Si a la Iginia li haguessin dit fa 44 anys que acabaria envoltada de pisos tapiats, pràcticament com a última veïna dels habitatges de La Escocesa, hauria cregut que es tractava d’una innocentada. “Això ha canviat com el dia i la nit, aquests pisos estaven plens de gent“, constata. També rememora que, valgui la ironia, es va casar un 28 de desembre a la parròquia del Sagrat Cor, just al davant. Un edifici eclesiàstic que encara repassa cada dia quan surt al balcó, el seu lloc predilecte al món. “Baixar al carrer em cansa molt. I a mi m’agrada mirar des d’aquí. Sempre hi ha joventut, i mares amb fills, i em distrec amb el moviment del dia”, afegeix aquesta veïna de 92 anys. Ara, però, estan a punt de fer-la fora d’aquell balcó i aquell pis. L’Ajuntament considera inhabitable el conjunt del recinte fabril. A ella i a la seva filla les hauran de reallotjar.
La Iginia no vol marxar de cap manera, però s’ha resignat a la força de l’Administració. El principal problema que troben tant ella com la seva filla, la Isabel, és el desemparament. “Estem entre dues aigües, com se sol dir. Uns no se’n responsabilitzen perquè diuen que això és cosa de la Sareb i els altres es fan els sords amb l’esperança que marxem sense reallotjament“, exposa la Isabel. Es refereix a l’Ajuntament de Barcelona, d’una banda, i a l’actual propietari de l’habitatge, el conegut com a banc dolent. Així doncs, l’estranyesa en el seu dia a dia ara és doble: per quedar-se soles, de cop, en un edifici que sempre ha estat poblat i per no tenir cap idea de quan i on hauran de marxar.
Fa més de mig any que un informe tècnic va concloure que tots els habitatges de La Escocesa s’havien de buidar pel risc derivat de l’envelliment de l’estructura. Des de llavors, el consistori —propietari de la meitat dels pisos— s’ha encarregat d’oferir diferents alternatives a la cinquantena de persones que ocupaven sense contracte els habitatges, després que haguessin quedat deserts amb els anys. En total 22 adults i 13 menors han acceptat les propostes municipals. Alguns d’ells han anat a parar a apartaments turístics mentre esperen un pis social definitiu. A d’altres els han ofert ajudes per pagar un pis, si és que en trobaven. I uns últims, en canvi, només han rebut ofertes per anar a equipaments d’emergència de manera transitòria. Aquests —la majoria sense papers i vinculats a feines informals com la venda de ferralla— han rebutjat en alguns casos la proposta municipal perquè no s’ajustava a les seves necessitats i es negaven a marxar de l’edifici. Finalment, però, aquesta mateixa setmana, la Guàrdia Urbana s’ha desplegat per tot el recinte i ha desallotjat la desena de persones que hi quedaven.
Malgrat això, l’actuació policial va deixar dues excepcions a la peça d’habitatges. Una d’elles és el pis de la Isabel i la Iginia, que viuen de lloguer amb un contracte de renda antiga vigent des de fa 44 anys. L’altra és un pis ocupat per la Laura i el seu marit, també ubicat a la part propietat de la Sareb. Ells dos no tenen contracte, tot i que asseguren que paguen un lloguer mensual a algú a qui prefereixen no esmentar. “Jo vaig venir aquí perquè no tenia on anar i els gitanos em van donar un cop de mà, però jo cada mes pago”, explica la dona a aquest diari.
Ella, la seva parella i les dues dones del pis del costat són les últimes habitants de La Escocesa abans no quedi del tot desert aquest icònic recinte del Poblenou catalogat com a patrimoni industrial. La Laura i el seu marit també estan en contacte amb la Sareb, però el resultat és el mateix que en el cas de la Iginia i la Isabel: no obtenen cap resposta ferma. De fet, la seva situació és una mica pitjor, ja que no se’ls reconeix com a habitants del pis. “La Sareb no dona la cara i fa com si jo no existís, per més que li hagi passat tota la informació possible i faci dos anys que hi vivim”, etziba la Laura.
