La Rashida va sortir de casa el dilluns 31 de gener per anar al metge amb la mínima càrrega d’una bossa de mà. Quan va tornar, la clau de la que havia estat la seva llar des de l’any 1989 no obria. També es va trobar una cadena a la porta que no havia vist mai. Col·lapsada, va pensar-se que era una jugada barroera del propietari del pis, que feia temps que volia expulsar-la. Va trucar als Mossos. Tanmateix, les paraules de la policia catalana no calmarien el seu neguit, sinó tot el contrari. En arribar al número 6 del carrer Morera, al Raval, els agents van anunciar-li que no podien fer res per ella perquè hores abans una comitiva judicial havia executat el desnonament del pis.
“Em bullia el cervell. No entenia res. No m’havia arribat cap notificació de cap mena. Jo ho guardo tot i això no hi era. I ja sabia que algun dia podia arribar el paper, i que llavors hauria de fer un últim intent de salvar-me, però mai no va arribar. Em van fer fora per sorpresa“, comenta ara la Rashida.
La saturació de trobar-se sense res més que una bossa de mà després de 30 anys vivint de lloguer al mateix pis va acabar esclatant. Encara recorda com un mosso li va anunciar que hauria d’haver tret les seves pertinences abans del desnonament i que, a partir de llavors, depenia de la voluntat del propietari de la finca. Poc després, almenys, la deixarien entrar un moment per recollir unes poques bosses, l’essencial. Mentre ho feia, passejava pel seu pis per última vegada i la impotència la va superar. La van acabar traient del pis arrossegant-la. Tot seguit, es va aferrar a la barana de l’escala. Va patir un atac nerviós i va requerir l’assistència del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) al mateix edifici. “Et cau el món a sobre”, diu la veïna.
La situació al bloc es va convertir en un petit caos. Propietari, veïna expulsada, mossos, sanitaris, serveis socials activats a última hora, activistes que s’acabaven d’assabentar dels fets i, fins i tot, el regidor del districte, Jordi Rabassa. Hi era tothom. “El regidor va dir que l’Ajuntament no tenia constància de res tampoc, i que si ho haguessin sabut, segurament es podria haver frenat això perquè ella té l’informe de vulnerabilitat“, assegura un veí de la finca que acompanyava la Rashida, i que obriria les portes del seu pis a la veïna desnonada els dies següents. La dona, de fet, arrossega una minusvalidesa acreditada del 65% per l’asma crònic que li impedeix l’esforç físic. Compta amb una pensió minsa que s’havia de combinar amb una ajuda per al lloguer per arribar a final de mes, ja que viu sola.
El problema que l’acabaria fent fora, però, no va ser econòmic. El rerefons del seu cas venia d’uns cinc anys enrere, quan les empreses i grans tenidores d’habitatges Indubasica SAU i Inmobel Economarket SL es van convertir en les noves propietàries de l’edifici i van començar-lo a buidar de llogaters. En analitzar el pis de la Rashida, van considerar que no era un habitatge tot i que fes dècades que la veïna hi visqués. Que no tenia cèdula d’habitabilitat, que l’immoble s’havia de considerar un local i que per tant no hi podia viure. La fórmula perfecta per resoldre el contracte vigent i que la inquilina hagués de marxar. Dues sentències van donar la raó a la propietat. En el procés, la Rashida es va quedar sense l’advocada d’ofici inicial, van patir un canvi en la seva representació i la veïna creu que això va fer que l’últim lletrat que portava el seu cas no aportés el material adequat que li hagués donat la raó.
Ni la Rashida ni l’Ajuntament ho sabien
De fet, tot apunta que el que li va impedir ni tan sols saber la data del desnonament és un problema de comunicació amb algun dels lletrats que ha tingut durant aquest temps. Fonts del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) remarquen que el procurador i l’advocat de l’afectada van ser notificats i que consta la recepció positiva d’aquest avís “sense que hi hagi hagut cap contestació de la part”. La Rashida insisteix: “A mi ningú no em va dir res”.
Per la seva part, el regidor Jordi Rabassa va expressar a Twitter que aquell desnonament era “inadmissible” i que s’havia produït un “incompliment dels protocols establerts”. “La seva situació de vulnerabilitat i salut obligava el jutjat a informar a Serveis Socials, però no ho va fer. Es van vulnerar els seus drets fonamentals”. I rematava el comunicat anunciant que estaven analitzant els fets. Tres setmanes més tard, aquest diari ha demanat si s’ha desprès alguna conclusió d’aquella anàlisi per part dels serveis municipals, però no se n’ha rebut cap novetat.
El risc dels processos penals
Aquest cas, però, no és únic. No arribarien a passar ni vint-i-quatre hores quan una altra família, aquesta amb un menor a càrrec que en aquell moment estava de colònies, visqués un fet similar en el bloc del número 210 del passeig de la Zona Franca. Van ser desnonats com a part d’un procediment penal per l’ocupació de l’immoble. Fonts del Grup d’Habitatge de Sants asseguren, però, que els jutjats no va tenir en compte que el procés tenia identificat com a implicat un home que ja no hi vivia i que ara qui habitava el pis era una família vulnerable, amb un menor escolaritzat al barri. La propietat, de nou, era una gran tenidora: la Sareb.
