Trobar pel carrer comerços emblemàtics que han abaixat definitivament la persiana s’ha tornat un costum en els darrers anys. Especialment sonats són els casos de la Granja Bruselas, a l’Eixample, que ha hagut de tancar perquè un fons voltor ha comprat tota la finca i els fa fora. A l’altra banda del districte, els periodistes han explicat recentment el tancament de la Granja Montsant, originària del 1982. I al barri del Putxet i el Farró ja troben a faltar la mítica Vinoteca Jarrera, en “liquidació total” fa uns mesos per jubilació.
Tot i les males notícies, encara hi ha negocis històrics que aguanten drets als carrers de Barcelona. 209 negocis, concretament, segons l’Ajuntament de Barcelona. Un d’ells, per citar un exemple, és el Foix de Sarrià, l’emblemàtica pastisseria que resisteix al barri des de 1923. En Jordi Madern, als seus 86 anys, continua portant la gerència d’aquest mític negoci, que va néixer d’una idea del poeta J.V. Foix i que ara ja compta amb mig centenar de treballadors. “Intentem fer una pastisseria que tingui aquell punt tradicional, però sempre tenint en compte els gustos i les tendències actuals”, explica un Madren que, preguntat pel secret de l’èxit, destaca aquells clients de fa quatre o cinc generacions que continuen anant a Can Foix “tot i que vagi canviant qui està darrere del taulell”.
Més de 200 emblemàtics
Sarrià-Sant Gervasi, amb 10 establiments emblemàtics, és el districte perifèric que més negocis aporta a aquesta llista singular. El districte noble de Barcelona, però, està força lluny de l’Eixample (71) i Ciutat Vella (97). Un fet que tampoc sorprèn, ja que el centre de Barcelona compta amb el 80% d’establiments històrics de la ciutat. Força lluny d’aquestes barriades queden les de Gràcia (11), Sant Andreu (7), Sant Martí (5), Sants-Montjuïc (5), les Corts (2) i Horta-Guinardó (1). Però el cas més paradigmàtic és el de Nou Barris, districte que ni tan sols apareix en el recull d’emblemàtics que fa l’Ajuntament.
En Josep Maria Roig és president de l’Associació d’Establiments Emblemàtics, que es va crear el 2011 per defensar el patrimoni immaterial de les botigues barcelonines. “No em crec la llista, és un catàleg fet amb un doble sentit”, comenta Roig al TOT Barcelona. “L’Ajuntament esmenta centenars de botigues i, si en desapareixen 12 o 13 de la llista, no passa res. Què són 13 botigues de 200?”, detalla el comerciant, que considera que cal definir millor “què és un comerç emblemàtic”. “A nosaltres ens interessa que es prioritzi el comerç artesanal, amb història i incidència al barri“, concreta poc abans de demanar que tots aquests negocis es declarin Bé d’Interès Nacional.
Una altra associació que agrupa gran part dels negocis emblemàtics, la Fundació Barcelona Comerç, aposta per “no considerar només emblemàtics els comerços que porten molts anys”. El seu president, Pròsper Puig, creu que també hauria de comptar l'”entorn i la singularitat”, i recorda que els negocis han d’adequar els seus espais a les normatives i que aquestes, a vegades, provoquen que es vagi eliminant part del llegat patrimonial. “Jo vaig haver de retirar un marbre magnífic de la meva botiga per qüestions sanitàries”, recorda a tall d’exemple.
El poder del centre
Barcelona agrupa la majoria de comerços singulars al nucli antic de la ciutat. Un fet, però, que els comerciants ja avisen que no és res quelcom singular de la capital catalana. “Sigui a Manresa, Girona o París, a totes les ciutats passa el mateix”, expliquen al TOT. En Pròsper Puig sap de què parla. Quan s’allunya del seu paper més institucional, el trobem a la Cansaladeria Puig, un establiment que va néixer el 1957 i que s’ubica en un petit edifici d’estil modernista a Sant Andreu de Palomar. És normal, diu, que al centre, “més gran històricament”, hi hagi més emblemàtics. “I el nucli de les ciutats sempre ha tingut molta força“, afegeix Josep Maria Roig. “A l’extraradi –continua– trobem antics pobles, com ara Sarrià o Gràcia, que no tenien un nucli antic tan gran com Barcelona”.
Per això cal ajudar el negoci emblemàtic de l’extraradi. Però compte, perquè “la legislació no ho aguanta tot”, puntualitza Puig. “Les ajudes són benvingudes, però el més important és la sostenibilitat dels negocis. Per molta llei que hi hagi, si un negoci no tira, no faràs res”, comenta el president de Barcelona Comerç, que recorda que a l’extraradi viuen exclusivament de la voluntat dels veïns. “Un negoci necessita gent que passi per davant de la porta, i els veïns de Sarrià o de fora de Barcelona baixen al centre, però els del centre no van a altres barris”, el reafirma en Josep Maria Roig.
Dos problemes en el punt de mira
Un dels grans problemes que viuen aquests i altres comerços és l’augment sense precedents del preu del lloguer, aspecte que, en alguns casos, fa impossible seguir amb l’activitat. És un problema sobretot al centre de la ciutat, on la “pressió turística” ofega alguns comerciants, tal com comenten des de Barcelona Comerç. Però Puig també recorda que els comerços de l’extraradi ja ho han viscut anteriorment, amb l’expansió i gentrificació dels barris perifèrics, que ha fet que “molts emblemàtics saltin”. L’Ajuntament reconeix, en el redactat de la Mesura de govern per a la preservació i la promoció dels establiments comercials emblemàtics a Barcelona –presentada el febrer de 2022–, que “els preus del lloguer augmenten d’una forma inassolible per fer viable la continuïtat del negoci”. Entre les accions proposades, però, només una citació: “Acompanyar directament en temes relacionats amb lloguer de locals, fiscalitat i transmissió del negoci”.
L’altre aspecte que ha fet desaparèixer establiments emblemàtics és la manca de relleu generacional. En aquest sentit, el pla municipal aprovat el 2022 preveu la creació d’un protocol per actuar “quan es produeixi un canvi de titularitat o d’ús en establiments emblemàtics” i obliga a “a les persones titulars de comerços emblemàtics a comunicar amb antelació els canvis de titularitat o d’ús”. Una manera de tenir controlada la salut dels emblemàtics i donar-hi una sortida, encara que no sigui fàcil, ja que, tal com diu Pròsper Puig, és “ridícul” obligar a una persona “a mantenir un negoci que no té futur”.
