Quan un cor interpreta l’Al·leluia de Georg Friedrich Händel, el teatre s’aixeca. De fet, explica la llegenda que fins i tot el rei Jordi II d’Anglaterra ho va fer, esglaiat per la seva força i magnificència, en l’estrena a Londres el 1743. Aquest tema, que tanca la segona part de l’oratori El Messies, s’ha convertit en una icona mundial i per això és el protagonista dels concerts participatius de Nadal de la Fundació ”la Caixa” des de fa més de 25 anys. I aquest atípic 2020 no podia ser menys: un cop més, la tecnologia s’ha posat al servei de les persones amb una nova edició del projecte #JoCanto, que ja va celebrar la vida el mes de juny passat, i que aquesta vegada ha reunit virtualment més de 350 veus en un cant a l’esperança. Perquè el virus no pot ni podrà destruir allò que ens fa humans: la nostra capacitat per somiar. Pots veure el nou vídeo aquí. Un reportatge de la sèrie sobre Cultura del projecte Miradesambanima.org, de la Fundació “la Caixa”.
“Quan sento l’Al·leluia, el cor em fa un salt: em transmet tot el que em fa sentir la música, l’amistat, el valor de la cultura, i m’envaeix l’esperit nadalenc, amb els seus valors d’unió i fraternitat. És un plaer absolut”. Així defineix l’Al·leluia de Händel Isidro Prat, de 69 anys i resident a Màlaga. Fa anys que canta al cor Santa Cecilia, de la localitat malaguenya de Rincón de la Victoria, que enguany és “al dic sec” per la pandèmia.
Ja havia format part un parell de vegades dels concerts participatius de Nadal de la Fundació ”la Caixa”, interpretant El Messies, així que quan un company de Santa Cecilia li va proposar participar en el cor virtual de #JoCanto, no s’ho va pensar dos cops. Al començament, li va semblar un repte una mica “descafeïnat”, en comparació amb l’adrenalina que genera cantar en un cor de manera presencial, “perquè al final, era preparar una peça musical tot sol, a casa, gravar-ho i enviar-ho. Però no, em vaig equivocar. Ens vam ajuntar un grupet del cor, vam crear un grup de Whatsapp per preparar-ho i ha estat molt divertit”, explica.
Una mica més al nord, a Madrid, Laura Sánchez ja sabia de què anava la cosa i es va tirar de cap a la piscina. Ella va ser una de les 645 veus que van donar vida al Viva la vida de Coldplay al #JoCanto del mes de juny passat i ho va gaudir molt. “Feia 2 mesos que estàvem tancats, em va semblar molt bona idea, de fet vaig animar algunes amigues perquè també ho fessin”, recorda.
Aquesta jove madrilenya gaudeix cantant al cor Broadway Sound Choir, a l’Escola Coral de Madrid, on interpreten musicals. “M’agrada molt cantar en cor, crec que és una experiència molt enriquidora. T’ajuntes amb la gent, construeixes una cançó, vas veient com queda amb les veus unides”, explica. A més, com l’Isidro, també havia intervingut en el concert participatiu d’El Messies, que l’any passat va aplegar a Madrid més 600 cantants a l’Auditori Nacional de Música de Madrid, així que preparar l’Al·leluia seria bufar i fer ampolles.
L’Isidro i la Laura són dues de les més de 350 veus que han donat forma a la segona edició del projecte #JoCanto. Veus unides en un sol cant gràcies a les noves tecnologies i a la visió carismàtica del director del vídeo, Igor Cortadellas.
“Quan em van proposar el repte de crear el vídeo, al començament em va venir el silenci i la foscor d’una catedral gòtica. I de sobte es començaven a colar els primers raigs de sol a través dels vitralls, la llum començava a acaronar les parets, les columnes… L’edifici començava a cobrar vida, cada vegada més i més, com un gran calidoscopi”, recorda l’Igor.
Així, el creador català va decidir fusionar els participants en el cos de la basílica gòtica de Santa Maria del Mar. “Trobo que és un espai molt emotiu i molt suggeridor també, perquè cada peça té història: la va col·locar algú en un temps i context determinat. I al final, les omplim de persones que també tenen molta història i han estat construïdes en un temps i context determinats. Per tant, és l’emoció del passat i del futur, estem projectant cap a endavant, però alhora mirant enrere, cosa que dona sentit als temps que vivim”, explica.
Però, com es materialitzaria tot això? Si les persones s’havien de gravar a casa, però la imatge havia d’aparèixer en una catedral, s’havien de muntar un petit set cinematogràfic casolà. Així, els van demanar que es gravessin amb un fons negre.
“Per sort, jo tenia una manta negra a casa que vaig penjar en una prestatgeria. Patia tota l’estona per si queia”, recorda la Laura. “Jo vaig buscar una tela negra que teníem a casa”, explica l’Isidre. “Va venir un company del cor i vam provar diferents maneres de col·locar-la amb alguna cosa darrere perquè es veiés homogeni i en un lloc adequat, perquè la llum havia de ser natural”. La resta va ser bufar i fer ampolles. Seguint les instruccions per al seu tipus de veu, en tan sols una setmana la seva imatge i el seu cant van volar pel ciberespai fins a les mans mestres de l’Igor.
De la resta, se’n va encarregar la tecnologia que, un cop més, s’ha posat al servei de les persones en un moment molt especial de la nostra història, encara que l’Igor és dels que pensen que la música té la qualitat de polvoritzar fronteres, fins i tot les temporals.
“Ha estat un regal molt emocionant i estem molt contents de la confiança que ens ha fet la Fundació ”la Caixa” per regar i cuidar un vídeo com aquest que, a més, crec que conté els valors essencials de la Fundació: la vocació de divulgar, el compromís amb la cultura i l’educació com a impuls perquè progressi la comunitat, valors que, en aquesta experiència, estan representats amb aquesta immersió en l’orquestra com a model de projecte comunitari en el qual, junts, s’arriba molt més enllà”.
