diu el lema de la plataforma que el catalanisme conservador –polític, empresarial i social- vol articular a la ciutat. A un any i mig de les eleccions municipals, assegura que és apolítica i que només vol demostrar als barcelonins que existeix una ciutat del sí on no hi hauria ni caos ni brutícia ni problemes d’habitatge. Una ciutat plena d’oportunitats, econòmicament potent i estable. Una ciutat imparable, i, probablement, impossible.
Però en el rerefons no hi ha només fer fora l’alcaldessa Ada Colau –1.200 persones a Sant Jaume no són representatives d’una massa crítica tan potent-. Hi ha, sobretot, recuperar un espai polític que el PSC ha manllevat hàbilment a aquest centre conservador que no està representat oficialment amb sigles a Barcelona. El PSC és a hores d’ara el partit de l’ordre i del business friendly, que governa amb un partit antagònic als seus interessos. Collboni va apostar per ocupar aquest espai i fugir de l’obrerisme i el socialisme i se n’ha sortit prou bé. Però no és el seu espai natural i des de fora empenyen per treure-li la cadira.
Enfrontar-se políticament, socialment i mediàticament al PSC no és tan senzill com fer-ho als Comuns. El “fora Colau” que es cridava a Sant Jaume ven molt més que “fora el PSC”, un partit molt arrelat sobretot en el moviment veïnal de la ciutat i en els cercles de poder econòmics.
I el que és més rellevant, destruir Colau és també començar a tancar portes a l’independentisme, ja sigui per evitar un hipotètic bipartit Comuns-ERC com per un hipotètic acord entre ERC, Junts i els Comuns, en el format de govern que fos. Manuel Valls va deixar la joguina de Barcelona a mig mandat assegurant que havia frenat l’independentisme. I tenia tota la raó. Colau el va preferir a ell abans que explorar un pacte amb l’independentisme. Però potser li està costant car. Una irrupció al consistori d’aquesta Barcelona imparable el 2023 amb uns pocs regidors modificaria de ben segur l’escenari de pactes.
