L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona proposa un viatge en el temps i una mirada diferent de la capital catalana. L’exposició La ciutat davant la càmera. Imaginaris urbans al s.XIX permet endinsar-se en l’arribada de la fotografia a Barcelona el 1839, coincidint amb una època d’intensa transformació de la ciutat.
De seguida la fotografia va interessar-se per aquests canvis urbans i va proporcionar motius i punts de vista nous, que paulatinament anirien sedimentant el discurs sobre la nova realitat de la Barcelona del mil vuit-cents. A més, la pròpia fotografia estava en transformació: partia de la tradició de les arts pictòriques i mica en mica va incorporar els nous recursos visuals de la càmera i altres tecnologies del segle XIX.
Els visitants de l’exposició poden admirar més de 100 originals d’època del fons de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB). Diverses vitrines mostren, a més, material original i àlbums fotogràfics de l’època. Qui no pugui apropar-s’hi en persona pot accedir a la publicació digital de l’exposició, en format PDF, tant en català com en castellà, que es pot trobar al web de l’AFB i al web de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona.
La mostra, comissariada per la historiadora de l’art Núria F. Rius, es pot visitar fins al 23 d’octubre de 2020 i és d’accés gratuït. L’horari d’obertura és de dilluns a dissabte de 10 a 19h i diumenges i festius de 10 a 14h, a la seu de l’AFB (Plaça Pons i Clerch, 2, 2a planta).
La primera foto de Barcelona
A la tardor del 1839, i amb motiu de l’arribada del nou invent de la fotografia a Barcelona, la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts va organitzar una demostració pública del seu funcionament al pla de Palau. L’elecció d’aquest indret per a la primera fotografia de la ciutat no és casual. Des de finals del segle XVIII, s’havia convertit en el cor de la Barcelona burgesa. Gaudia d’un projecte urbanístic d’eixamplament i d’un important conjunt monumental. Per tot això, ja feia uns anys que era motiu recurrent als gravats d’artistes estrangers, així com d’estudiants de la Llotja, que hi practicaven l’ús de la càmera obscura, el dibuix i l’aquarel·la.
La fotografia, una tècnica nova de representació de la ciutat, seguia el patró que trobava establert. Els fotògrafs hi elaboraven vistes del conjunt monumental i les rodalies del port i la muralla de Mar, però també dels nous habitatges i les zones de socialització a l’entorn de la Rambla, promoguda arran de la desamortització eclesiàstica. En les seves imatges, com en la majoria dels gravats de l’època, hi predominen els espais oberts, les avingudes en perspectiva i una mirada monumental marcada per l’ordre i la claredat.
Tot i que, en alguns casos, trobem fotografies que, repetint el motiu visual, proposen una representació on s’eliminen els trets pintorescos i narratius i es miren, de manera més propera, descriptiva i directa, trets d’aquesta modernitat urbana, com era la nova arquitectura d’habitatge burgès. Finalment, i de manera més excepcional, els fotògrafs del segle XIX també es van fixar en la ciutadella militar per copsar-ne el conjunt i, amb el pas del temps, el seu desmantellament.
La panoràmica, una novetat fotogràfica
Amb l’avenç del segle, la vista panoràmica es va transformar a poc a poc en un tret distintiu del llenguatge fotogràfic, ja que el sentit de la mateixa panoràmica va canviar. Una de les raons d’aquest canvi va ser la modificació d’escala de ciutats industrials com Barcelona, que estaven en transformació permanent, tant en l’àmbit urbà com social. La càmera permetia, ràpidament i amb detall, produir visions de
conjunt noves, fetes des d’indrets alçats, com ara terrats i campanars. La panoràmica feia possible percebre la ciutat, en vies de modernització, amb distància, a la vegada que convidava els espectadors a entretenir-se a identificar allò que reconeixien en carrers i edificis.
Era un tipus d’imatge que alliberava els espectadors dels seus límits físics i els permetia alçar-se sobre la ciutat, posant l’ull allà on hi havia hagut la càmera. La compactació de l’espai, convertit ara en una fotografia bidimensional, i el plaer de la lectura de l’entramat urbà, eren alguns dels motius més valorats en una època en què les experiències del viatge i la visió virtuals tenien molta popularitat, tant en l’àmbit de les imatges com en el de la literatura.
