Una dècada llarga de Procés sobiranista s’ha emportat per davant tota una generació política, entre la repressió despietada de l’Estat –presó, inhabilitacions, exili– i la refundació dels grans partits. Elsa Artadi era una supervivent dels fitxatges d’Artur Mas i, com ella mateixa ha ressaltat, malgrat les turbulències a Junts i al país ha “servit tres presidents”.
Ha navegat les aigües braves de la recessió, del 9N, de l’1O, de la sentència de l’1O i de la pandèmia. Va agafar les regnes del partit a Barcelona en el pitjor moment: després de la sortida de Xavier Trias de l’alcaldia, va encapçalar de facto la llista de l’exconseller Joaquim Forn mentre ell era a la presó. Ha intentat relligar un grup municipal patchwork, sortit d’una disputa de candidatures i colpejat per mals resultats electorals. I s’ha erigit en ariet d’Ada Colau a la dòcil bancada independentista, on s’ha fet evident l’escassa sintonia d’ERC i Junts.
Però aquest maig de 2022, al cap d’11 anys a primera fila, no s’ha pogut escapar de la piconadora. I la factura que ha pagat és alta, pel que ha destil·lat la seva compareixença de comiat. Elsa Artadi ha petat i no ho ha volgut amagar.
Sobreviure no és viure. Resistir no és vèncer. La diferència semblava subtil quan els alts càrrecs els ocupaven mascles alfa, que si no estaven bé com a mínim s’esforçaven en semblar-ho davant de tothom i a tothora. Quan passarà, que un home peti i ho faci públic així? Amb tota probabilitat hi ha hagut dirigents masculins en col·lapse emocional, però l’opinió pública no ens n’hem assabentat. Almenys no tan obertament.
La política crema, i crema moltíssim. Té un cost personal –depressió, ansietat, divorcis i amistats perdudes, estrès, ruïna…– inimaginable des de fora. Fins i tot diria que volgudament menystingut per l’electorat després dels escàndols de corrupció i les decepcions de les últimes dècades, que han rebregat la confiança entre representats i representants.
L’arribada de dones al poder transforma el poder, però la velocitat dels canvis socials és insuportablement lenta per a qui els persegueix. Aguantar i aguantar i aguantar la pressió no és una via d’èxit: la tàctica superwoman a la llarga no funciona. Admetre el desgast emocional i sortir de l’escenari tampoc canvia a curt termini la naturalesa dels llocs de poder, però pot ser un primer pas. Artadi pot generar un precedent útil per altres dones polítiques de qualsevol partit.
No hi ha manual d’instruccions per a feminitzar la política i fer-la molt més slow, és un camí a cegues per a homes i per a dones. El que està clar és que mentre dedicar-se a la política sigui una aventura només per a alfes –reals o impostats–, tindrem una política basada en la testosterona, el tacticisme i els egos. I anirem cremant talents com una capsa de mistos. Ara que hem perdut una generació política a tot l’arc parlamentari i s’imposa una renovació de lideratges, és una bona ocasió d’abordar què significa ser polític i quins límits personals ha de tenir.
7 
7 