De contenidors cremats i rodes de hàmster

'Ni-ni': Ni són els nostres primers disturbis ni hem après res de les similituds amb els precedents

No m’ha sorprès gens que una de les motivacions dels joves que protesten, segons ens expliquen ells mateixos, sigui forçar un canvi. Els ja-no-tan-joves també tenim aquesta frustració. Passen anys i disturbis… però de canvis estructurals n’arriben pocs o cap. Aquesta setmana d’aldarulls no és pas la primera que vivim a Barcelona/Catalunya, de fet és almenys la tercera gran onada de protestes en deu anys. Els majors precedents són Can Vies i Urquinaona, però enmig hi ha hagut també molts altres esclats, contra el toc de queda, el consell de ministres o vagues generals. 

El relat d’aquests joves i sobretot la seva edat entre els 17 i 19 anys em recorda poderosament a una escena que vaig viure a les protestes de Can Vies, les primeres que cobria sobre el terreny com a periodista. Un veí recriminava als joves les destrosses i una adolescent molt enfadada li replicava: “És per gent com vostè, que no baixa al carrer, que jo no tinc un futur!”. Hi vaig poder parlar al cap d’una estona i em va dir que vivia al Baix Llobregat. Coneixia Can Vies només d’oïdes però s’havia sentit apel·lada per la mobilització.

De l’habitació al contenidor

És una de les coses que tenen en comú aquests tres grans cicles de disturbis: la metxa l’encén un cas concret però el que manté les flames durant dies i dies és un malestar juvenil molt ampli. Una grandíssima emprenyada, vaja. Una que no es cura penjant pòsters a l’habitació. Corren pels carrers farts de córrer dins d’una roda del hàmster que mai avança.

Per la seva pròpia naturalesa, aquests esclats inclouen abusos i destrosses irracionals, que deslegitimen als manifestants i tapen les seves motivacions. Com si no ho sabéssim això, a la rosa de foc, a la ciutat de les bullangues i de la Setmana Tràgica! Els qui ara s’exclamen del caos tenen desmemòria voluntària? O potser preferiríem que la violència fos quirúrgica contra una persona o institució concreta? En dirien cop d’Estat o terrorisme, llavors! 

Del jutge al contenidor

Els tres cicles de disturbis en tenen més, de similituds. Un de molt clar: el detonant és una decisió judicial sense aval ciutadà ni mediació política. Hasél va a la garjola després de mesos de mostres de rebuig i quan sospitosament ja no pot interferir en la campanya electoral. La sentència als presos polítics es passa pel forro la dimensió col·lectiva del moviment independentista. El desallotjament de Can Vies va obviar l’evident oposició veïnal, també just després d’unes eleccions –una altra curiosa coincidència–.

La via judicial no funciona per resoldre afers col·lectius i Hasél o Can Vies eren conflictes que transcendien l’encausat. Ja no diguem l’1-O! La llei no és fenòmen de la naturalesa ni un axioma matemàtic. No és quelcom separat de la gent, sinó una construcció de la societat on s’aplica. En una democràcia representativa, els tribunals apliquen la llei per delegació de la ciutadania, igual que els polítics ens representen per encàrrec de les urnes. Ni més, ni menys. Les decisions que afecten a la tribu sencera, per tant, s’han de prendre per una altra via que involucri a la tribu sencera i no deixant-les en mans d’un magistrat a l’atzar.

I la policia, tres quarts del mateix. Exerceix el monopoli de la violència legítima per delegació, no per gràcia divina. No pot anar-se deslegitimant amb aquesta alegria, disturbi rere disturbi. Ja no pot allargar-se més el descrèdit de males praxis impunes. Molts catalans d’ordre qüestionen obertament la Brimo. Si no canvia res rere els escuts, no canviarà res a les barricades! Desideologitzem ja el debat: en pro de l’ordre públic, valentia política urgent.

De l’atur al contenidor

A més, els tres cicles sorgeixen en moments de crisi sistèmica: normalment econòmica –la crisi financera de 2008 i la pandèmica d’ara– però també d’esfondrament polític –la sentència–. Ningú pot tenir nassos de discutir que aquests nois i noies ho tenen cru per trobar feina a curt termini i que les nòmines al seu abast són inferiors al lloguer d’un pis estàndard de classe mitja a Barcelona. Tampoc podem negar que la gran esmena a la totalitat que suposava crear un Estat independent ha quedat més acorralada que els manifestants atonyinats ahir a Gran de Gràcia.

La manca d’expectatives amplifica una característica intrínseca de l’adolescència: reclamar explicacions a les generacions precedents. Aquesta accountability popular és molt sana quan esperona a joves i adults a millorar l’estat de les coses. Però no gaire quan es converteix en desconfiança mútua, ressentiment i una pluja de retrets. Fa una dècada que el xoc generacional és un gran elefant a l’habitació, un conflicte que es va fent gran i gran i gran i que cada cop té més costos. No fer-hi res desemboca en esclats imprevisibles. En el millor dels casos, en termes d’aconseguir canvis, en un Maig del 68. En el pitjor, en costos humans i resultats, en Primaveres Àrabs fallides.

Jo no vull arribar ni a un Maig del 68 ni a una Primavera Àrab, francament. Sota les llambordes no hi ha la platja, no hi era llavors ni hi és ara. La platja la va crear la construcció d’un consens social i polític nou després de les barricades. Malauradament, no sento que el Règim del 78 vulgui construir cap nova platja abans que la crisi generacional ho faci saltar tot pels aires. Mantenir als joves confinats en una roda de hàmster no té futur. I a més surt caríssim.

Comentaris

    Joan Martí 22/02/2021 7:15 am
    Justificar els aldarulls amb desmemòria voluntària em sembla una excusa tan, tan pobre. Hom diria que alguna cosa em hagut d'aprendre. No podem justificar la violència perque ja n'hi ha hagut abans, si us plau! Igualment, posar-se al costat d'una jove que recrimina un veï del qual no em sabem absolutament res i gràcies al qual probablement la vida d'aquesta jove i la de vosté mateixa és avui mil vegades millor que fa dècades és, simplement, un altre exercisi de periodisme mediocre.

Nou comentari