Tota revolució necessita un símbol. Un estàndard que abanderi la causa i serveixi de referència per als acòlits que decideixin sumar-s’hi. En això s’ha convertit una mica sense voler-ho la Casa Orsola i, per defecte, en Josep Torrent. Aquest professor d’institut de 49 anys és el primer veí d’aquest edifici centenari de la Nova Esquerra de l’Eixample que podria haver d’abandonar la que ha estat casa seva durant les últimes dues dècades perquè la propietat no vol renovar-li el contracte. El llançament està previst per aquest divendres. Serà el tercer intent, però aquest cop no s’espera una missiva dels jutjats que aturi el procés in extremis. Ara bé, l’inquilí no viurà aquest desallotjament tot sol. Ho farà acompanyat en primera instància del gruix dels veïns de l’immoble -entre els quals hi ha més afectats i altres amb contracte de renda antiga- i d’una comitiva ciutadana que, a l’espera de veure com s’acaba concretant, apunta a una de les mobilitzacions més importants dels darrers anys en la defensa pel dret a l’habitatge.
Diferents factors semblen haver influït en el ressò mediàtic i social d’aquest cas. Que la protesta multitudinària del passat 23 de novembre acabés amb un manifest llegit des d’un dels balcons d’aquest edifici, ubicat a la cruïlla entre els carrers de Calàbria i del Consell de Cent, no va ser una coincidència fútil. El cas d’aquests veïns ha aconseguit fer-se un lloc en l’actualitat informativa, esdevenint un verdader símbol de la lluita contra l’especulació a la ciutat. No han estat experiències d’èxit com la croada de dues finques agermanades contra el fons Second House, ni tampoc un dels múltiples desnonaments de famílies vulnerables que tenen lloc cada setmana en zones com el districte de Nou Barris. Ha estat un immoble ubicat en ple Eixample el que ha aconseguit abanderar la greu crisi dels lloguers que pateix Barcelona, guanyant-se inclús diverses mencions en la darrera gala dels Premis Gaudí.
“No diria que és l’element principal, però el fet que l’afectat sigui de classe mitjana és sens dubte un punt que singularitza aquest cas. És un dels nostres i això sempre fa que hi hagi més sensibilitat al respecte”, assenyala en declaracions al TOT Barcelona José Mansilla, antropòleg urbà i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). L’expert en conflictes urbans i turisme considera que aquest factor, juntament amb el fet que l’edifici es trobi en plena superilla de l’Eixample i que la problemàtica de l’habitatge estigui ara en el seu punt àlgid, amb un Sindicat de Llogateres més fort que mai, han creat un còctel molt significatiu que l’ha fet erigir-se en aquest referent simbòlic del moviment prohabitatge. “Quan hi ha desnonaments en altres llocs, normalment són persones que no tenen els mecanismes ni la capacitat per fer aquest relat. Aquest cas és el que més s’assembla al prototip mitjà, ens hi podem emmirallar, i això és part del seu èxit”, reflexiona l’antropòleg.
Un problema de ‘la gent normal’
Darrere tot el rebombori mediàtic, però, hi ha un veí de l’Eixample que poc s’esperava ara fa tres anys aquesta fama sobrevinguda. Quan Torrent va decidir plantar-se davant les negatives de la propietat a renovar-li el contracte, ho va fer sense massa pretensions ni expectatives, conscient que tenia les de perdre. Aquesta aparença de serenor l’ha acompanyat durant tot el llarg procés judicial que ha desembocat en aquesta data de llançament i només s’ha vist alterada les darreres setmanes per la quantitat de propostes d’entrevistes i missatges que li han inundat el mòbil i han monopolitzat la seva vida fora de les quatre parets de l’institut. “No ens esperàvem tot això. Molta gent s’identifica amb el cas perquè o bé està patint una situació similar o pot trobar-s’hi en un futur. No he tingut temps ni de pensar en el divendres… Sé que no dormiré al carrer si em fan fora, però significarà que ha guanyat el lobby immobiliari”, afirma l’inquilí, que es prepara una cigarreta en un dels bancs ubicats davant la Casa Orsola mentre el seu telèfon no para de vibrar i il·luminar-se amb cada nou missatge i trucada perduda.
