Catalunya no apareix ni una sola vegada en totes les aventures de Tintín. Bé, essent molt generosos, es poden distingir l’Ebre i el cap de Creus quan els expedicionaris a la Lluna miren la Terra des del coet. No n’hi ha més. Però, en sentit contrari, els lectors catalans van convertir Tintín en una icona, gairebé com si fos un personatge propi. Hi van contribuir les extraordinàries traduccions del periodista terrassenc Joaquim Ventalló -tinent d’alcalde de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona durant la II República- i, per descomptat, les edicions de Joventut. Amb aquelles enquadernacions holandeses, el regal infantil per excel·lència, van iniciar-se al català escrit un parell de generacions de nens del franquisme.
Hergé i altres creadors de l’anomenada escola franco-belga van influir poderosament els creadors catalans, sobretot a partir de la publicació de Cavall Fort, el 1961. D’aquí van sorgir diversos personatges molt populars com Ot el Bruixot (Picanyol), Jep i Fidel o l’adaptació al còmic de Massagran (ambdues sèries dibuixades per Josep Maria Madorell). També hi tenien un espai alguns dels grans del còmic europeu com Lucky Luke (Morris, Goscinny), els Barrufets (Peyo) o Aquil·les Taló (Greg).
Tintín rep una trucada d’en Massagran
Doncs bé, la confluència temporal -i en català- de Tintín i en Massagran va remoure alguna cosa en algú, fins al punt de crear una aventura compartida dels dos personatges, apòcrifa il·legal i de distribució clandestina. I així, els anys vuitanta (1984, probablement) va publicar-se ‘Tintín a Barcelona’, en català i castellà. L’obra -en un estrany format apaisat- arrenca amb Tintín rebent una trucada d’en Massagran, un amic de la infantesa ‘scout’. El convida a Barcelona perquè el govern sildau els ha encarregat la protecció de les joies de la corona (sí, sí, amb el ceptre d’Ottokar inclòs). En arribar l’acció s’accelera perquè, naturalment, hi ha una perillosíssima secta que té un pla per robar el tresor de Sildàvia.
‘Tintín a Barcelona’ té una resolució força bàsica, lluny del mestratge d’Hergé. Però reflecteix, a la seva manera, la Barcelona dels vuitanta, encara tavernària, conflictiva i plena de racons populars. Hi són els bàsics, com el capità Haddock, Milú, els Dupondt o Bianca Castafiore, que es passeja pel pati dels Tarongers. Però, esclar, un pastiche no té límits i hi apareixen des d’Espirú fins a una dona poderosa, del tipus underground nordamericà, que podria haver dibuixat Robert Crumb. Al final de l’aventura el dolent disfressat, esclar, és Robert Rastapopoulos que, un cop més, se’n surt d’escapar-se.
El Tintín apòcrif
L’aventura barcelonina d’aquest Tintín apòcrif s’ha posat en circulació diverses vegades, amb almenys tres portades diferents. Va ser reeditat -aparentment- a principis del segle XXI i encara se’l pot trobar als fòrums especialitzats a preus variables, però molt superiors als dels àlbums oficials. Una vegada més, la versatilitat del personatge ha anat molt més enllà de la voluntat del propi Hergé. Però és que, com diu el Tintín de Barcelona, “aquí està la feina, l’artista ha treballat sense xarxa“.
2 
1 