Si a Gràcia va caldre que amenacessin una alzina bicentenària perquè hi hagués una revisió del patrimoni de tot l’entorn, altres barris de la ciutat, més allunyats del centre, han necessitat molt menys per organitzar-se. Veïns de zones com Porta (Nou Barris) o Can Baró (Horta-Guinardó) han decidit de motu proprio investigar els racons dels seus barris per fer-se un catàleg propi de la memòria dels carrers, des de cabarets fins a masies. Un patrimoni a la carta. L’enèsima lluita informal que fa de contrapès al canvi accelerat de Barcelona.
Patrimoni “quotidià”, no “històric”
A l’Albert Villacampa i la Maria Castells els separen 53 anys. No havien tingut contacte mai. Un té 25 anys i presideix l’associació veïnal de Porta. L’altra, en té 78 i compta amb el meritós reconeixement d’haver-se passat tota una vida al barri, fins i tot quan hi passejaven vaques i es trepitjava raïm a les cases del voltant. Ara, però, els camins d’aquestes dues persones s’han creuat. Va succeir quan una petita comitiva de l’Associació de Veïnes i Veïns (AVV) de Porta passejava per sota del balcó de la Maria. El grup es mirava un immoble gran, una d’aquelles cases baixes amb aspecte del segle passat, i ella els va advertir amb un crit. “Vam haver d’aclarir que no érem compradors ni okupes”, recorda Villacampa. Llavors, la dona va agafar la clau i els va deixar passar.
És un dels casos d’una seixantena de construccions icòniques que ha comptabilitzat l’associació. Llocs que encara perduren i que, d’alguna manera, estan en risc de desaparèixer. La iniciativa, de fet, va sorgir del degoteig d’enderrocs de masies, bars i cases antigues –afectats per plans urbanístics– que afronta Porta. A partir d’això, es van proposar unes rutes obertes a tothom qui tingués ganes d’unir-s’hi. I, ràpidament, es va convertir en un èxit. Desenes de persones s’hi van sumar.
Els veïns que participen a les rutes de Porta van dur de manera espontània fotografies antigues del barri / Cedida
“No volíem caure en la història dels grans esdeveniments, sinó en la quotidianitat”, matisa el representant veïnal de Porta. Cada racó era susceptible de ser patrimoni a protegir si un dels assistents –grans i joves– l’assenyalava i n’explicava algun detall. “El Bar Castells, obert des del 1962 i que encara regenta la mateixa família”, per exemple, cita Villacampa. O l’antic Barco, un espai on abans s’hi aplegaven un cinema, un casino i una sala de concerts. “Hi podies dur la carmanyola de casa i hi passaves el dia”, afegeix Ivan Patrici Navarro, un altre dels veïns de l’AVV implicat en les passejades patrimonials. O la bodega Montferry, on els anarquistes van assassinar el botxí oficial de Barcelona durant la Segona República.
Tots aquests espais s’apunten, s’apleguen en unes fitxes i es preparen per a un arxiu. “El resultat final ha de ser un catàleg popular. I si el veu un expert, potser ens el tira a terra. Però, mentrestant, haurem provocat el que volíem, que és fer veure els veïns que no estan sols”, resumeix Navarro. De fet, aquesta idea poc normativa, més propera a les històries de sobretaula que a les dades urbanístiques, va costar que s’entengués de portes en fora. Quan van parlar amb l’Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, l’entitat especialitzada els va aconsellar que no feia falta que s’hi esforcessin tant perquè una gran part de la feina que proposaven ja estava fet, els deien. “Ens sabia greu perquè no ens acabaven d’entendre. No volíem un catàleg de cases. El que preteníem era estimular el caràcter crític del veïnat. I per arribar a això, calia caminar”, resol l’Ivan.
