El Bon Pastor té una ferida oberta amb les cases barates. Aquest conjunt de petites construccions erigides fa gairebé un segle en un dels marges del riu Besòs resisteix a mig enderrocar immers en un declivi que es remunta al 2003, quan es va aprovar el pla per tirar a terra els habitatges i reallotjar els llogaters. Des d’aleshores, un full de ruta de demolicions per fases va anar degradant a poc a poc el nucli obrer fins a convertir-lo dues dècades després en només un miratge d’allò que va arribar a ser, amb la seixantena de casetes que encara sobreviuen agrupades en quatre fileres tapiades, plenes de runa i de deixalles o ocupades temporalment per ferrovellers.
El TOT Barcelona us proposa fer recorregut a través de fotografies pels orígens, evolució i ocàs d’aquest conjunt partint de la primera pedra fins a l’estat actual de degradació que presenten les construccions supervivents, amb l’excepció de les fileres que es conserven com a part del museu Les Cases Barates del Bon Pastor-MUHBA Bon Pastor.
Primers anys
Aquestes construccions daten de finals dels anys vint, quan es van erigir en diferents punts de la ciutat quatre polígons de Cases Barates per albergar l’onada migratòria que estava rebent aleshores la ciutat, que en aquells moments necessitava mà d’obra tant per a les obres del metro com per als preparatius de l’Exposició Universal del 1929.
El nucli del Bon Pastor en va ser el més poblat, amb 784 habitatges. Tots tenien entre 36 i 64 metres quadrats, eren d’una sola planta i tres habitacions. Disposaven d’una cuina-menjador i d’un pati on hi havia el lavabo. La seva situació als marges del Besòs feia que sovint patissin les variacions del riu.
El barri obrer tenia diversos comerços i equipaments o bé dins del mateix traçat del conjunt o molts pròxims. En són un exemple l’escola Bonaventura Carles Aribau o el Forn Nuestra Señora de Lourdes, protagonista d’una fotografia de Carlos Pérez de Rozas, que el va retratar una setmana després que uns atracadors matessin l’amo quan aquest provava de demanar auxili.
Dècada dels noranta
Al voltant dels anys cinquanta, es comença a construir al costat de les casetes un gran polígon industrial. Als terrenys adjacents, que com tot el conjunt inicialment i fins al 1945 pertanyien al municipi veí de Santa Coloma de Gramenet, es van edificar diverses promocions d’habitatges. Amb una població d’uns tres mil habitants, les cases barates van acabar sent el cor d’un barri obrer i industrial, ja annexat a Barcelona, que actualment supera els 13.000 habitants.
De finals del segle XX, tenim aquestes dues fotografies de Jordi Play, que mostren com era la vida al voltant de les cases barates del Bon Pastor als noranta. Les instantànies són el retrat d’una situació que ja era de precarietat i pobresa, un escenari molt comú en tots aquests indrets perifèrics que conformaven la cara B de la Barcelona preolímpica.
Primers enderrocs
Els greus problemes que suposaven les humitats i la manca d’equipaments al barri van portar l’Ajuntament plantejar fer una transformació completa que implicava l’enderroc de les construccions i l’edificació de nous pisos per reallotjar-ne els inquilins.
El procés va arrencar el 2003, però encara el 2010 quedaven moltes fileres pendents de ser demolides i la vida al carrer continuava.
Ocàs i degradació dels supervivents
La passada primavera semblaven per fi desbloquejar-se els enderrocs pendents amb l’entrada de les màquines a aquest reducte obrer del barri del Bon Pastor. Res més lluny de la realitat. Mig any després, diverses fileres de les batejades com a cases barates continuen dempeus pendents d’una demolició que ha quedat a mitges i que està contribuint a degradar encara més els darrers vestigis supervivents.
Una seixantena d’aquestes construccions resisteixen agrupades en quatre fileres d’entre quinze i deu finques entre els carrers d’Arbeca i de les Novelles. La franja que dona al riu Besòs -i també la que està més exposada a l’escrutini públic- està completament abandonada.
D’entre les casetes del carrer de la Tallada, almenys quatre finques estan en aquests moments ocupades. La presència d’aquests nous inquilins és un dels motius que han retardat fins ara l’enderroc, contribuint a perpetuar la imatge de decadència i la ferida que va provocar un reallotjament enquistat durant dècades.
2 
