En Xavier Olivé sap que han tornat els seus veïns perquè retiren les plantes mortes del balcó. Aquest home de 75 anys fa gairebé mig segle que viu en un dels pisos de l’edifici que s’erigeix en el número 347 del carrer de la Diputació. El seu testimoni és el d’un supervivent: és l’últim veí de tota la vida que queda en aquesta finca de la Dreta de l’Eixample. “La majoria de propietaris utilitzen els habitatges com a segona residència. No conec a ningú pràcticament, només veus que van venint a temporades. Cada cop que marxen, les plantes es moren i, quan tornen, les substitueixen per unes de noves. Així una vegada i una altra”, assegura.
La història d’aquest veí no és un episodi aïllat, sinó que és l’exposició perfecta de la situació que es viu de manera silenciosa en molts punts de la ciutat, que es troba immersa en un fulgurant procés de gentrificació, tal com alerten moltes entitats veïnals i prohabitatge. En el cas concret d’aquest edifici del carrer de la Diputació, el punt d’inflexió va ser l’any 2016, quan la família que fins aleshores havia gestionat el lloguer dels deu pisos en els quals es divideix la finca se’ls va vendre a un fons inversor holandès. Aleshores, encara estaven vigents dos contractes de renda antiga a la finca, mentre que la resta amb els anys s’havien convertit en lloguers de tres o quatre anys que en la majoria de casos ja havien vençut.
De la roba estesa a la piscina amb solàrium
La nova propietat va aprofitar aquest escenari per pressionar els inquilins amb l’enviament de burofaxos perquè abandonessin les seves llars. L’èxode va ser escalonat, però va acabar deixant l’edifici amb només tres dels veïns de tota la vida. Amb el buidatge de cada habitatge, el modus operandi del fons va ser el mateix: ensorrar sostres, treure lavabos i blindar el pis a l’espera de reformar-lo. Per la seva banda, Olivé va rebre un comunicat on se li oferia comprar el seu pis per uns 600.000 euros, un preu similar al que havia pagat el nou propietari. “Em va semblar una barbaritat. Quan vaig entrar al pis l’any 1976 pagava 8.000 pessetes -uns 48 euros- i ara uns 500 euros. Ni em vaig plantejar comprar-lo”, assenyala l’home, que durant aquests cinc anys ha patit les obres de renovació dels set pisos buits, a hores d’ara ja venuts majoritàriament a compradors estrangers.
De les tres famílies supervivents, una va marxar després d’arribar a un acord amb la propietat durant el 2022 i l’altre pis amb contracte de lloguer de renda antiga va acabar extingint-se per la mort de la llogatera l’estiu passat. De fet, aquests dos pisos ja estan en obres per poder-los vendre com més aviat millor. Això ha deixat Olivé com el darrer veí de sempre i, paradoxalment, l’únic que encara estén la roba al pati interior de la finca. “Abans la gent estenia la roba fins i tot al terrat, ara la meitat de l’espai està ocupat per la piscina i el solàrium d’un veí”, afirma. Malgrat la cada cop més difícil tessitura, l’home no vol donar el seu braç a tòrcer. “La meva idea és acabar els meus dies aquí. Ara mateix no em veig fent un trasllat i tampoc acceptaria diners. Tinc un contracte indefinit, així que legalment fins que em mori no em poden fer fora, però hi ha maneres de fer-me la vida impossible”, remarca.
Un símbol amb lloguers de temporada estratosfèrics
Com Olivé, altres veïns i finques de diversos barris de la ciutat han decidit plantar cara a l’especulació, negant-se a continuar engrossint la llista de desnonaments silenciosos de la capital catalana. Un dels casos sens dubte més mediàtics és el de la Casa Orsola, un edifici construït l’any 1910 i ubicat a l’encreuament entre els carrers del Consell de Cent i de Calàbria que s’ha convertit en un verdader símbol de lluita veïnal al districte de l’Eixample. La seva croada particular es remunta a l’any 2021, quan un fons voltor va comprar les dues finques en les quals es divideix l’immoble i va comunicar als llogaters amb contractes a punt de vèncer la seva intenció de no renovar-los, trencant d’aquesta manera en molts casos el compromís al qual s’havia arribat amb els antics propietaris.
