Soroll i ball. Així és com ho voldria ella, i així és com s’han acomiadat de la Diana més de 300 persones a la Plaça de la Vila de Gràcia. És l’adéu a la dona que ocupava un dels habitatges de l’edifici de Travessera de Gràcia 156 amb el seu gos, el Pepito. Els seus amics expliquen que aquesta setmana no ha pogut més, que s’ha suïcidat per la por a perdre casa seva i la recorden com una dona lluminosa que, fa prop de dos anys, va quedar meravellada per les finestres de l’edifici que ocupava. Tant, que va voler posar-li un nom que li fes justícia, i va batejar-lo com ‘la Janhela’, que significa finestra en portugués.
Ho va decidir en comunió amb la Neire, la seva amiga i veïna d’ocupació, i ho va comunicar en un missatge atrafegat de Whatsapp, perquè així d’espontània era ella. S’han encarregat de recordar-ho els veïns, amics, o el que ella considerava germans, aquest vespre. Arreplegats al voltant d’un cercle d’espelmes, les persones que hi convivien amb la Diana han passat a oferir-li les seves paraules, els versos que un dia li van cantar o l’expressió més genuïna de ràbia contra un “sistema especulador” que li va provocar l’angoixa que la va dur a suïcidar-se, denuncien.
Tot i patir de fibromiàlgia, era una de les veus més enèrgiques en la defensa de l’habitatge digne al barri de Gràcia
Diana, Sindy, Sista. Cadascú li deia d’una manera diferent, però tots concorden en anomenar-la “valenta” i “lluitadora”. Molts l’havien conegut manifestant-se pels drets dels manters, dels sensesostre o de les dones. Segons una de les seves amigues més properes, “la Sista es guanyava enemics a força de lluitar per drets fonamentals”. Una veritat que va trobar la seva última escena en forma d’enfrontament amb els operaris que treuen la runa del bloc del costat –anomenat Ca La Trava– aquest dilluns. Les operacions d’enderroc del bloc contigu generaven “esquerdes, sorolls, tremolors i intermitències en el subministrament elèctric” a la Janhela, segons denuncien l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia i l’Obra Social Barcelona, i això “va fer embogir la Sindy”, conclou una companya propera. Aquella mateixa nit, va enviar un missatge telefònic a un company, va deixar notes de comiat pels veïns i va suïcidar-se, concreten les entitats.
A la concentració d’aquest vespre, en què s’ha trobat el veïnat, entitats de defensa de l’habitatge i la CUP, s’han penjat missatges en record de la veïna i de denúncia contra la propietat de l’edifici, l’empresa La Llave de Oro, que deien “la violència immobiliària mata”. Tot i això, el portaveu de l’Obra Social de Barcelona, Jordi Monreal, ha assenyalat també el govern municipal per no haver aturat l’enderroc de l’edifici Ca La Trava que havien reclamat en diferents ocasions els últims deu dies. Minuts més tard, l’edifici del govern del districte, rebria el càstig en forma de pilotes de pintura vermella a la seva façana.
La seu del districte ha quedat tacada de pintura i amb missatges d’acusació a l’empresa propietària del bloc ocupat / Oriol León
Durant l’homenatge a la Sindy, els càntics han estat més de mal que de proclama política. Es cridava que les morts per pressió immobiliària “no són suïcidis, són assassinats” i “especuladors, fora del barri”, però de sobte el megàfon que ho liderava deixava de sonar. La veu que el feia sonar havia hagut d’aturar-se. Estava plorant. Una constant que s’ha repetit en els discursos, barrejant el dolor amb el record alegre de la Sindy, que tot i patir de fibromiàlgia, era una de les veus més enèrgiques en la defensa de l’habitatge digne al barri de Gràcia.
“No ens acomiadarem d’ella en silenci perquè no era silenciosa”, ha proclamat una de les persones més properes a la Sindy, i ho han coronat fent sonar una cançó reggae que ella va enregistrar mentre vivia i en la qual confirmava totes les bones paraules que l’han recordat avui. Cantava a la igualtat i la llibertat.
Una llibertat que ella veia en forma de finestra. “Quan es tanca una porta, s’obre una finestra”, recordava el missatge de Whatsapp que va enviar dos anys enrere. Estava meravellada, després d’haver patit una vida plena d’entrebancs, d’haver trobat una casa com la Janhela “plena de finestres per tot arreu”, deia al missatge, i que “si sorties al balcó, només feies que veure més ‘janheles’ al carrer”.