Pilota i carrer
I així van descobrir la casa de la Maria Castells Quintana. Una finca que, de fet, aplega tres habitatges tan llargs que ocupen l’ample de l’illa on són. Tenen un gran pati amb nesprers i figueres. També hi ha portes laterals, algunes de tapiades. I la sorpresa va ser en saber-ne l’origen. “Tenen gairebé 150 anys”, explica la Maria. Eren del seu besavi, concreta, sense estar gaire convençuda. Han passat massa anys i moltes generacions. De fet, si la seva neta s’atreveix finalment a fer el pas de quedar-se amb una de les tres cases del terreny, serà la sisena generació de la família que habita el mateix espai.
Les tres cases dels avantpassats de la Maria Castells, vistes des del balcó del seu domicili actual / D.C.
La Maria ja no hi viu, a la casa, però la vigila des del seu pis, just al davant. A més, cada dia hi baixa. Obre la persiana d’una mena de traster i ruixa el terra amb aigua i lleixiu. És el mateix carrer on va créixer. També on van néixer els seus pares. I els avis. Per això, quan ella parla de patrimoni, també té una idea que va molt més enllà de com serà d’aquí a un temps l’antiga finca del seu besavi. A ella li ve al cap un altre fet, que també és seu, i que és de Porta. Els nens jugant al carrer.
Maria Castells recorda que jugava de petita a l’actual passatge de Porta, on es passaven el dia corrent amunt i avall. I no era estrany que una partida quedés interrompuda per un grapat de vaques. Després, la canalla va desaparèixer del carrer. “Als nens els van posar les maleïdes extraescolars i van deixar de jugar-hi”, es queixa. Però ara torna a estar feliç, l’asfalt torna a ser l’escenari dels jocs. És d’aquelles veïnes que mai de la vida posaria una reclamació a l’Ajuntament perquè al costat seu xutessin una pilota, ben al contrari. “M’ho he passat de bé aquest estiu… Mirant-los jugar. I n’hi ha de tots els països. D’Ucraïna, de Rússia, els fills de la botiga de baix, que són pakistanesos. Ah, i també, els Quintana, els que venen de la meva família. Juguen tots junts“, clou.
Can Baró i els veïns que s’hi presenten a casa
Però això no és un fenomen exclusiu de Porta. A Can Baró també s’hi estan escarrassant. De fet, des que es va dissoldre l’antiga associació de veïns i en va aparèixer una de nova, aquesta vegada amb sota el nom de Plataforma Can Baró, potenciar la història del barri ha estat un dels objectius principals. Més encara davant d’alguns abusos, com el de la bateria antiaèria del Turó de la Rovira, compartida amb el Carmel i segrestada pels turistes. “La idea és fer un gir patrimonial”, explica la portaveu, Eli Higueras.
I per aconseguir-ho, de nou, la fórmula ha tornat a passar pels veïns. Des del casal de barri Pirineu es va proposar tirar endavant un projecte anomenat “Can Baró recupera la memòria”, liderat per Miquel Morcillo. I la plataforma, sense dubtar-ho, s’hi va sumar. Amb els esforços units entre les dues entitats, el veïnat, de sobte, s’hi va bolcar. “La gent ens escrivia per xarxes socials o se’m plantaven a casa”, relata Higueras. Sovint els portaven fotografies del barri anys enrere, especialment la gent gran. Així que van decidir digitalitzar-les. “El següent pas potser és acabar de fer plafons amb els indrets que ja no hi són”, afegeix la representant del col·lectiu.
Una de les construccions desaparegudes, d’on només n’han deixat la porta, i on es construiran nous pisos / D.C.
Sigui com sigui, la batalla pel record de la Barcelona dels barris, de les barcelones, fa pinta de voler ser tossuda. Ho confirmen els veïns, que ara, a més, es coordinen entre ells per perfeccionar la resistència. Can Baró i Porta estan en contacte, i la idea és anar més enllà. Ho acaba d’aclarir l’Ivan Patrici Navarro: “L’objectiu és fer una trobada entre barris que han passat per aquest problema. Els que l’han superat, els que no i els que estan en lluita. És a dir, volem descobrir quina és la millor manera de no desaparèixer”.