Torrent es mostra convençut que el camí encetat després que el seu contracte de lloguer vencés el 30 d’abril del 2022 ha estat el correcte. “Al Josep d’aleshores li diria que fes el mateix. M’he sentit en tot moment acompanyat”, remarca. Quan parla d’aquest trajecte compartit, es refereix tant als seus veïns, tres dels quals també a l’espera d’un desnonament, com al Sindicat de Llogateres, en el qual s’hi ha implicat a fons. “He conegut gent en la mateixa situació i he vist de primera mà la importància de recuperar aquest esperit de comunitat. Ja no espero res de les administracions, només que vegin que això s’ha convertit en un problema mainstream que afecta persones normals, que només volem una feina que ens agradi i un sostre per viure”, insisteix.
El cas d’aquest professor d’institut no és només un avís per a navegants d’un escenari que es pot repetir en diferents blocs de pisos barcelonins, sinó que també ho és per a la resta d’inquilins del seu mateix immoble, més enllà dels ja afectats. Almenys sis famílies més del total de 27 habitatges que té l’edifici veuran com els seus contractes finalitzen en els pròxims anys sense poder optar a una renovació, fet que acabarà deixant l’immoble pràcticament buit, només amb els veïns dels vuit pisos que tenen un contracte de lloguer indefinit de renda antiga. Els domicilis restants ja estan funcionant en aquests moments com a habitatges per lloguers de temporada, triplicant pràcticament el preu que havien pagat fins ara els ocupants.
La quarta generació dels Orsola tanca el cercle
La croada de la Casa Orsola ha rebut innumerables suports en aquests prop de tres anys de lluita. Ara bé, potser cap de tan significatiu com el dels descendents de la família que fa més d’un segle va erigir l’immoble en un Eixample encara molt incipient. “Era una història que havíem sentit moltes vegades de petits. Sabíem que el nostre rebesavi tenia una fàbrica important de rajoles hidràuliques en aquesta illa de cases i que havia encarregat a un arquitecte la construcció d’un edifici per ubicar-hi les oficines”, recorda Àlex Orsola. Aquesta dona és la rebesneta de Giovanni Orsola, un industrial natural de Mattia -una localitat italiana molt pròxima a Torí- que va fundar l’any 1876 en aquest punt de la capital catalana la companyia Orsola, Solà i Cia, un dels fabricants més importants de l’Estat especialitzat en aquest tipus de rajoles esgrafiades. El negoci va ser tot un èxit i els reconeixements no van trigar a arribar en forma de medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 o de diploma d’honor a l’Exposició de Brussel·les del 1892.
En el marc d’aquesta expansió empresarial, que va portar la companyia a exportar el seu producte a l’Amèrica Llatina, es va construir l’any 1913 en uns terrenys adjacents a la fàbrica l’immoble que acabaria convertint-se en la Casa Orsola, agafant el cognom del seu promotor. Amb la mort del fundador el 1929, un dels seus fills va seguir el negoci durant uns anys en un altre recinte ubicat a la zona de la Verneda, però el seu traspàs sobtat va aturar en sec l’activitat industrial. A partir d’aquest moment, el rastre de la família es difumina. Una part dels descendents torna a Itàlia amb motiu de l’esclat de la Guerra Civil, mentre l’extens patrimoni fins aleshores acumulat per aquesta nissaga es dilueix a poc a poc. “El meu pare recorda que l’església es va acabar quedant l’edifici en algun moment, però vam perdre la pista. Això sí, com que som del barri, sempre que passàvem per davant, la nostra àvia ens deia que havia pertangut a la família”, explica la rebesneta de l’industrial italià, que desconeixia fins que va sortir als mitjans que la finca havia acabat en mans del fons Lioness Inversiones SL, que la va adquirir el 2020.
