Una mirada a:

Aprendre a cuidar per estimar millor

Alma és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de la Fundació ”la Caixa”

Cecília i el seu marit Pere fa uns tres anys que no se separen ni un sol segon. Exactament, des que a ell li van diagnosticar la malaltia de Parkinson. En aquell moment, els rols de marit i muller van passar a un segon pla i es van convertir en cuidadora i pacient. Són moltes les parelles que es troben una situació semblant, i ser cuidador o cuidadora d’algú que estimes no és fàcil. Veus el deteriorament que la malaltia provoca en el cos o la ment de la persona estimada, mentre intentes donar el millor de tu mateix perquè no li falti res. Malgrat el desgast d’una feina que requereix dedicació les 24 hores del dia, la Cecília ha trobat en els tallers virtuals de l’Escola de Cuidadors del Programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de la Fundació ”la Caixa” un motiu per assumir el paper de cuidadora amb molta més serenitat. Un reportatge de la sèrie sobre Salut del projecte Mirades amb Ànima, de la Fundació “la Caixa”.

Comença el dia. I un acte tan simple com llevar-se és tot un món per al Pere. Fa aproximadament tres anys que li van diagnosticar la malaltia de Parkinson. Des del confinament, el seu estat ha empitjorat de manera notable i amb molta rapidesa. Va ser en aquell moment quan la Cecília, la seva dona i qui se n’ocupa, va decidir que amb el seny que aplicava per atendre’l no n’hi havia prou. “Mentre estàvem tancats a casa, vaig trucar a la psicòloga del centre de dia on duia el Pere, a l’Hospital del Carme de Badalona. Sentia que necessitava una guia, alguna cosa que m’ajudés a donar al meu marit una atenció millor. Quan vam sortir del confinament i el Pere va poder tornar al centre de dia, la psicòloga mateixa em va informar dels tallers que fa el Programa per a l’atenció integral a persones amb malalties avançades de la Fundació ”la Caixa”, en format virtual. I no vaig dubtar ni un segon a apuntar-m’hi”.

Així doncs, la Cecília es va convertir en alumna de l’Escola de Cuidadors, en què s’imparteixen tallers orientats a persones que tenen a càrrec persones estimades amb malalties avançades. “Confort físic. Cuidar-se per cuidar” o “Bon tracte” són alguns dels tallers del programa. I la Cecília va decidir que els havia de fer tots. “Jo no soc experta en informàtica, però m’ho van posar tot tan fàcil i em van atendre d’una manera tan propera i senzilla, que seguir-los en format virtual ha estat d’allò més fàcil. A més, no puc deixar tot sol el Pere, en soc la cuidadora les 24 hores del dia, de manera que poder fer un taller còmodament des de casa mentre el puc vigilar va ser el que em va impulsar a apuntar-me al pack complet.”

Durant els tallers, ha tingut l’oportunitat de conèixer altres persones en la mateixa situació. “I això ajuda moltíssim, perquè el suport emocional que he rebut és un pilar enorme per tirar endavant. És clar que tinc el consol d’altres familiars i amics, però parlar de la malaltia del Pere, del que passa a casa cada dia, i obtenir respostes que m’han ajudat a millorar la nostra situació m’ha fet sentir molt acompanyada.”

Aquest suport emocional, juntament amb totes les eines i estratègies que la Cecília ha après per cuidar el seu marit, ha repercutit en molts aspectes. “Sempre he mirat d’aplicar el seny perquè ell estigués bé. Amb els tallers, he après que el seny està bé, però que hi ha una pila de recursos que ens han millorat notablement la vida. Per exemple, per llevar-lo, abans li estirava els braços. Ara tinc diferents tècniques per passar-lo d’una cadira al lavabo sense fer-me mal a l’esquena, que és una de les parts del cos del cuidador que pateixen més.” 

Per a la Cecília, l’avenç més gran és en l’àrea emocional. “Ara estic segura del que faig, que li estic procurant l’atenció que necessita de la manera correcta. Aquesta seguretat m’ha ajudat a estar molt més relaxada, més alegre, dins de la situació. Fins i tot a poder fer servir l’humor com a teràpia per a tots dos. Sens dubte, l’avenç més gran que hem fet tots dos és en la nostra relació personal. Ens hem après a estimar més en una situació que no és fàcil per a ningú.” 

El futur de la malaltia del Pere és una incògnita. La demència que li van diagnosticar en l’última visita al metge complica la situació. Però la Cecília ara té instruments per plantar-hi cara. “Quan anem al metge, normalment es limita a donar-nos el diagnòstic i receptar el que calgui. Però, ara, amb els professionals dels tallers tinc el pilar que em faltava per aprendre a cuidar d’una manera segura. I també per afrontar amb calma tot el que ha de venir, perquè també m’han orientat sobre l’evolució de la malaltia del Pere. Tot i que estem junts les 24 hores del dia, hi veig canvis cada dia. Ara sé que són normals, i sé com els he d’afrontar, tant des del punt de vista físic com des de l’emocional.”

El suport que la Cecília ha trobat en aquests tallers és tan gran que ha decidit repetir. “Tinc la sensació que no vaig poder esprémer tot el que m’oferien, perquè les primeres vegades que ens connectàvem estava molt nerviosa. A més, els professionals que imparteixen cada taller van variant, i cada un aporta coses diferents i valuoses. Qualsevol ensenyament, per petit que sigui, és un suport més que em fa estar millor. I, com a conseqüència d’això, fa que cuidi millor el Pere”. 

Per apuntar-te als tallers virtuals de l’Escola de Cuidadors, clica aquí

Nou comentari