De fet, mana des que ERC va guanyar les eleccions el 2019 però els Comuns van triar com a soci el PSC i van acceptar els vots de Manuel Valls –un dels regidors més conservadors que ha tingut el consistori- perquè Ada Colau sostingués l’alcaldia i no anés a parar a mans independentistes d’esquerres. Els Comuns ho van preferir abans que cercar una aliança que incloïa JxCAT. Des del minut zero, els Comuns han perdut la batalla contra el model business friendly del PSC, que ha abandonat el pretèrit centre-esquerra per situar-se cada vegada més en el centre-dreta social i econòmic amb el tàndem Collboni-Batlle marcant aquest perfil, i confrontant gairebé diàriament i de forma pública amb l’aposta de Colau-Sanz.
D’aquí el distanciament d’ERC, que fins ara havia sostingut els pressupostos municipals però que a la tercera ha dit prou. Conscient, també cal dir-ho, que el fet que aquesta dreta emmascarada del PSC, ara amb el suport entusiasta de Barcelona pel Canvi, hagi pres el control del govern municipal desdibuixa els Comuns i posa al mercat electoral del 2023 una bossa importantíssima de votant progressista esparverat amb el rumb que imposa el nou socialisme en nom de tot el consistori.
Certament, no és cap escàndol que la dreta oficial, Barcelona pel Canvi, doni suport a la tramitació dels pressupostos de Colau-Collboni. Ho seria si els comptes proposats fossin realment pensats en clau d’esquerra i ERC s’hi negués per interessos partidistes abocant el govern municipal als braços de la dreta. El PSC, o millor dit, Jaume Collboni, ha estat el més intel·ligent de tots, en saber aprofitar un buit, el dels negocis, l’ordre i la seguretat, que ni PP ni Cs no han abanderat per falta de musculatura. Encara que això signifiqui acabar de desdibuixar encara més l’essa.
