El ple de Barcelona ha debatut aquest divendres sobre els Jocs d’hivern al Pirineu. Que si la consulta, que si el canvi climàtic, que si Aragó… Més d’una hora d’estira-i-arronsa, malgrat que de moment Barcelona encara no sap ni què té a guanyar ni què té a perdre amb aquest gran esdeveniment que se li proposa.
Això sí, l’ocasió ha servit novament per glorificar els Jocs Olímpics de 1992. Aquest estiu faran 30 anys i tornarem a sentir cantar les meravelles d’aquella Barcelona presumptament cosmopolita, moderna, oberta i culta. Les rememoracions de Barcelona’92 em fan una mandra enorme, majúscula, infinita… olímpica! Perquè és un relat trampós i autocomplaent: ni els Jocs del 92 van ser tan perfectes, ni el contrafactual –com seria avui una Barcelona no olímpica– és tan nefast.
Comencem pel que sabem. Les lloances al consens polític “que va fer possible els Jocs” és una idealització totalment interessada de la Catalunya autonòmica i metropolitana. Sembla ara que tot fossin flors i violes, en la política de finals dels 80 i principis dels 90! Com si no haguessin estat anys d’una Catalunya totalment fracturada per l’antagonisme Pujol-Maragall, com si la dreta espanyola no fos llavors encara Alianza Popular, com si no acabés d’esclatar l’escàndol dels GAL, com si la primera dècada de democràcia no hagués ja apoltronat el Règim del 78… Vinga, va, de consensos pocs. D’interessos comuns, molts més. I tot i així, els interessos barcelonins es van haver de repartir els dinerets amb la Expo’92 de Sevilla, no fos cas que brilléssim massa.
Sobre el consens ciutadà, pitjor encara. L’eufòria olímpica es va cultivar tant com la condemna a l’ostracisme de les veus discordants, des del moviment veïnal fins a l’independentisme. Direm ostracisme per no dir coses més gruixudes. Aquí tothom estava eufòric, visca el Cobi i final de la conversa. No s’admet discussió.
Menció a part pel famós “llegat olímpic”. La ciutat “es va obrir al mar”.. atropellant tot el patrimoni industrial i popular que hi havia arran de sorra. Vam aconseguir fer unes rondes i un aeroport que ja s’haguessin fet i acabat amb un finançament com cal. Es veu que plovien milions d’inversió pública i privada, però l’Ajuntament es va passar una dècada llarga refent-se després de l’esforç econòmic realitzat. Les hores extres dels guàrdies urbans, per posar un exemple, es van acabar de pagar al segle XXI. Però res, un èxit, tu! I a qui discrepi li recordarem un cop i un altre la ruïna d’Atenes 2004 i Rio 2016.
Barcelona es va transformar, és innegable. I es van fer algunes coses bé, lògicament. La ciutat va quedar molt més bonica. Però l’economia… potser no tant com ens diuen. Els Jocs són el tret de sortida de la Gran Terciarització barcelonina, que és una forma elegant de dir Desindustrialització. Van marxar –i vam fer marxar– desenes de fàbriques urbanes, mentre començaven a prosperar negocis turístics amb treballadors molt més precaris que un obrer de fàbrica.
Què hagués estat de nosaltres
I ara abordem allò que no sabem, el contrafactual. Com seria Barcelona avui si no hagués estat acceptada la seva candidatura olímpica? El discurs polític hegemònic dona a entendre que seguiríem clavats als anys 80, o potser als 70 i tot. Que seríem una ciutat pobra, bruta, trista i dissortada, talment com la pàtria d’Espriu.
Això, benvolguts idealitzadors dels Jocs del 92, no cola gens ni mica. Cap turista ni expat del món s’hauria adonat de la gràcia de l’arquitectura d’Antoni Gaudí? Encara que arreu s’hagi revaloritzat l’art noveau i el modernisme, es veu que el d’aquí no el coneixeria ningú. Ni amb l’aparició dels vols de baix cost ens hauria arribat cap guiri, tu. No hauríem girat mai la vista cap al mar, ni en cap moment se’ns hagués ocorregut la idea transgressora i originalíssima de construir un passeig marítim. Un passeig que, per cert, ni amb tot l’impuls olímpic i del Fòrum hem aconseguit fer arribar a Sant Martí. Potser no haguéssim enderrocat els xiringuitos sobre la sorra de la Barceloneta, això sí…
Tampoc haguéssim construït un nou col·lector per sanejar el litoral, ni hauríem retirat mai de mai la runa dels descampats, ni resolt urbanísticament les vies de tren marítimes. Només hi hauria soroll i brutícia, a la Barcelona no olímpica. La netedat és un mèrit dels Jocs! Les normatives ambientals europees, bah, minúcies. Tampoc hi té res a veure el preu del sòl urbà i dels habitatges amb vistes al mar, naturalment.
El Règim del 92
Sacralitzar els Jocs no és nostàlgia innocent. És legitimar un model de ciutat concret i una obra de govern d’uns partits concrets. I la prosperitat posterior d’uns urbanistes, i d’un empresariat, i d’un star system. És l’autoaplaudiment dels guanyadors dels Jocs: el Règim del 92. Però la meva generació –i ja no diguem les següents– no ens sentim hostatges ni hereus d’aquella fita històrica. I no veiem tan de color de rosa el llegat olímpic que ens ha arribat. Com més ens magnifiquen els Jocs, més aixequem la cella. Les crítiques que han aflorat l’última dècada no són res comparades amb l’esmena a la totalitat que està per arribar. Vés que els Jocs d’hivern no ho accelerin.