Els Orsola feia un temps que seguien de lluny la situació dels veïns de la finca que va erigir el seu avantpassat. Fins ara no s’havien atrevit a fer el pas de parlar amb els inquilins, però l’esclat mediàtic definitiu del cas els va acabar de convèncer de fer-ho. “Va ser xocant veure el nostre cognom a tot arreu: a les notícies, penjat als balcons… Vam contactar amb ells per explicar-los que no teníem res a veure amb l’actual propietat i que, ens sabia greu, però no podíem fer res per ajudar-los amb aquesta injustícia”, apunta la rebesneta. Lluny de convertir-se en un missatge en va, aquest contacte va insuflar d’ànims tant Torrent com la resta d’afectats. “Es van emocionar moltíssim. Que passi això en un lloc on va néixer una cosa tan identitària barcelonina com les rajoles hidràuliques o el panot és si menys no irònic. És una problemàtica que ens afecta a tots, només de pensar a haver de marxar del meu pis…”, assenyala Orsola, que juntament amb el seu pare acudiran aquest divendres a donar suport a la concentració per evitar el desnonament.
Un torcebraç per molt més que un desnonament
Les últimes hores abans del llançament prometen ser frenètiques. Des de les sis de la tarda d’aquest dijous, el Sindicat ha muntat una sèrie d’actes, concerts i xerrades a les portes de la Casa Orsola que s’allargaran fins al vespre i que preveuen tenir continuïtat divendres al matí. En paral·lel, la feina als despatxos sembla continuar per poder evitar un desenllaç com el de l’Antiga Massana, que va ser desallotjada en una operació llampec aquesta mateixa setmana. Precisament, tot i tractar-se de dos casos força diferents, aquest precedent ha posat tots els focus en aquest edifici de l’Eixample i podria acabar de jugar un paper clau en la mobilització ciutadana per aturar el desnonament. El Síndic de Greuges de Barcelona s’ha ofert a mediar entre els propietaris de l’immoble i els llogaters, tot demanant a les parts implicades que facin “tots els esforços possibles” per tal de trobar un espai de diàleg i reflexió que permeti arribar a una solució de “consens”. En la mateixa línia s’ha pronunciat el comissionat d’Habitatge, Joan Ramon Riera, que ha assegurat que treballen per poder suspendre el llançament i obrir aquestes negociacions aportant els “recursos” necessaris, tot indicant que no llançaran la tovallola “fins a l’últim moment” i que també pretenen evitar que es puguin produir més casos com aquest a la capital catalana.
Per la seva banda, el fons propietari de la finca es mostra contundent i avisa que no donarà el seu braç a tòrcer malgrat les “campanyes de pressió i desprestigi” que han impulsat des del Sindicat i altres grups afins. “Des del juny del 2022, la finca ha patit diversos episodis d’ocupació i la prolongació il·legal de l’estada en habitatges els contractes dels quals havien finalitzat […] Totes les persones que s’han posat en contacte directe per negociar de manera individual han aconseguit un acord satisfactori”, subratllen en un comunicat. Els propietaris, doncs, no semblen deixar marge per a la negociació fora d’aquests termes i insten les administracions competents a “dotar de més recursos el sistema judicial” perquè els procediments de desallotjament i reclamació de l’habitatge es resolguin en “terminis raonables”, evitant d’aquesta manera que es perpetuïn “situacions il·legals”.
L’entesa entre propietat i inquilins sembla a hores d’ara impossible. De manera que, si no hi ha un gir de guió inesperat, el procés de desnonament continuarà endavant. “Aquest cas s’ha convertit en un símbol no perquè sigui excepcional, sinó precisament perquè mostra un procés que s’està repetint en molts altres blocs. No només és significatiu com actua la propietat, també com els veïns s’han plantat per exigir una negociació col·lectiva per quedar-se”, precisa el portaveu del Sindicat, Enric Aragonès.
De fet, un dels objectius principals de la marató d’actes iniciada aquest dijous és visibilitzar encara més aquesta problemàtica i posar davant del mirall les administracions, que amb decisions com el fre a la regulació dels lloguers de temporada no només no han impedit, sinó que han “incentivat” pràctiques com aquestes, segons defensa l’entitat. Més enllà del desenllaç del desnonament, un dels barems a través del qual s’analitzarà l’èxit de la mobilització entorn de la Casa Orsola serà aquesta capacitat d’arribar al gran públic “Els moviments socials de barri tenen un punt romàntic, però també moltes limitacions. Una de les vies per superar-les i aconseguir intervencions significatives és crear ponts i aliances més enllà d’aquest àmbit i crec que el Sindicat ho ha aconseguit amb aquest cas”, conclou fent una retrospectiva Mansilla.
1 