Viure entre desallotjaments i tàpies
Les últimes persones que fan vida a la finca comparteixen diferents inquietuds que han brollat els últims dies, ara que el seu entorn és una munió de finestres cobertes de totxanes i portes amb planxes de metall. “Ara convisc amb una tensió diària que em fa preguntar-me si vindrà avui la policia a treure’m de casa”, reconeix. “Jo ho tinc tot en regla i estic pendent d’una alternativa, però igualment tens el dubte constant. No és la incertesa de què passarà el mes vinent, és la incertesa de què passarà demà”, reflexiona la Laura.
La Isabel, per la seva part, subratlla també la incomoditat de viure en un espai despoblat a marxes forçades. “Tens la sensació de quedar-te sola. I la por que en algun moment, si passa alguna cosa, no tindràs opcions. Mai no havia passat això d’ara. Si et poses malalt, a qui recorres? Al telèfon, com a molt? Tenir veïns és més important del que a vegades sembla”, diu la dona, que ha viscut des de la seva majoria d’edat en aquest pis del carrer Pere IV. Des dels 18 anys fins als 62 actuals.
La seva família ve de Galícia. El pare, d’un poble de Lugo. La mare, de la Corunya. Es van conèixer a Ferrol, mentre l’home feia la mili, i van decidir venir a treballar a Barcelona. Els seus primers anys els van passar en un pis a la zona de Selva de Mar, però després un amic els va parlar d’aquests pisos, construïts inicialment per a les famílies dels treballadors de La Escocesa. “Jo em vaig casar en aquella església. I allà van batejar els meus fills i van fer la comunió. I ara em volen treure de casa… A mi que no em facin anar ni a Badalona ni a Santa Coloma! Jo em quedo al Poblenou!”, defensa la Iginia, com si fos una autoritat pronunciant un discurs des del balcó.
Reactivat l’intent de compra a la Sareb
La seva filla assegura que el reallotjament ha de ser adequat i pròxim, però que la Sareb, de moment, no dona senyals sobre aquesta possibilitat. “Ens van proposar fa temps un pis a la zona de Sant Pau. I era un cinquè sense ascensor”, explica. La proposta no només era una pedra a la sabata per a una persona com la Iginia, que frega el segle de vida i ja té grans dificultats per pujar les escales d’una única planta. La filla tampoc és de la primera volada: “A la meva edat tampoc puc anar pujant el carro de la compra cinc pisos a pols”, assumeix la Isabel.
Ambdues creuen que la Sareb intenta que se’n vagin sense més: “Però això ja et puc assegurar que no passarà”. Una altra opció és que el conegut com a banc dolent estigui fent temps per una altra raó: esperar que sigui l’Ajuntament qui li solucioni la papereta comprant-li la seva part de La Escocesa. De fet, segons ha pogut saber el TOT Barcelona, després d’anys de dubtes, el govern municipal ha reactivat l’interès per la part privada i està avançant en el procés d’adquisició d’aquests pisos. L’acord, però, encara no està tancat oficialment. Aquest diari ha contactat amb la Sareb, però la societat que acumula els pisos derivats de la crisi bancària ha preferit no fer cap mena de declaració al respecte.
Mentrestant, la Laura, el seu marit, la Iginia i la Isabel s’han convertit en els darrers testimonis d’una etapa de La Escocesa. Se’ls permet quedar-se al seu pis perquè encara no s’ha resolt el seu reallotjament i perquè la zona que habiten està allunyada del sector de més risc d’ensorrament. “El que està clar és que els interessa tenir-ho tot lliure i l’única solució que han trobat és dir que està tot malament. Se’ns ha posat al mateix sac pel que fa al desallotjament, perquè volen buidar-ho, però nosaltres no estem en la mateixa situació que la zona que acaben de desocupar”, remarca la Isabel. Així, entre els dubtes i les sospites, reclama que els hi arribi una proposta digna. Una alternativa adequada per a una mare i una filla que no podran seguir vivint al pis on més anys han passat de la seva vida. “I si pot ser, que tingui balcó!”, demana rient la Iginia.