Aquesta situació sobrevinguda va fer que els inquilins decidissin unir esforços per evitar que els poguessin fer fora de les que havien sigut fins ara les seves llars. D’això en fa ara gairebé tres anys, però l’escenari no ha millorat en cap cas. En aquests moments, del total de 27 pisos de l’edifici, quatre estan amb contractes finalitzats i sis més s’extingeixen en els pròxims anys. Vuit famílies tenen un contracte indefinit de renda antiga i cinc habitatges ja han estat reconvertits en pisos de lloguer de temporada, una argúcia que permet a la propietat posar els domicilis al mercat a preus estratosfèrics. Segons denuncien tant els inquilins com el Sindicat de Llogateres, els habitatges de prop de 60 m² s’estan comercialitzant a 2.000 euros mensuals, mentre que els fins ara veïns paguen entre 600 i 800 euros, tres vegades menys.
“Nosaltres seguim amb la lluita i la via judicial. En aquest temps, no hi ha hagut cap intent de reconduir la situació per part de la propietat i en certa manera ens hem acostumat a aquesta incertesa“, apunta Tono Hernández, un dels inquilins de la Casa Orsola amb el contracte vençut que fa prop d’una dècada que hi resideix. Tot i que el seu cas en queda fora de l’àmbit d’actuació, Hernández celebra la imminent entrada en vigor de l’índex de preus de lloguer, però alerta de l’escenari que pot dibuixar aquesta nova regulació en ciutats com Barcelona: “Els lloguers de temporada són un gran problema perquè per als propietaris és molt més rendible. Si regules els preus, però segueixes permetent aquesta argúcia legal continuarà havent-hi desnonaments silenciosos i l’èxode de barcelonins serà imparable“.
El calvari de les obres i un bri d’esperança
L’exemple de resistència estoica d’aquest edifici centenari de la Nova Esquerra de l’Eixample ha tingut en els últims anys diverses rèpliques en altres punts de la ciutat. És el cas dels veïns del número 15 del carrer de Tapioles, una finca històrica ubicada al Poble-sec, o del número 10 del carrer d’en Cortines, al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. Aquests dos immobles tenen en comú que van ser comprats pel mateix fons d’inversió abans de l’estiu del 2022, fet que els ha abocat a viure dos processos pràcticament idèntics que tenien per objectiu buidar els blocs per després renovar-los íntegrament i posar-los a la venda.
Aquesta voluntat dels nous propietaris s’ha quedat a mitges a causa de l’oposició dels veïns, que com en el cas de la Casa Orsola van decidir fer front comú per poder continuar vivint a les seves llars. A l’edifici del Poble-sec conflueixen diverses casuístiques: quatre de les famílies ja tenen el contracte de lloguer vençut, tres més encaren la recta final per al venciment dels seus i quatre pisos més tenen un contracte de renda antiga indefinit, de manera que tindrien garantida la seva continuïtat. Ara bé, tots estan patint des de fa prop de sis mesos les obres de remodelació que està impulsant el fons per instal·lar un ascensor. Més enllà de la pols, la calç i el soroll, els inquilins denuncien que els treballs no s’estarien fent seguint les mesures de seguretat necessàries i que inclús un dels infants que viuen a la finca ha arribat a caure al fossar on s’ubicarà l’elevador.
Pel que fa a l’immoble del carrer d’en Cortines, només resisteixen a l’escala quatre famílies, dues de les quals amb el contracte de lloguer vençut. Els altres inquilins són un home a qui se li extingeix la vinculació l’any que ve i Marga Roca, una dona de 58 anys a qui el fons va accedir a renovar el contracte amb un lloguer social fins al 2058 després de la intermediació de la filla d’un dels matrimonis fora de contracte de la finca i del Sindicat d’Habitatge del Casc Antic. Després d’aquesta primera victòria, l’entitat espera poder tancar un acord per aconseguir nous contractes socials per a les dues famílies amenaçades d’haver d’abandonar casa seva, tenint en compte que tenen certificat de vulnerabilitat, un tràmit que si revisem l’hemeroteca no sembla ser garantia de res a la Barcelona actual.
1 
