La Barcelona maragalliana va trobar en el cosmopolitisme una escapatòria a la tensió Catalunya-Espanya. La capital s’obria al món i vet aquí que al món li agradava prou Barcelona. Els Jocs del 92, el boom turístic, congressos internacionals, expats… Però ai las, resulta que als agitats anys 10 processistes s’han girat les tornes i l’economia internacionalitzada de la capital ha tret llast a l’aspiració independentista del país.
Un hotel és l’exemple més fàcil d’entendre: si al teu negoci el 70 o 80% dels clients són de l’Estat, la independència és un problema per l’empresa. Però si el 70 o 80% són guiris que venen per Gaudí i les platges i a sobre l’Estat te’ls amenaça frenant l’aeroport d’El Prat en favor de Barajas, potser et desacomplexes i penges l’estelada. A més, el guiri t’arrossega a fer política exterior nacionalista per molt equidistant que siguis: promoció dels trets diferencials de la destinació, incentivar que el visitant pul·luli per tot el país per no saturar la capital… I de propina, stands a fires de Brussel·les, Tòkio o Los Ángeles amb catalanets responent dubtes sobre Catalunya, en uns anys en què apareix als diaris de mig món.
Aquestes externalitats imprevistes de la Barcelona global fa temps que el sobiranisme les coneix i en privat les celebra. Però també les coneix l’establishment constitucionalista i, si pot, maniobra. Els darrers mesos l’Ajuntament i Turisme de Barcelona han tornat a parlar del “turisme nacional” –per referir-se al públic espanyol, clar– i sovint l’han presentat com un antídot a la crisi del sector per la pandèmia. Un manà tan il·lusori com el de Bienvenido Mr Marshall.
En aquesta línia, em crida molt l’atenció la campanya Barcelona estrena Navidad de RENFE i Turisme de Barcelona, que el mateix govern municipal va presentar a l’estació d’Atocha. Pretén captar visitants de ciutats espanyoles amb AVE i vendre a estrangers aterrats a Madrid que les dues ciutats poden ser un únic destí separat per una estoneta de tren. La renacionalització del turisme l’auspicien sobretot els socialistes, però als comuns no els hi fa especial nosa. El guiri no és sant de la seva devoció i l’agermanament amb Madrid ja han explicitat que els hi agrada. Però la maniobra a qui entusiasma de veritat és a l’stablishment estatal, perquè té aquella finezza del “que se note el efecto sin que se note el cuidado”.
La conveniència econòmica del gir es pot rebatre molt fàcilment, perquè els arguments del viatge més fàcilment improvisable i una major despesa per capita trontollen molt. El turista de Sevilla pot decidir a última hora venir a Barcelona en cotxe… igual que un de Marsella o Porto, perquè ser en un extrem de la península –no com Madrid– implica distàncies notables per carretera. De fet els primers visitants post-pandèmia que vam tenir eren joves francesos, no pas andalusos. En el cas dels que arriben per aire, les aerolínies d’arreu ja s’han adaptat a la nova normalitat de les reserves last minute. Encara no s’han restablert tots els vols transoceànics, d’acord, però els europeus s’han recuperat molt abans. A més, la campanya de Renfe oblida que el guiri compartit amb Madrid farà totes les pernoctacions allà, o com a molt alguna nit escadussera a la nostra ciutat. I pel que fa a la despesa diürna… Qui trobarà més exòtics i temptadors els souvenirs modernistes, els menús de tapes i les visites enoturístiques, un gallec o un holandès? Les estadístiques són clares: Regne Unit, França i Alemanya són al podi del shopping barceloní.
En definitiva, el discurs del “turisme nacional” té molt més a veure amb l’interès nacional que amb el turístic. I amb l’excusa de la pandèmia ens l’estan tornant a colar.
