El Port de Barcelona fa 150 anys convertit en una referència a la Mediterrània

La infraestructura ha evolucionat al mateix ritme que la ciutat i s’ha posicionat com la porta d’entrada de mercaderies del sud d’Europa

La història de Barcelona no s’entén sense el seu port. Des dels primers assentaments ibers fins a l’actualitat, la ciutat sempre ha tingut una relació especial amb el comerç marítim, que ha anat evolucionant al mateix ritme que el port. Si avui el Port de Barcelona és un dels enclavaments capdavanters del Mediterrani, és en part gràcies a la feina que es va començar ara fa 150 anys, quan es va constituir una Junta d’Obres per buscar finançament i gestionar la construcció d’un port modern a recer de les inclemències del temps.

Fins llavors, les cròniques de viatgers i mercants esbossen un panorama complicat per a les autoritats barcelonines, que durant cinc segles van lliurar una lluita desigual contra els elements. Cada cop que hi havia un temporal, els molls quedaven inservibles i s’optava per reforçar i ampliar el dic amb l’esperança que seria suficient per protegir el port de l’arribada de sorra i dels sediments, però era una batalla perduda. Tal com relaten en un estudi Javier Aznar i Enric Garcia, investigadors del Museu Marítim de Barcelona, “l’esforç de la ciutat no semblava veure’s compensat amb el resultat final”.

Un canvi de rumb decisiu

A mitjans del segle XIX, Barcelona vivia un cop més un moment de canvi. La industrialització i el progrés s’escampaven per Europa i la ciutat, malgrat totes les limitacions que tenia, volia sumar-s’hi. En pocs anys, Barcelona va viure tres moments decisius per la seva història: el 1848 s’inaugura el primer ferrocarril de l’Estat, que unia la capital catalana amb Mataró; el 1859 l’enginyer Josep Rafo va presentar un projecte d’obres per construir un nou port –que no seria una realitat fins una dècada després– i el 1860 es dona llum verda al Pla Cerdà, que incloïa el disseny de Rafo per assegurar una bona integració entre el port i la ciutat. 

Vaixells fondejats a la Dàrsena del Comerç (1931) / Arxiu APB

Vaixells fondejats a la Dàrsena del Comerç (1931) / Arxiu APB

Però la data clau, en realitat, és el 5 de febrer de 1869. Aquell dia es va constituir formalment la Junta d’Obres del Port de Barcelona, que donaria l’impuls inicial per transformar-lo en la infraestructura que l’economia catalana necessitava per connectar-se amb la resta del món. Era una entitat pionera a l’Estat espanyol i estava formada per armadors, comerciants i empresaris del sector marítim que van veure la construcció del nou port com una oportunitat única. Aquell any també es va inaugurar el Canal de Suez, segurament l’obra d’enginyeria civil més important de la història del mar Mediterrani i que amb el temps permetria convertir Barcelona i altres ports mediterranis en una porta d’entrada de mercaderies per al Sud d’Europa.

Construcció i ampliació, en dues etapes

El projecte de Rafo era el primer que tenia en compte una anàlisi prèvia i tenia una “concepció tècnica moderna”, segons l’estudi del Museu Marítim. Entre el 1869 i el 1874 es van construir el moll de la Muralla i el dic i el contradic exteriors. Després hi va haver tota una sèrie de nous projectes que no es van acabar d’aplicar mai. Amb el canvi de segle, l’enginyer Carlos de Angulo –autor del passeig del ‘rompeolas’ de la Barceloneta, entra d’altres– va dissenyar l’ampliació del port, que es va materialitzar entre el 1901 i el 1912 i que seria la base de la infraestructura fins als anys 60.

Edifici del Portal de la Pau amb el restaurant Mundial Palace a la primera planta (1913) / FCA

Edifici del Portal de la Pau amb el restaurant Mundial Palace a la primera planta (1913) / FCA

En aquesta segona fase, que s’obria pas en una ciutat que vivia els seus primers anys amb electricitat, era força ambiciosa: preveia la prolongació del dic de l’Est i la construcció de tres molls i d’un port interior a Montjuïc. El tràfic marítim no parava de créixer i calia donar sortida a les mercaderies. Per això es va decidir connectar el port amb l’Estació de França. Fars, duana, clubs marítims… L’expansió del Port de Barcelona era imparable: va passar d’ocupar 70 hectàrees el 1869 a 300 hectàrees –de les quals 90 eren a terra i 210 a l’aigua– el 1912; mentre que la línia de molls va passar de 2.500 metres a 8,5 kilòmetres.

El contenidor revoluciona el comerç

Les successives ampliacions del Port de Barcelona van deixar la infraestructura amb prou capacitat per absorbir l’augment del comerç marítim durant més de mig segle –tot i que entremig hi va haver la Guerra Civil i el període més tancat del franquisme–. Però va arribar un moment que es va fer necessari remodelar el port per donar resposta a la creixent obertura del règim, però també per incorporar un altre element revolucionari: el contenidor, introduït a mitjans de segle i que va canviar per sempre el transport marítim.

Terminal BEST a Barcelona / BEST

Terminal BEST a Barcelona / BEST

Així, el 1965 va començar l’expansió del port cap al sud, en direcció al riu Llobregat. Es va construir el moll de l’Energia –espai on s’emmagatzemen i gestionen els granels líquids, en especial hidrocarburs–. Després de la mort de Franco, es va dotar la instal·lació de més autonomia de gestió amb la creació del Port Autònom de Barcelona –precursor de l’Autoritat Portuària actual– i es va apostar per obrir el port a la ciutat amb la remodelació del Port Vell (1982), que amb l’arribada de les Olimpíades va acollir llocs tan emblemàtics com el Maremagnum, l’IMAX o l’Aquàrium.

El Llobregat, l’última frontera

Un cop més, el canvi de segle va suposar un impuls pel Port de Barcelona, que va començar a recollir els fruits del Pla Delta signat el 1994 i que promovia la reordenació de totes les grans infraestructures de transport de Barcelona –port, aeroport, tren i autopista– guanyant terreny al delta del Llobregat. Això va permetre doblar la superfície del port, que va passar de 700 a gairebé 1.300 hectàrees de superfície terrestre amb l’objectiu de posar la instal·lació al mapa del comerç marítim internacional. L’any 2000 el port movia uns 30 milions de tones, pràcticament un 30% més que cinc anys abans, i 1,4 milions de contenidors anuals, més del doble que el 1995. Però volia més.

Vista aèria de les terminals de contenidors del Port de Barcelona / Puertos del Estado

Vista aèria de les terminals de contenidors del Port de Barcelona / Puertos del Estado

Amb aquesta última ampliació, el Port de Barcelona s’assegurava un gran marge de creixement i li va permetre posar les bases per al salt d’escala que l’enclavament donaria el 2017, quan va superar els 61 milions de tones i els 3 milions de contenidors. Un rècord absolut que va situar Barcelona entre els principals ports de la Mediterrània i d’Europa. El 2018 el port va superar-se (67,7 milions de tones) i aquest any torna a anar a ritme de rècord. Aquell petit port que va néixer el 1869 ja ha viscut quatre ampliacions i totes quatre s’han quedat petites. El pròxim objectiu és ampliar novament les terminals de càrrega, reordenar el moll Adossat per traslladar-hi totes les terminals de creuers i culminar la transformació de la infraestructura clau en un smart port, sostenible i integrat en el seu entorn.

Més informació

Nou comentari