Sílvia Federici supera les dificultats tècniques de la videotrucada que la connecta amb Barcelona amb una sentència ombrívola. “No havia viscut un moment polític tan nefast, difícil i injust com l’actual“, constata la pensadora italiana establerta a Nova York. Una setmana i mitja després de la segona victòria de Donald Trump a les eleccions nord-americanes, amb l’extrema dreta sotjant el govern de la primera potència europea i amb dues guerres a les portes d’Europa, el diagnòstic es fa evident. També ho és -sense necessitat de viatjar- per als presents al local de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, la majoria víctimes de la profunda crisi de l’habitatge que pateix el país i, encara més intensament, la ciutat. En només cinc anys, els lloguers s’han disparat més d’un 21%, i a la majoria de districtes la mitjana ja arrabassa, segons les dades de la Generalitat, els 1.000 euros mensuals. Sobre aquest teló de fons, la capital del país serveix d’epicentre d’un nou intent de mobilitzar un descontentament que transcendeix les fronteres catalanes. Federici fa de tret de sortida per a l’Assemblea Popular Internacional per l’Habitatge, una trobada dedicada a plantejar fórmules de resistència col·lectiva a un rendisme a l’alça, coincident amb el quinzè aniversari de la PAH i que durarà fins al pròxim 17 de novembre. Aquell “treball mort que viu més com més treball viu xucla” pren, ara, la forma ben coneguda d’un contracte d’arrendament.
“Què és l’economia vampírica? Aquell moment del desenvolupament capitalista en el qual necessita encara més l’espoli i la despossessió”, incita Federici. I, en un moment de transició massiva cap als entorns urbans, guanya protagonisme entre els recursos vampiritzats el mateix habitatge. Sempre amb un ull posat a les lluites dels 60 i els 70, especialment els primers impulsos descolonials i, posteriorment, l’altermundialisme; la filòsofa estableix una clara “continuïtat entre la lluita per la terra -l’aigua, els boscos- i la de l’habitatge”; atesa l’íntima connexió que un sostre té amb la capacitat de fer una vida bona i, encara més, de reproduir-la. Igual, doncs, que en els casos de les resistències del sud global, vinculades al territori, la pensadora basteix ponts entre el moviment per l’habitatge i els objectius dels feminismes. Els primers records de l’habitatge com a dret apareixen -“jo que soc gran i tinc memòria”, bromeja- en el moviment feminisme dels anys 70, quan les dones militants en reclamaven la gratuïtat -en tant que lloc de treball no remunerat, centre de les tasques de cures per al “subjecte principal de la reproducció”-. “Si la llar és la nostra fàbrica, hi hem de pagar la renda?”, qüestiona.
La batalla de l’habitatge, continua, també és una pel temps de vida. En un entorn de feines precàries i ancorada per lloguers i hipoteques cada cop més expansius, la força de treball es veu obigada a dedicar més i més hores a l’activitat productiva. Així, les pujades dels preus fan una funció d’extracció de renda, però també serveixen per “disciplinar els moviments” que s’hi oposen. Les conseqüències d’un arrendament més car, o d’un deute immobiliari creixent, “retallen la nostra vida, la redueixen”. Per contra, un sostre garantit és una “base indispensable” no només per a l’organització social, sinó per a l’autonomia mateixa dels ciutadans. “Les nostres lluites també necessiten infraestructures”, rebla la pensadora; atesa la immensa dificultat que suposa la mobilització sobre un fonament d’inseguretat material. Posar fi a aquest conflicte, doncs, resol bona part dels problemes del dia a dia de la població; però també aplana el terreny per “transformar les nostres comunitats en comunitats de resistència”.
La llar i el barri
Els mateixos mecanismes que disparen els preus de l’habitatge, argumenta Federici, serveixen per desmantellar el teixit social que l’envolta. Les llargues jornades laborals necessàries per entomar les despeses creixents retallen, com a dany col·lateral, vincles afectius immediats fàcils de construir en altres moments històrics. En etapes del mode de producció més encarades a la indústria -a la fàbrica- els barris i els llocs de feina eren “comunitats on tots es coneixien, tots sabien qui era la seva veïna”. En paral·lel a la centrifugació de treballadors de les seves llars també es dona, argumenta, una atomització d’espais que abans eren col·lectius. Així, la batalla per un sostre digne supera els llindars del pis o l’habitació: impregna els veïnats, els carrers i els districtes. La mercantilització que allunya la casa com a base material de la vida també transforma els carrers en “llocs per on caminar ràpidament quan anem a comprar o a la feina”. “Hem de reconquerir les cases, però també el carrer”, raona Federici, com a espai compartit, públic. “Sense això és molt difícil alimentar la nostra lluita”.
Qüestió d’imaginar
L’avenç d’aquesta “economia vampírica” que dona títol a les jornades, doncs, ensorra allò comú, diagnostica l’autora. Més perniciós és encara, però, el seu efecte sobre el llarg termini -i, més encara, sobre com es pensa que serà aquest-. La incertesa vital que emana d’aquestes condicions, observa Federici, posa límits fins i tot a allò que la ciutadania és capaç de pensar: “la misèria que vivim limita la nostra imaginació”, sentencia. Cobrir aquestes necessitats bàsiques, i fer-ho de tal manera que es recusin les relacions amb l’entorn, és també una espurna que anima a inventar, atès que “quan estem junts, la imaginació s’expandeix; podem imaginar una societat diferent”. En aquest sentit, lloa la iniciativa de la PAH amb les presents jornades, que suposen un salt d’una lluita “microscòpica” -com pot ser aturar un desnonament- cap a tot un projecte, fins i tot de civilització. “Que l’organització concreta esdevingui una llavor del món que volem construir”, conclou la pensadora.