En el pla estètic, la fotografia va contribuir a normalitzar visualment els materials industrials, les noves estructures arquitectòniques i d’enginyeria, així com la maquinària pesada i els nous mitjans de transport, com el ferrocarril. Bé per interessos administratius, bé per interessos publicitaris, en el darrer quart de segle van proliferar imatges que, si bé algunes es van traduir en forma de gravat en la premsa industrial, podem afirmar que són un producte eminentment fotogràfic.
Testimoni del patrimoni enderrocat
Una altra forma de definir la Barcelona moderna al segle XIX és des de l’enderroc. La destrucció de muralles i carrers antics afirmava, de manera implícita, la idea d’extensió i progrés, amb noves possibilitats d’infraestructures i condicions d’habitabilitat. En aquest context, la fotografia funcionava, cada vegada més, com un utensili de registre i documentació. Al darrere, hi havia la creença que entre realitat i imatge es produïa una analogia visual que era objectiva i neutra.
A Barcelona, l’enderroc de les muralles es va dur a terme en diferents fases, entre el 1854 i la dècada del 1880. En el transcurs d’aquells anys, la fotografia va elaborar-ne imatges d’estils diversos, però, amb el temps, es va imposar el documental, que contrastava amb la mirada més nostàlgica i costumista pròpia del dibuix i l’aquarel·la. Això evidencia que, en les imatges de la ciutat, més que la realitat en si mateixa, són els valors associats a cada llenguatge el que les caracteritza.
Durant el primer mig segle de fotografia a Barcelona, la càmera es va centrar gairebé només en la Ciutat Vella. Deixant de banda algunes excepcions com els àlbums de Joan Martí i de F. J. Álvarez, no va ser fins cap al 1880 que l’Eixample va adquirir entitat urbana i va esdevenir rellevant per a la fotografia. Així, doncs, a la producció abundant de vistes de Barcelona promoguda des de l’Exposició Universal, aviat es van
incorporar, com a nous temes, els primers trams urbanitzats d’aquesta àrea. L’urbanisme burgès, caracteritzat per espais amplis i lluminosos, així com llargues avingudes, estava, de fet, molt influenciat per nocions de visualitat, com ara transparència, ordre, equilibri i línies de fuga. La seva representació fotogràfica era, per tant, una juxtaposició de criteris espacials i visuals compartits.
La memòria gràfica de l’Exposició Universal
Si hi ha un esdeveniment que va posar de manifest el rol de la fotografia a l’hora de definir Barcelona al segle XIX, va ser, sens dubte, l’Exposició Universal del 1888. Els preparatius en urbanisme, arquitectura, relacions institucionals i públic van suposar un augment de vistes fotogràfiques de la ciutat sense precedents. Sobretot, vistes dels nous espais que al llarg del segle havien esdevingut paradigmàtics de la ciutat i que es combinarien amb d’altres de la Barcelona monumental i històrica, així com de les noves atraccions urbanes impulsades amb motiu de l’esdeveniment.
Per tant, l’Exposició Universal és una cruïlla on es troben temes i esquemes de representació dels primers temps de la fotografia amb nous interessos i fórmules visuals que són pròpies dels canvis experimentats per Barcelona al llarg del segle. D’entre el corpus fotogràfic del 1888, destaca la sèrie de Pau Audouard entorn del recinte firal del parc de la Ciutadella, sobre el qual en va obtenir l’exclusiva fotogràfica, mentre que altres professionals sortejaven les diverses restriccions per fotografiar els pavellons de l’Exposició.
L’Exposició Universal del 1888 va reunir, al seu voltant, diferents atraccions per a l’entreteniment ciutadà. Dues de les més populars van
ser l’edificació del Monument a Colom, concebut per l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà, i l’atracció del Globus captiu, que, situat fora del recinte del parc de la Ciutadella, oferia la possibilitat de copsar Barcelona des del cel. El fotògraf Antoni Esplugas va dedicar sèries fotogràfiques a totes dues atraccions, amb desenes d’imatges. En aquestes, el fotògraf va realçar, sobretot, les estructures i els materials constructius, és a dir, la seva condició tècnica i innovadora.
