Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
Val més “curar” que prevenir: Barcelona es rendeix a Robert Smith

Amb puntualitat britànica -els llums es van apagar a les 20.59h- Robert Smith i companyia irrompien al Sant Jordi entre els acords d’un nou tema, “Alone” d’un proper disc que teòricament hauria de ser el darrer i va camí de rècord de temps transcorregut entre la data d’anunci i la de publicació. Com li va passar als Guns n’Roses amb “Chinese democracy”.

El tercet format per “Pictures of you”, “A night like this” -sense el solo de saxo-, i “Lovesong” confirmava que tenien el públic a la butxaca. De seguida es va comprovar que les cordes vocals de Smith li permetien grimpar amb certa comoditat i així ho va fer palès en un llarguíssim crit al final de “Prayers for the rain”. 63 anys i una solidesa que en el rock només pot equiparar-se a Mick Jagger, ambdós en actiu per pura vocació. 

Un recinte ple de gom a gom es lliurava a la “religió de la foscor” tant estètica com estilística, d’una formació nascuda enmig del post-punk que en 46 anys ha desfilat pel rock gòtic i el pop. Amb pinzellades de comercialitat i sense perdre la consideració de banda de culte. Entre les graderies i a la pista, molts succedanis de Robert Smith farcits de maquillatge i samarretes negres vintage.

Els temes més obscurs, durant la primera meitat del concert

Sostinguts pel potent baix d’un rejovenit Simon Gallup, van destapar el material obscur dels principis durant la primera part del concert. A la segona tanda de bisos The Cure va atacar sense compassió: des de la particular cançó de bressol “Lullaby”, la d’aquell videoclip angoixant en què Smith era literalment engolit pel llit sense possibilitat d’escapatòria, fins a “Just like heaven” i “Boys don’t cry”. Sense oblidar els teclats irresistibles de “The walk” o “Play for today”. Gairebé tres hores d’himnes generacionals en uns temps d’autotune en què Quevedo sembla que ja no és un escriptor del Segle d’or espanyol.

L’amplitud del repertori va provocar doloroses absències i, de fet, no va sonar ni una cançó de cap disc d’estudi posterior al “Wish” (1992). Com ja és habitual, Smith va fer allò que s’espera d’ell: autoabraçar-se de tant en tant, caminar de manera fràgil com si anés a caure i, un cop finalitzada l’actuació, passejar-se lentament i tot sol damunt l’escenari per recrear-se en l’admiració rebuda, com una diva. Com si no s’ho acabés de creure. “See you again”, va dir, però qui sap si tornaran a oferir-nos una altra vetllada sanadora de nostàlgia, el mal d’altura dels qui es van fent grans.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa