La ciència no és masculina ni femenina, és ciència. Per això, la prestigiosa científica Marisol Soengas, cap del grup que investiga el melanoma al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), es treu la bata per dir-te que si vols, pots. Que serveixes per a això (encara que algú et digui el contrari). I que ets benvinguda, que tothom és benvingut. Soengas, que també és vicepresidenta de l’Associació Espanyola d’Investigació sobre el Càncer (ASEICA), ha participat en el cicle DEBATS D’AVANTGUARDA, Investigació i salut de la Fundació ”la Caixa” amb cinc científiques més per analitzar com els estereotips de gènere continuen afectant les dones científiques. Hem parlat amb ella i ens ha explicat com, quan era petita, un Quimicefa i les pel·lícules de científics la van captivar amb aquells tubs que treien fum i la van portar pel camí de la biologia molecular. Una entrevista de la sèrie sobre Ciència del projecte Miradesambanima.org, de la Fundació “la Caixa”.
I així va anar, amb un joc?
Un any, per Reis em van regalar un Quimicefa i això em va deixar fascinada. També m’agradaven les pel·lícules de científics: tenien tubs que treien fum i em semblava fantàstic. Recordo una pel·lícula antiga sobre Marie Curie i em va encantar la idea d’estar investigant i, amb el temps, arribar a descobrir alguna cosa.
Quan vas decidir ser-ho de veritat, vas trobar algun obstacle al teu entorn?
Obstacles cap, al contrari. Els meus pares em deien “com que tu estudies molt, el que vulguis ho aconseguiràs”. Vaig néixer en un llogaret de Galícia de 30 habitants i vaig ser la primera de la família a anar a la universitat.
I un cop t’incorpores al mercat de treball, amb què et trobes?
Jo vaig fer la tesi al laboratori de Margarita Salas i tots els que érem allà teníem els expedients més bons; per tant, que hi hagués científics homes o dones era igual. I a Margarita Salas, que era una persona molt respectada i molt influent, no la vaig sentir mai queixar-se per ser dona i ens tractava a tots de la mateixa manera. Per això em sembla tan necessari que les noies, i també els nois, tinguin bons referents que normalitzin la qüestió del gènere.
Quina sort haver treballat amb aquest referent!
Però al laboratori independent va ser una altra cosa. Vaig començar a la Universitat de Michigan, a Ann Arbor (als Estats Units) al departament clínic de Dermatologia, perquè estava treballant sobre el melanoma. Era un dels millors del país, però molt masculinitzat. Jo era l’única dona científica, i no metgessa, asseguda en una taula plena d’homes amb corbata. No em vaig sentir discriminada perquè tenia molt bon expedient i molt bon currículum, però sí que vaig trobar molt de paternalisme. Me’ls vaig haver de guanyar.
Sents que una dona té les mateixes oportunitats que un home per arribar a llocs directius?
Encara que estiguem igualment capacitades, les xifres diuen que ens costa més. Et diria que, als nostres laboratoris, entre el 60-70 % dels estudiants predoctorals són dones. Tot i això, només 3 de cada 10 arriben a llocs de direcció. Aquí hi ha un gap: avaluen pitjor els nostres currículums, la conciliació continua sent difícil i a les negociacions estem en desavantatge… hi ha moltes raons, incloses nosaltres mateixes.
Què s’hi pot fer?
A títol individual, cal que ho enunciem molt més. Sabem que estem en desigualtat, que partim amb desavantatge, però no podem quedar-nos només en la protesta: hem de formar equips, reforçar la nostra empenta i capacitat de decisió.
Per què creus que és necessari destacar el paper de les dones científiques a través del Dia Mundial de la Dona i la Nena a la Ciència?
És necessari per les tres: per la nena, per la dona i per la ciència. Per la nena per incentivar noves vocacions i superar els estereotips culturals de gènere que fan que les nenes perdin l’interès per les ciències als sis anys, segons indiquen alguns estudis. Cal que incidim molt en tot això, sobretot als adolescents. Però per a les dones també, per allò que t’explicava abans: hem de motivar les dones perquè assumeixin el rol de líder. I per la ciència, perquè encara estem en minoria i ens queden mil coses per batallar.
A Espanya, segons l’Eurostat, gairebé la meitat dels científics i enginyers són dones. I més de la meitat dels llicenciats en Medicina també (el 55 %). En què creus que hem avançat?
Hem identificat el problema i hem començat a fer passos endavant per resoldre’l. Per exemple, al CNIO tenim oficines de Dona i Ciència, i així consta a altres centres, com també Comitès d’Igualtat. És necessari fins i tot a nivell pràctic, perquè alguns agents finançadors tenen en compte aspectes de gènere. I a les institucions es considera una necessitat no tan sols estètica, sinó real. La diversitat enriqueix.
Tanmateix, encara hi ha una migrada representació femenina en les categories de rang més elevat. Què ens queda per millorar?
Arribar al 50 %! A una situació en què ser dona no sigui ni avantatge ni inconvenient. Que el mèrit sigui precisament la raó per la qual un, o una, arribi o no arribi.
Ens falten referents femenins?
Ens falten referents segur. Preguntes a estudiants de ciències que et diguin el nom de tres oncòlogues contemporànies i la gran majoria no te’n saben dir cap. Als mitjans fa molt poc que tenim més presència. I la crisi sanitària ha perjudicat les científiques: hem vist un retrocés en la seva presència i en el progrés de la seva trajectòria professional per causa d’una sobrecàrrega de feina dins i fora de casa.
Què podem fer? Què ens suggereixes?
Donar-nos a conèixer, atrevir-nos. De fet, dins ASEICA hem impulsat la campanya Conócelas per donar visibilitat a dones científiques d’ara i avui, i són més de 140! Connectarem amb gairebé 6.500 nens i nenes de diverses escoles d’arreu d’Espanya. Volem que es vegi què hi ha darrere d’aquestes “detectius del càncer”. Les presentarem no només amb la bata, sinó també durant el seu lleure: tenim dones saltant en paracaigudes, ballant, viatjant –jo surto fent exercici–, dones molt dinàmiques. Aquesta és la idea que volem transmetre.
De fet, hi ha científiques que també són instagramers o youtubers i algunes tenen milers i milers de seguidors. Creus que les xarxes poden ajudar a trencar estereotips?
Les xarxes hi poden ajudar moltíssim, en funció de com les facis servir. Hi ha divulgadores molt bones. Jo i, en general, a ASEICA fem servir molt el Twitter. Això ens ha permès difondre la feina de moltes científiques. D’aquesta manera, podem arribar a ultrapassar l’àmbit mèdic i tenir seguidors de camps diferents.
Què diria a una nena que vol ser científica?
Li diria el mateix a una nena que a un nen: atreviu-vos. Que la ciència és tant per a homes com per a dones.
