L’excés de paperassa ha fet encallar els plans del govern d’Ada Colau d’expropiar l’ús dels pisos buits propietat de bancs i grans tenidors per destinar-los a habitatge social. En els gairebé dos anys que fa que el Tribunal Constitucional va aixecar la suspensió de la llei catalana d’emergència de l’habitatge 4/2016, l’Ajuntament de Barcelona només ha pogut tancar tres expedients, dos corresponents a pisos de la Sareb –més coneguda com el banc dolent resultant de la crisi immobiliària– i un altre propietat del BBVA. Hi ha alguns pisos més en tràmit, però de moment no s’han pogut concretar.
Un balanç pobre per a una mesura que, tot i que mai es va plantejar com una solució definitiva a la crisi d’habitatge que viu Barcelona, sí que generava moltes expectatives. L’anterior regidor d’Habitatge, Josep Maria Montaner, la va arribar a qualificar d’una de les “eines més importants” que tenia el consistori per pressionar els bancs perquè s’avinguessin a cedir pisos buits. L’abril del 2018, poc després de la resolució del TC, el govern municipal va xifrar en 600 el nombre de pisos susceptibles de ser expropiats. Alguns d’aquests han acabat cedits de manera voluntària, pero els resultats de la Unitat de Disciplina en l’Habitatge segueixen lluny de l’esperat.
[r:1]
El primer expedient es va tancar el passat mes de març, just un any després que el TC aixequés la suspensió per utilitzar aquesta mesura, però no va ser fins al juny que es va fer públic perquè la propietat va presentar un recurs que va ser rebutjat. És un pis del carrer Palerm, al barri del Besòs i el Maresme. Ja amb el nou mandat en marxa, s’ha expropiat l’ús de dos pisos més, un al carrer Catània, també al Besòs, i un altre a l’avinguda Meridiana, a la Trinitat Nova. En el cas dels pisos de la Sareb, fonts de la societat han confirmat al TOT Barcelona que són de la seva propietat, però han assegurat que de moment no han rebut cap notificació d’expropiació.
Un procés lent i feixuc
Antoni Ferré, professor associat de la Universitat de Barcelona especialitzat en urbanisme i expropiacions, ha explicat a aquest diari que qualsevol expropiació és “un procediment molt complex de dur a terme” perquè s’han de garantir els drets dels propietaris i moltes vegades s’han de complir uns requisits molt exigents. Una tesi semblant a la que sosté l’Ajuntament. Fonts municipals han defensat el “valor qualitatiu” de la mesura, més que la xifra final d’expropiacions, perquè del que es tracta és de llançar un missatge al sector privat, que sempre ha sigut reticent a acceptar la corresponsabilitat que volen els comuns.
Fonts del sector immobiliari rebaten la tesi municipal i critiquen que s’utilitzin un procediment que no es va dissenyar per fer front “a una emergència”. La falta d’habitatge és una “problemàtica estructural” que s’ha d’abordar de manera ambiciosa i estructural i “no amb pedaços”, ja que els pocs pisos que s’han incorporat a través de les expropiacions no faran cap diferència a llarg termini. “Es podrien expropiar amb una diligència brutal centenars de pisos i tot i això no s’aconseguiria resoldre el problema de l’habitatge a Barcelona”, insisteixen.
Dos anys buits
El procés d’expropiació, per si mateix complicat, s’agreuja en el cas de l’expropiació de l’ús dels pisos buits per la definició que se’n fa a la legislació vigent, que considera que un pis està buit quan ha estat en desús durant més de dos anys. I com es pot demostrar aquesta falta d’ús? El cas del carrer Palerm és paradigmàtic perquè va ser el primer. El consistori va haver de comprovar si estava inscrit al Registre d’Habitatges Buits de la Generalitat, que obliga als grans tenidors a notificar els pisos que tenen en desús perquè han de pagar un impost.
Un cop s’ha acreditat que està buit, el consistori ha de demostrar que ha estat almenys dos anys sense inquilins o ocupants. El padró, certificats de les companyies subministradores i inspeccions in situ són les eines més habituals. Quan s’ha cobert aquest pas, el més habitual és oferir a l’entitat la possibilitat de cedir-lo de manera voluntària i, en cas de negativa, aleshores es pot procedir a l’expropiació. En els tres casos, una vegada que s’ha completat el procediment, s’ha expropiat l’ús del pis per un període de 10 anys –el màxim que contempla la llei– i s’ha establert una compensació econòmica d’entre 9.000 i 11.000 euros per als propietaris, una quantitat que equival a un lloguer mensual que oscil·laria entre els 75 i els 91 euros.
Una llei pionera encallada al TC
La llei catalana 4/2016, pensada per protegir “les persones en risc d’exclusió residencial“, és pionera a l’Estat espanyol perquè ofereix tota una sèrie d’eines molt innovadores per garantir el dret a l’habitatge i contra la pobresa energètica. Tot i que el PP català va votar a favor del text, el govern de Mariano Rajoy la va portar al Tribunal Constitucional, que va admetre el recurs l’octubre del 2017 i va suspendre alguns dels seus articles. Aquesta llei, a més, era la resposta del Parlament a una altra llei pionera, la 24/2015, que també havia estat suspesa pel TC. En aquell moment, l’Ajuntament de Barcelona tenia en marxa 16 expedients d’expropiació que van quedar congelats.
Mig any després, el TC va decidir aixecar la suspensió i el consistori va tornar a posar en marxa la maquinària. L’abril del 2018 va recuperar els expedients del calaix, però llavors 11 dels pisos afectats ja havien sigut cedits o venuts al mateix Ajuntament mitjançant el dret de tanteig i retracte, segons va indicar en el seu moment el regidor d’Habitatge. No va ser fins al febrer d’aquest any que el TC va arxivar el recurs del govern espanyol i, per tant, tot el text passava a ser completament vigent. Un mes després, el nou departament municipal va accelerar de nou i un mes després obria el camí per expropiar més pisos.
