Una mirada a:

Una barcelonina, nova veu de la NASA

Miradesambanima.org és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de la Fundació ”la Caixa”

A partir d’aquest 2021, l’univers i els seus secrets s’acostaran com mai a la comunitat hispanoparlant. I ho faran de la mà d’una barcelonina: es diu María José Viñas (Barcelona, 1977) i acaba de ser nomenada responsable de comunicació en castellà de la NASA, un departament de nova creació que va proposar ella mateixa després d’uns quants anys treballant a l’agència espacial estatunidenca. Llicenciada en Veterinària i en Periodisme, va cursar un màster en Periodisme Científic a la UC Santa Cruz gràcies a una beca de la Fundació ”la Caixa”. A més de multiplicar l’abast de la informació científica, Viñas també vol destacar la feina de les persones hispanoparlants que treballen a la NASA. Una entrevista de la sèrie sobre Educació del projecte Miradesambanima.org, de la Fundació “la Caixa”. 

Sempre t’ha interessat comunicar?
Quan era petita deia que volia ser grangera i astronauta i he acabat sent primer veterinària i, ara, comunicadora per a la NASA! Encara que sempre m’ha agradat llegir, però el sistema educatiu t’obliga a triar si et vols dedicar a les ciències o a les lletres massa aviat. I crec que a aquesta edat encara no saps a què et vols dedicar la resta de la vida.

I què vas triar en aquell moment?
A mi m’agradaven totes dues coses, però algun professor em devia aconsellar que escollís ciències, perquè em serien més útils. Així doncs, vaig triar veterinària perquè m’agradaven els animals, tot i que després vaig veure que realment no es tractava d’això (riu).

No?
Quan feia tercer de carrera ja em vaig adonar que no era el que esperava, però la vaig acabar. I quan feia dos anys que exercia, vaig decidir deixar-ho. Va ser una decisió molt dura, perquè m’hi havia esforçat molt, i els meus pares estaven decebuts i preocupats pel meu futur. Però no m’ho van impedir.

I et vas decidir pel periodisme. Per què?
Perquè vaig pensar que sempre m’havia agradat llegir i escriure, de manera que vaig començar el segon cicle a la Universitat Pompeu Fabra. M’ho vaig pagar jo mateixa. Estava encantada perquè érem uns 40 alumnes que veníem d’altres carreres i el fet d’haver trobat la vocació més tard ens va unir molt. Érem com una família. Va ser meravellós i vaig fer bones amistats durant aquella època.

Quan et vas llicenciar, ja tenies clar que et volies dedicar a la divulgació científica?
No, de cap manera. Durant un temps vaig voler ser corresponsal de guerra, o en un país estranger. Però quan vaig començar a treballar, un professor em va demanar que fes un reportatge sobre el boom de la recerca en biomedicina a Barcelona i em va agradar. Vaig entrevistar diversos científics i científiques i em van semblar persones molt entusiasmades amb la seva feina, en un camp en què sempre hi havia avenços. Això em va enganxar i vaig començar a mirar com em podia especialitzar en aquesta branca.

I aleshores es va obrir l’oportunitat d’estudiar un màster als Estats Units gràcies al Programa de Beques de la Fundació ”la Caixa”. Com la vas aconseguir?
Les beques de la Fundació ”la Caixa” eren força conegudes. De fet, jo ja n’havia demanat una quan volia ser corresponsal, però no me la van concedir. En canvi, quan vaig demanar la beca per estudiar comunicació científica, vaig destacar l’impacte positiu de la recerca en l’economia d’un país i com es necessita el suport de la ciutadania perquè això avanci, i alhora vaig descriure com els estudis em capacitarien per poder explicar la ciència de manera clara al públic… i me la van donar.

I allà va començar el teu camí cap a les estrelles…
Vaig triar el màster de la UC Santa Cruz perquè era el més antic del país, feia més de dues dècades que s’hi impartia l’especialitat de Periodisme Científic. També perquè donaven molta importància a la formació pràctica, fet que vaig aprofitar per aprendre a redactar bé en anglès. Vaig treballar en diaris locals, gabinets de premsa, al podcast del projecte SETI, en un estudi de producció de documentals a Monterrey… fins que vaig acabar i em van contractar en la American Geophysical Union (AGU).

Com va ser el salt de l’AGU a la NASA?
L’AGU és l’associació més gran de ciències de la terra i de l’espai. Hi tocava molt temes que també tracten a la NASA i, quan vaig veure que necessitaven algú familiaritzat amb les ciències polars, m’hi vaig presentar. I em van seleccionar.

I aleshores et vas adonar que la comunicació en castellà es podia potenciar.
Sí, tot i que no és que això hagi començat ara, però el que hi havia estava molt dispers i, tot i que la meva feina era en anglès, amb freqüència em demanaven ajuda per fer coses en castellà: durant la missió Icebridge vaig dur un blog des de Groenlàndia, quan es va llançar la sonda Maven vaig ajudar a organitzar una roda de premsa i fa uns anys em van passar el compte de Twitter de la NASA en castellà perquè la persona que el duia se’n va anar de l’agència. Ho feia voluntàriament, fins que fa gairebé dos anys vaig dir “prou, s’ha acabat”. I vaig presentar un projecte pilot a la seu central.

De què es tractava?
Consistia en diversos passos bàsics. Per exemple, localitzar tota la informació en castellà que hi hagués a la NASA i el personal que el parlés, perquè no hi havia una base de dades central, però sí diverses associacions de treballadors hispanoparlants molt actives, sobretot al Johnson Space Center. També vaig proposar potenciar la presència de la NASA en castellà a les xarxes socials i crear més connexions amb els mitjans en castellà, que aquí n’hi ha molts. Ho van aprovar, ho he estat fent aquest últim any i mig a mitja jornada i a finals d’any em van proposar traslladar-me al Departament de Comunicació de la seu central per dedicar-me en exclusiva i a temps complet a la divulgació en castellà.

Hi ha cap tema que et faci una il·lusió especial comunicar?
A mi m’agraden molt les ciències de la terra, les duc a un lloc especial del cor. La gent, quan pensa en la NASA, pensa en els astronautes, els coets, les galàxies, i no tant en la Terra, però aquest és el planeta que la NASA ha estudiat més a fons. El registre de temperatures va començar aquí, i els canvis a l’Àrtic i l’Antàrtida no s’haurien pogut mesurar bé sense els satèl·lits de l’agència. És clar, les missions especials són més espectaculars i inspiradores i no donen tantes males notícies com les que ens porta últimament la Terra…

Què els diries als estudiants que, com tu, vulguin impulsar o redirigir la seva carrera?
Ara treballo molt amb becaris, i veig que alguns estan molt angoixats tot i tenir tot just vint anys. Volen tenir la certesa de quin serà el pas següent, saber si s’encarrilaran bé i arribar molt de pressa als objectius. Però la vida no és una línia recta, de vegades fa tombs, d’altres no saps gaire on vas… Mentre facin les coses que els agraden i ho facin tan bé com puguin, segur que arribaran al lloc adequat.

Nou comentari