El sindicat d’habitatge de Vallcarca compartia recentment a les seves xarxes socials una imatge satírica molt en línia amb l’estat del discurs del moviment català, amb Barcelona com a epicentre. En ella, primer, un home és increpat per un altre, aquest segon vestit amb monocle i barret de copa, per pagar el lloguer fora de temps. En la segona meitat, l’home rebutja els crits de la seva contrapart i se’n desfà: “Tothom necessita una llar, però ningú no necessita els rendistes“, resa el meme. Les primeres voltes que es va sentir al carrer el crit de “la por ha canviat de bàndol”, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca es dirigia, principalment, a la banca i els fons voltor -al caliu de les mobilitzacions posteriors a la Gran Recessió-. En definitiva, contra les estructures financeres que, enmig d’una crisi residencial sense precedents al mercat de propietaris que és l’Estat espanyol, eren la cara –llunyana, sovint invisible–, de l’onada de desnonaments que patien especialment les rendes més baixes. 15 anys després, l’emergència residencial continua ben viva, i més encara a les grans ciutats; però “la composició del conflicte ha canviat”, explica al Tot Barcelona el portaveu del Sindicat de Llogateres Enric Aragonès. I, amb ella, les organitzacions s’han adaptat, i fins i tot s’ha redimensionat l’enemic. On abans només hi havia Blackstone, ara es crida contra el model mateix de la propietat immobiliària com a actiu financer; i contra aquells que se’n beneficien.
El mercat de l’habitatge, en efecte, ha canviat substancialment en la darrera dècada i escaig. Si abans de la crisi financera el percentatge de llars en règim de lloguer era ínfim, -molt inferior al 10% segons les dades de l’Observatori del Lloguer fonamentades en estudis del Banc d’Espanya-, la xifra actual al conjunt de l’estat voltaria el 25%; mentre que a Catalunya quedaria a tocar del 28%. És a dir, si bé el teixit residencial espanyol és majoritàriament de propietaris, el lloguer apareix com una opció de creixent pes social –ja proper, de fet, al de la UE, de mitjana en un 30,8%, només tres punts per sobre del català–. El deplaçament és, primer de tot, material: a principis de la dècada passada, amb l’esclat de la bombolla, la PAH, en paraules del membre del grup de recerca en Antropologia de les Crisis i Transformacions Socials de la UB Joao França, “articula les classes populars” superades per endeutaments gegantins i en un context d’incertesa laboral extrema. Ara, afegeix Aragonès, el conflicte ha pres amplada social: persones “amb un lloc de feina estable i salaris en la mitjana del país” pateixen una pressió residencial que, en la seva situació, seria impensable ara fa uns 10 anys. A la demarcació de Barcelona, de mitjana, els llogaters dediquen el 38% dels seus ingressos a pagar els arrendaments –un càlcul trampós, a parer del sindicat, atès que entre les rendes més baixes aquesta proporció sol abastar el 50%–.
La reconfiguració de la crisi, però, és també cultural. Durant els primers compassos de les lluites nascudes de l’esclat financer, recorda França, hi havia encara un component “aspiracional” en les protestes. I fins i tot abans: un moviment com V de Vivienda, nascut en plena bombolla amb Ada Colau com a cara més visible, “podia interpel·lar joves que reclamaven unes condicions determinades”; mentre que la PAH funciona com a espai per a perfils més precaritzats durant la Recessió. Totes elles, però, comparteixen la meta discursiva d’assolir un habitatge en propietat -malgrat que aquesta mai va ser una bandera irrenunciable del moviment-. Durant la dècada posterior, l’esmicolament de totes les certeses laborals i vitals prèvies fa que “tota una generació” deixi de veure la compra com una opció accessible. “Hi ha un grup de persones que arribem a l’edat adulta per al qual la propietat ja no és un fet accessible; ni fins i tot desitjable”, rememora l’antropòleg. L’horitzó d’esdevenir propietari, doncs, es va esvaint als ulls de molts potencials mobilitzats, i no només joves, o treballadors especialment precaris. “Veiem classes mitjanes que assumeixen que no hi podran accedir; o sectors de propietaris que assumeixen que les seves filles i fills no podran ser-ho”, contempla l’expert; fet que modula extremadament el relat i les formes del batzac social contemporani. “M’aventuro a dir que hi havia molts propietaris a la manifestació del 23-N”, celebra Aragonès.
El nou enemic
Com al còmic del sindicat de llogateres de Vallcarca, les pancartes de la mobilització de finals del mes passat –la més multitudinària de la història barcelonina en aquest àmbit, amb més de 170.000 persones segons l’organització– no posaven el focus només a BlackRock, o al Banc de Santander. El soroll de clauers a l’Avinguda de Roma també cercava l’oïda de propietaris privats, petits i mitjans, que acumulen un grapat d’immobles i en generen un benefici improductiu. “A mesura que el lloguer va guanyant protagonisme, veiem que actors locals també formen part de l’economia extractiva”, denuncia França –allò que la plataforma anomena, com van fer constar a la darrera Assemblea Internacional Popular per l’Habitatge celebrada a Barcelona, “economia vampírica”–.
Quan la immensa majoria de ciutadans a l’Estat residia en règim de propietat, com recordava llavors l’investigador Manuel Gabarre, banca i vehicles inversors tenien molt fàcil accedir al capital, mitjançant compres massives d’actius tòxics als governs de torn després dels rescats bancaris –com va ser el cas de l’Estat espanyol, per exemple–, per revendre’ls posteriorment a preus de mercat. “Quan el focus estava en els voltors, el seu rol era molt més cert”, recorda Aragonès. Si bé continuen sent, als seus ulls, actors perniciosos per a les economies locals, “ja no els hi és exclusiu”. “Parlar de rendistes mostra com hi ha interessos contraposats”, sentencia el sindicalista; sigui l’adversari una cartera financera amb 10.000 milions en actius o un propietari amb set pisos a l’Eixample.
