La Mina no aixeca cap des de fa una dècada, quan la crisi econòmica i el fracàs del Pla de Transformació van deixar el barri indefens davant d’un tsunami d’atur i l’augment del narcotràfic. Dins dels habitatges, la pobresa també ha fet estralls: els impagaments de lloguers socials i de despeses comunitàries han generat al llarg de deu anys una pilota de deute públic de 2’24 milions d’euros. La Mina pertany administrativament a Sant Adrià de Besòs però el parc d’habitatges va ser construït íntegrament per l’Ajuntament de Barcelona durant el tardofranquisme per allotjar-hi a barraquistes del Somorrostro, el Camp de la Bóta i Montjuïc.
El passiu pertany formalment a Pla de Besòs, l’empresa pública de l’Ajuntament de Sant Adrià del Besòs que va rebre els precaris blocs de la Mina de mans de Barcelona el 1988. Des d’aleshores aquesta societat ha exercit un rol semblant al d’un administrador de finques: gestionar les despeses comunitàries, proveir de serveis de neteja i manteniment a les escales de veïns, custodiar el pot comú per pagar inversions de millora… Molts dels pisos s’han anat escripturant amb el pas dels anys –i la complicitat de les administracions, que creien que la propietat estimularia el civisme dels residents– i avui dia els pocs arrendataris que queden tenen contractes de lloguer social a preus molt baixos –entre 50 i 150 euros, la majoria–.
Evolució de la morositat als pisos de la Mina / Pla de Besòs
Els rebuts són de poca quantia, en efecte, però el nombre d’impagaments s’ha multiplicat per quatre: el 2007 n’havien quedat sense cobrar 14.949 i aquest 2018 s’ha arribat a 63.903 rebuts retornats. El deute total s’ha enfilat de 250.000 euros el 2007 a més de dos milions a partir de 2017. I creix any rere any: la morterada comença a ser molt significativa per un consistori de la mida de Sant Adrià de Besòs, que no sap com resoldre la situació. A data 31 de desembre de 2018, el 58,4% de la morositat (1’3 milions d’euros) corresponia a despeses comunitàries, mentre que un terç (0’7 milions d’euros) eren lloguers socials impagats.
Evolució de rebuts impagats als pisos de la Mina / Pla de Besòs
L’alcalde, Joan Callau (PSC), explica al TOT Barcelona que ha demanat personalment a l’alcaldessa Ada Colau fins a dues vegades els darrers dos anys que l’ajudi a sanejar Pla de Besòs. “Barcelona s’ha d’implicar perquè té un deute moral amb la Mina, la va construir i és aquí on compren i consumeixen els toxicòmans de la capital”, argumenta. Callau insisteix que la progressió del deute no és fruit de la deixadesa pública sinó que demostraria una correlació absoluta amb la corba d’atur: “La majoria de gent vol viure tranquil·la i mentre pot pagar, paga”. Assegura que el consistori ja destina 300.000 euros anuals a aquesta empresa pública, a banda dels 400.000 euros que ha d’invertir en ajudes indirectes a llogaters socials. Fins aquest 2018 Sant Adrià no ha aconseguit eixugar el deute estructural que arrossegava el consistori des de 2008.
Colau senyala a la Generalitat
El govern d’Ada Colau fins ara s’ha posat de perfil: “Em deriva als seus tinents d’alcalde i regidors de districte i aquests són els que m’acaben dient que no, amb l’excusa que jurídicament és complicat finançar una empresa pública d’un altre municipi”. El govern barceloní té coneixement directe de les finances de l’empresa Pla de Besòs, a través del representant –amb veu però sense vot– que té al consell d’administració, el gerent Javier Burón. Certament la fórmula legal que hauria de tenir una eventual ajuda barcelonina no està gens clara i els informes encarregats per Pla de Besòs indiquen que possiblement caldria implicar com a intermediari el Consorci de la Mina, que és el govern efectiu del barri. Paralitzat des de fa anys i amb el gerent imputat –Juan Luis Rosique–, el consorci l’integren i cofinancen els dos ajuntaments, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.
I com que el Govern català és l’integrant majoritari del Consorci (50%), l’alcaldessa defensa que és qui ha d’encapçalar la intervenció pública de la Mina. “Ha de ser una política coordinada i si la Generalitat s’hi posa i la lidera, Barcelona hi serà segur”, va respondre Ada Colau al TOT Barcelona en la darrera edició de la conferència L’Alcaldessa respon. “Estem disposats a implicar-nos més, però només si hi ha un pla”, va remarcar. Segons va dir, abans de l’aplicació de l’article 155 es va reunir amb l’aleshores conseller Jordi Turull i va demanar una reunió del Consorci per “rellançar el diàleg”, però les dues gestions van quedar en no res pel complicat relleu polític a la Generalitat.