“Quan la dona va tornar a casa va trobar-se que no tenia res”, relaten els activistes que van personar-se al bloc per intentar ajudar la família, amb poc marge de maniobra. Finalment, van rebre l’atenció dels serveis socials d’urgència, que de nou s’ho van trobar per sorpresa. En aquest cas, fonts policials confirmen que els Mossos van assistir al lloc com a part d’un procediment ordenat pel jutjat d’instrucció número 8.
Drets amenaçats
Fonts del moviment per l’habitatge especialitzades en dret apunten que si bé la primera situació, la de la Rashida, conté indicis de mala praxi per part dels jutjats en el cas que no s’informés a l’Ajuntament del desnonament d’una persona atesa pels Serveis Socials, en el cas de la Zona Franca el cas apareix una realitat diferent. En els procediments penals —com és el cas derivat d’entrar a ocupar un pis de zero, que implica un delicte lleu d’usurpació— no es fa arribar cap notificació avisant del dia exacte del desnonament. Això facilita que la justícia compleixi el seu mandat i la propietat recuperi el pis, però deixa en situació d’indefensió col·lectius vulnerables que potser es troben vivint en aquell moment al pis.
En aquest sentit, Irene Escorihuela, directora de l’Observatori DESC, que “és fonamental saber a qui es desnonarà i notificar-li correctament” i recorda que un procediment penal “pot acabar fent fora de casa a persones vulnerables sense cap acompanyament ni preavís”. En general, “els desnonaments per ocupació en ocasions es menystenen per part de jutjats, en considerar que s’està cometent un delicte, i no es garanteixen prou els drets procedimentals, habitacionals i de vida privada i familiar i intimitat de les persones que hi viuen”, afegeix.
En una perspectiva més general, la mateixa Escorihuela assenyala que és “preocupant” que els llançaments es realitzin sense que hi hagi ningú a casa. De fet, recorda que el comitè dels drets econòmics socials i culturals de les Nacions Unides considera que les garanties processals en desnonaments forçosos inclouen “una autèntica oportunitat de consultar a les persones afectades” i facilitar “a tots els interessats” la informació concreta del llançament. A més, subratlla que els desnonaments cautelars —que es tiren endavant abans que se celebri el judici— que també s’estan produint arreu de la ciutat i que a vegades tampoc no queden notificats amb claredat suposen un altre “cas d’especial limitació de drets”. Per tot plegat, des de l’Observatori DESC reclamen una millor coordinació entre serveis socials i jutjats, “una aplicació més garantista de la normativa” per part dels magistrats i més pressupost per oferir reallotjaments dignes des de l’administració pública.
L’efecte bumerang dels desnonaments sense avís
Hi ha altres exemples d’expulsions per sorpresa que finalment han portat problemes per a qui desnona. Un d’ells és el del Francisco Sánchez, un home de 81 anys que l’any passat es va trobar sense poder entrar al seu pis de Gràcia quan tornava de fer unes gestions, en una situació quotidiana molt similar a la de la Rashida. De fet, poc després, la propietat va destruir el seu pis per dins per evitar que s’hi pogués tornar a viure, com també acaben de fer les empreses propietàries del bloc del carrer Morera del Raval amb l’antic pis de la veïna desnonada. En el cas del Francisco, però, es va seguir al·legant fins arribar al Tribunal Suprem. Recentment, l’alt tribunal li ha donat la raó amb sentència ferma, ha conclòs que el desnonament que li van practicar no s’hauria d’haver produït i obliga a la propietat de tornar-li l’accés al pis en condicions dignes.
I encara amb menys garanties es va donar l’expulsió d’unes veïnes que vivien ocupant un pis del carrer Alcolea, a Sants, fa tan sols dues setmanes. En aquest cas, es van trobar una escena molt semblant a la resta d’afectats: una de les habitants del pis va tornar de la platja i es va trobar que no podia accedir a l’immoble. Aquest cop, però, els jutjats no tenien res a veure. Havia estat la propietat qui s’havia encarregat d’enviar uns operaris per entrar a la força en el domicili d’unes joves i canviar-ne el pany. “Ens vam quedar sense res. Hi havia dues gates a l’interior. Una d’elles, a sobre, l’havien deixat tancada al balcó”, expliquen ara les noies que vivien en aquell habitatge des de principis d’any.
En el moment dels fets, el primer que van fer van ser trucar als Mossos. La presència policial, però, no els va servir per recuperar l’accés al pis i se les va derivar a que s’apropessin a comissaria a denunciar el que consideressin. En veure que això no prosperava i que totes les seves pertinences i mascotes estaven a l’interior del pis, van decidir tirar pel dret i tornar a entrar-hi. A més, van advertir al propietari —també gran tenidor— de les conseqüències penals dels seus actes.
Poc a poc, la propietat es va adonar de la gravetat d’haver expulsat les habitants del pis en negar-los l’accés al seu domicili i va acabar apostant per la via de la negociació en un període de temps rècord. En pocs dies, dues joves han signat un contracte de lloguer assequible per set anys. Així i tot, recorden que el seu cas mostra “els abusos immobiliaris” que s’arriben a trobar des del moviment per l’habitatge. Mesos abans, de fet, les mateixes protagonistes havien hagut d’aguantar la pressió dels treballadors d’una empresa vinculada a coaccions i amenaces en casos d’ocupacions. “Ens ho trobem constantment. Tenim l’agreujant de ser joves. I això significa que malgrat l’atur estigui pels núvols i els preus de l’habitatge siguin desorbitats, se’ns tracta amb absolut despreci”, remata una d’elles.
85 
138 