En els anys centrals de la crisi financera, recorda França, fer bandera contra els fons voltor va servir per “legitimar el moviment”. “Es van construir discursos al voltant d’un enemic que la gent entenia que era compartit; és amplament reconegut que els fons tenen una funció parasitària”, explica; si bé sovint “l’efectivitat de la protesta és menor” per la immensa distància que separa un resident de les oficines de, per exemple, Cerberus. En aquest sentit, reconeix la dificultat afegida de rebaixar el focus al nivell base de la propietat immobiliària. “És més fàcil estar legitimat per confrontar aquesta mena d’actors; fins i tot les dretes ho arriben a comprar”, compara. En un sentit similar, Aragonès recorda els debats interns dins el moviment, més enllà fins i tot del Sindicat, i l’alerta per si “personalitzar més en els rendistes podria fer perdre pistonada”. “Doncs no: justament quan hem fet aquest discurs és quan millor hem tirat endavant”, afegeix; tot valorant la capacitat de les noves línies polítiques per “trencar la confusió interessada entre arrendadors i propietaris”. Cerquen, així, separar –també en el debat públic– la immensa majoria de titulars d’un immoble que en fan ús com a residència habitual, del petit reducte –al voltant d’un 6% dels ciutadans, calculen– que extrauen benefici dels seus actius construïts. “També té a veure amb el llenguatge: hem de deixar clar que són els interessos dels rendistes els que són oposats”, conclou el portaveu sindical.
Continuïtat en l’acció col·lectiva
Els canvis en les característiques del moviment també reclamen, coincideixen ambdós experts, noves formes d’organitzar-lo. Tant Aragonès com França destaquen del teixit més jove la seva aspiració a assemblar-se al sindicalisme obrer. “L’habitatge no és un moviment social sense formalització: hi ha organitzacions sindicals que formen part del tot, amb militància que en forma part fins i tot si no tenen un conflicte obert”, raona Aragonès.
De fet, el sindicalisme de barri, o organitzacions que han pres embranzida en els darrers mesos com el Sindicat Socialista de l’Habitatge de Catalunya, dibuixen la mateixa realitat: per sobre d’un espai d’emissió de discurs, les organitzacions esdevenen entorns d’assessorament individualitzat en conflictes residencials concrets. “El model per abordar els casos concrets beu del de la PAH de fa quinze anys” recorda França. En la línia, Aragonès recorda el contacte del Sindicat amb “molts conflictes concrets”, com la resistència dels vuit edificis de Gràcia comprats pel fons voltor Palau & Mafredi, del bracet de l’organització del barri; o la participació a la lluita dels blocs del carrer Tapioles, una de les victòries més recents del moviment.
La resistència que plantejava la PAH, recorda França, era especialment física, amb les aturades de desnonaments que van esdevenir pràctica habitual durant els anys de la Gran Recessió i que encara ara es mantenen al repertori d’acció col·lectiva del moviment. En aquest sentit, l’ambició “mediaticodiscursiva” del Sindicat de Llogateres i altres organitzacions similars les fa més capaces d’arribar a capes socials amples; però no garanteix de seu la militància. De fet, durant la marxa del 23-N, la preocupació de les sindicalistes presents era aquesta: “a veure quanta d’aquesta gent podem aconseguir que vingui també a la pròxima assemblea”.
Una “classe llogatera”
Amb tot, per a França,”és interessant plantejar el terme sindicat” com a eina, també, de contraposició; de creació de blocs socials. Si bé és cert que la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca tenia una clara ambició política, amb demandes que anaven des de les millores democràtiques fins a altres àmbits materials, sempre ha romàs molt complicat, coincideixen, unir els dolors de capes socials cada cop més diverses. Ara, encara més: la crisi residencial afecta –de maneres molt diferents– tant un professional amb un salari mitjà, però un lloguer disparat; com a un jove que no s’ha pogut emancipar, com a una família que es veu obligada a viure en una sola habitació. De fet, tant el Sindicat de Llogateres com el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca formaven part dels convocants de l’assemblea barraquista de mitjan desembre. “El model sovint falla per a allò més precari”, lamenta l’antropòleg; com ara en l’atenció als col·lectius sense llar, o les persones migrades.
Així, el repte rau, per al portaveu sindical, a “unir les característiques diverses per fer front al patiment compartit”. La diversitat orgànica del moviment va, en bona manera, en aquest sentit: la presència d’entitats amb més ambició de base en paral·lel a un clar blitz polític i mediàtic podria servir per “respondre a contingències concretes” i, al torn, “organitzar una classe llogatera”. Ara bé, la coordinació entre ambdues fórmules és més que complexa. “Es pot ser gran i petit, però no ho hem vist mai”, respon França. En el moment de creixement de la PAH, l’atractiu principal era “fer sentir la gent part d’una organització que garantia una vida millor”. Així, s’assolia un “múscul” que, en el moment d’escalar, va esdevenir trencadís. “Per a molta gent es va concretar en projectes electorals amb propostes interessants, però que no van canviar el model”, reviu l’expert. “Entre el 2009 i el 2015 semblava que hagués de passar quelcom, però al final s’han aplicat mesuretes reformistes, canvis que no impugnen el model”. Sobre aquests objectius, Aragonès apunta al segon Congrés de l’Habitatge de Catalunya, que se celebrarà a Granollers al febrer. “Busquem una organització més conjunta, fer un pas endavant sòlid”, sentencia el portaveu.
1 