Evolució dels rebuts impagats als pisos de la Mina / Pla de Besòs
L’alcalde de Sant Adrià fa com qui sent ploure i segueix apuntant cap a Barcelona: “Jo ho seguiré intentant encara que estiguem en precampanya, perquè els problemes no esperen”. No vol pressionar més a la Generalitat, de qui ha obtingut aquest mandat 160.000 euros anuals per Pla de Besòs i el traspàs a la conselleria de Treball i Afers Social dels 200.000 euros que costa la sala de venopunció. I té altres demandes en curs, com més Mossos d’Esquadra a la comissaria que hi ha al mig del barri des de l’any 2003 i un “pla de xoc contra la pobresa estructural”. Va anunciar les dues peticions davant dels mitjans de comunicació al Parlament aquest gener, coincidint amb una moció del PSC contra la venda de droga al barri.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), que presideix BComú i on té un gran pes del PSC, també podria ser un camí de solució malgrat que ni Colau ni Callau hi fan cap referència. Quan es va constituir el consorci de la Mina, l’any 2000, la institució supramunicipal encara no existia i no hi ha entrat posteriorment. Actualment la principal contribució de l’AMB a la Mina és encarregar-se del manteniment del Parc del Besòs.
Les infinites metàstasis de la droga
Educadors socials del barri sospiten que Pla de Besòs repercuteix dissimuladament en els rebuts les elevades factures d’electricitat que suporta, perquè “la majoria de gent que punxa la llum ho fa del comptador de l’escala, no del seu veí del costat ni del carrer”. I una part del frau elèctric, a més, procedeix de pisos ocupats que consumeixen molt perquè amaguen cultius de marihuana, una modalitat de narcotràfic a l’alça al Besòs.
Les guarderies, peixeres o jardins –tres dels sobrenoms que més s’usen per aquests pisos– guanyen terreny a l’heroïna i generen menys conflicte al carrer, però tenen conseqüències dins dels edificis: “És una doble condemna pels veïns legals: a sobre de pagar més electricitat, s’espatlla constantment el sistema elèctric de l’edifici per sobrecàrrega”, assenyala una font coneixedora, que demana que no es publiqui el seu nom. El cas més evident és l’edifici Venus, pendent d’enderroc i conflictiu, on hi ha freqüents talls de subministrament.
Els veïns critiquen l’opacitat de Pla de Besòs
El deute de Pla de Besòs no causa sorpresa als veïns, que desconfien obertament de la gestió de l’empresa pública. Paco Hernández és president de l’AVV de la Mina des de fa cinc anys i, com a tal, té un seient al consell d’administració de l’empresa municipal. “Cap any he volgut firmar els pressupostos, me’n quedo al marge perquè no els veig clars”, justifica. “Els números que presenten… no dic que no siguin reals, però són opacs, no es justifiquen prou les despeses”, valora.
La queixa recurrent dels residents als pisos de la Mina és la inconcreció dels rebuts, on consten conceptes com “varis” o “serveis generals” per referir-se teòricament a tasques de manteniment. “Cada mig any arriba una despesa extraordinària de 70, 80 o 90 euros, que se suma als 18-19 euros mensuals i que no sabem amb tot detall on van a parar”, sosté. Les explicacions que reben, afegeix, són que els pagaments extra es destinen “a les assegurances, a la llum de l’escala i al manteniment dels ascensors”.
La desconfiança veïnal té també un nom i cognom: Juan Luis Rosique. El gerent del Consorci de la Mina ho és també de l’empresa Pla de Besòs –tot i que el dia a dia el porta de la directora, Àngels Franch– i està imputat pel cas de les contractacions de clans del barri en la vigilància privada d’habitatges públics. “Hi ha transvasaments financers entre els dos ens, els vasos comunicants són molt evidents”, protesta Josep Maria Monferrer, president de l’Arxiu Històric de la Mina i integrant de la Plataforma d’Entitats i Veïns de la Mina. “El teixit associatiu denunciem des de fa anys l’opacitat i les irregularitats de la gerència, però no canvia res”, lamenta.
Monferrer, escolapi i docent que ha dedicat tota la vida al barri, no se n’està de reclamar ajuda i coherència a Ada Colau: “Va venir en companya electoral el 2015 i ens va prometre que ens ajudaria”. L’alcaldessa també va respondre al TOT Barcelona durant la seva conferència anual que ni ella ni el seu equip s’han desentès de la Mina: “Diversos membres del govern municipal hem visitat la Mina de forma reiterada i regular durant el mandat i l’Ajuntament segueix posant una quantitat important de diners per al funcionament del Consorci”, reivindica.
