Ha sigut un “mar de llàgrimes”, expliquen. L’acomiadament dels 3.000 treballadors de Nissan ha estat un autèntic sotrac. La majoria dels empleats ja no hi són, perquè han enllestit el seu últim cotxe fabricat a la planta de la Zona Franca. I, amb ell, l’adeu final a una vida sencera dedicada a això. “Estic molt trist”, assegura el José Luis Parra García.
“Nissan l’he viscuda des d’abans de néixer; el meu pare ha treballat allà, també el meu oncle, el meu germà, el pis que tenen els meus pares s’ha pagat amb els diners que li ha pagat la Nissan…”, relata l’extreballador d’aquesta empresa, que carrega amb una trajectòria vital de 22 anys al mateix lloc. Hi va aterrar per primer cop sent un jove de només 21 anys.
S’han acabat per sempre les converses i confidències de tota una vida amb les mateixes persones. “Hi ha gent de la feina que ha vingut a la meva boda; soc aquí des del 2004, són molts anys”, explica el germà del José Luis, l’Alberto Parra Garcia. Ja no sonaran els despertadors a dos quarts de cinc de la matinada. “Aquesta nit m’ha costat dormir. M’he despertat de matinada i he dit: no, avui ja s’ha acabat, després de tantíssims anys“, explica capcot el José Luis Parra García.
També s’han acabat per sempre les tradicionals fotos dels companys i companyes que acaben l’últim vehicle d’un model a la línia de producció. “Saber que amb aquest cotxe, quan arriba al teu lloc, s’ha acabat la teva història amb Nissan…”, diu el José Luis Parra Garcia.
Incertesa absoluta pel futur laboral
Ara esperen a casa quin serà el seu futur laboral. Alguns d’ells tenen més de 35 anys d’experiència a la planta que té la multinacional nipona a la Zona Franca. El rellotge no els juga a favor. L’empresa els ha pagat el sou fins al 31 de desembre. A partir d’aleshores, res. Hauran de subsistir amb la quitança i la prestació d’atur.
El clima general, però, és que es trobarà una solució. “Confio que vindrà alguna cosa, si no m’emportaré una patacada grossa”, opina la Patricia Almela, extreballadora de Nissan. “El principal interessat és el govern, que no ens pot deixar al carrer, perquè són molts vots”, considera. A més dels 3.000 llocs de feina directes, s’hi afegeixen més de 20.000 de forma indirecta.
Divendres passat va ser la seva última jornada. “Em vaig llevar amb un nus a l’estómac, perquè sabia que era l’últim dia”, recorda. A d’altres els va enxampar el comiat literalment mentre GWM tancava de forma definitiva la porta a venir a la Zona Franca.
“Porto aquí 15 anys, el meu marit 30… m’hi he deixat la pell”, lamenta aquesta extreballadora de Nissan. D’un dia per l’altre aquest matrimoni ha vist com es quedava a l’atur. “La que porta el pes soc jo, perquè ell és més negatiu”, afirma Almela. “Ahir li vaig dir que no es podia enfonsar, perquè si jo també ho faig què passa?”, diu.
Feia temps que l’ombra de la marxa de Nissan a Catalunya sobrevolava, però l’any passat es va manifestar en forma de sentència de mort i des d’aleshores totes les peces del puzzle han negociat per trobar un relleu empresarial que s’instal·li a les plantes que té ara Nissan a la Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca. S’ha especulat, han sonat molts noms, havia de ser la xinesa Great Wall Motor (GWM), però finalment no ha sigut així. Ara no es descarta res, fins i tot un consorci dedicat al manteniment de tancs.
El hub d’empreses guanya força
De totes maneres, el pla B és l’aposta que agafa més força a hores d’ara. Aquesta segona proposta consisteix en un hub format per QEV Tech, Btech i Ronn Motor per ocupar les tres plantes de Nissan. El que es pretén és crear un conglomerat d’empreses, encapçalat per QEV Tech, dedicat a l’electromobilitat. “Si Ronn Motor vol fer cotxes, serien socis de QEV, que els faria”, exemplifica el Manel Sanz, secretari d’organització d’UGT a Nissan, un dels actors implicats en les negociacions. Sobre la taula, però, no hi ha res definitiu.
Dimecres a la tarda, confirmen fonts sindicals al TOT Barcelona, hi ha una reunió de caràcter tècnic per valorar la viabilitat d’aquest projecte. Una trobada amb la consultora KPMG, que assessora la taula de reindustrialització, on participen la Generalitat, govern espanyol, Nissan i els sindicats, verificant els projectes industrials i la seva viabilitat financera.
“Tinc hipoteca, unes despeses a pagar, fills… el que més em preocupa és no saber el temps que durarà l’espera aquesta”, admet Parra García. El moment de signar el paper on els feien fora de l’empresa va ser dur per tots. “Vaig signar l’acomiadament i allò semblava un escorxador, amb files de gent esperant, amb uns números a la mà, per seure cinc minuts, signatura i fora”, explica la Patricia Almela.
Aquestes festes de finals d’any seran complicades per aquests treballadors. “Si no tingués fills no faria res, no celebraria res, no tinc gens de ganes de fer Nadal”, assegura Parra García. “Suposo que també serà passar el dol”, considera. “No han tingut gens de tacte per l’empresa”, afegeix Almela.
El 2021 no és el final, defensen els sindicats. “Això no acabarà al desembre. Si hem de fer xivarri perquè veiem que ens estan prenent el pèl ho farem, que ho tingui clar tot el món”, assegura el Miguel Ángel Boiza, secretari general de CCOO a Nissan. Queda batalla per lliurar, consideren. El desgast entre els treballadors és visible. “Ens hem deixat l’ànima, el 90% de la plantilla marxa amb algun mal físic, a causa de la feina“, denuncia l’Alberto Parra García.
El que sí que és definitiu és que ja no es faran ni les furgonetes elèctriques NV200 ni les pickups Navara. Amb això es posa punt final la trajectòria d’una empresa amb 40 anys d’història a la Zona Franca. Es deixa un forat productiu de 517.000 metres quadrats en aquesta zona de Barcelona.
