“Hi ha una cosa ben clara: Sildàvia existeix. Perquè, si hi ha un consolat, allò és territori propi del país que representa. Així que som a Sildàvia! El país no sé on para, però això és Sildàvia!”, proclama Enric Reverté, exultant, com si cridés “Eureka!” en adonar-se que ha resolt l’equació per fer que la ficció esdevingui real, palpable i, per això, més fascinant encara.
Reverté, responsable de la botiga Can Tonet i cònsol de Sildàvia a Barcelona, ens rep a una cinquena planta del Poblenou, repleta de llibres, figures, quadres i tot tipus d’accessoris sobre Tintín i tota la tropa creada per Hergé, artífex del major exponent del còmic francobelga, encara prodigiosament seductor malgrat que han transcorregut 45 anys des que va publicar-se l’últim àlbum complet. El pis acull una botiga per a tintinaires, la de Can Tonet, però el que fa embadalir és que exerceixi de consolat de Sildàvia a Barcelona, el petit regne amagat en un paratge escarpat de l’Europa oriental que només apareix a les historietes del jove reporter belga. Es podria retreure que el país és tan sols una invenció i que (mal que ens pesi) mai no hi podrem viatjar. Reverté, però, s’entesta a posar-ho en qüestió, expedint documents que acrediten a qui els sol·licita com a ciutadans sildaus.
La il·lusió de creure que Sildàvia existeix de debò -i, per extensió, tot el món de Tintín- pren cos amb els serveis consolars que el reialme del pelicà negre presta a Barcelona. Aquí, la seva missió diplomàtica ha lliurat més de 450 passaports des de fa poc més d’un any, amb certs moments de col·lapse per forta demanda: només quan es va difondre que concedia la nacionalitat sildava, va arribar a acumular 800 peticions de cop. En els darrers mesos, el primer emissari a Catalunya de l’estat ignot ha ampliat la gamma de documents que cursa: ara també tramita DNI sildaus, llibres de família sildaus, segells de curs legal sildaus…
“N’hi ha que em diuen que faig més que altres consolats a Barcelona”, deixa caure Reverté. “Fins i tot, he arribat a oficiar un casament segons el ritu sildau! Amb el patró de Sildàvia, Sant Vladimir, i el ceptre ben presents, és clar”, revela, sorneguer.
Reverté no és un excèntric que remi sol. De fet, no és que s’hagi autoproclamat representant d’una monarquia que no surt als mapes per permetre’s enviar correspondència en paper timbrat. La credencial i el penjoll que llueix amb els colors nacionals i la insígnia del pelicà -també n’hi ha, d’això- l’identifiquen com a membre designat per una cancelleria -sí, existeix- que encapçala un cos diplomàtic gens menyspreable. L’integren una quarantena d’emissaris, la majoria d’ells establerts a Bèlgica i França, on Tintín és motiu de passions aferrissades i relectures constants. “Tintín és el personatge prou real que hagués volgut ser però que la vida no m’ha permès que sigui. Perquè la vida és una altra història. Encara que siguin només uns anys, ara em puc permetre el luxe no de sentir-me Tintín però sí cònsol”, ironitza.
Cos diplomàtic
Esprement les dades amb què Hergé va idear una nació sencera sintetitzada en un fulletó inclós en l’aventura d’El ceptre d’Ottokar, els cònsols -aficionats acèrrims al còmic, en realitat- s’esmercen a revestir Sildàvia dels atributs propis de tot Estat. N’hi ha que ha imprès bitllets de la moneda sildava, el khor, i algun altre ha emès targetes de crèdit; també s’ha difós un codi d’honor que tot fill sildau ha de prometre i que consagra la tolerància, la solidaritat i el respecte a la natura com a valors nacionals.
“Hergé tenia la capacitat de deixar molts fils dels quals es pot estirar, i els països inventats és un d’ells”, addueix Reverté, que deixa clar que “tot és un divertiment” per seguir nodrint la devoció vers un heroi orfe des de la mort al 1983 del seu creador, que va deixar dit que ningú el succeirïa dibuixant Tintín. Sense traïr el testament d’Hergé, la xarxa de consolats ve a saciar la manca de noves aventures: els delegats sildaus diuen sotmetre’s a Ottokar VI, un rei desconegut als còmics i amb qui hauria triomfat el desglaç amb Bordúria, la dictadura totalitària veïna amb pretensions invasores.
Insuflar versemblança a Sildàvia és una mostra més del fenomen fan estès a tota creació capaç de popularitzar una mitologia pròpia. Però la societat que preserva els drets d’autor de l’obra, Moulinsart, es mira tot pretès homenatge amb extrem zel. Reverté va haver de modificar part de la iconografia que utilitzava als passaports perquè res fos original dels Tintín i encarregar-ne una de pròpia, tot per esquivar l’amenaça de querella que li van fer arribar.
“Estic convençut que el consolat no els agrada gens, però ja no poden fer res legalment, ara tinc suficients arguments per defensar-me. Ens obliguen a fer autèntiques obres mestres”, rondina el botiguer, que ha descartat unir-se a quatre consolats que operen en la clandestinitat per escapolir-se de les exigències dels hereus d’Hergé. “Però tinc el títol de cònsol lliure, de tal manera que només rebo ordres directes del rei”, etziba, rialler. El desig d’encarnar l’univers de Tintín arriba, fins i tot, a imitar les picabaralles i les intrigues de la política.
“Complicitat” amb Catalunya
Mentre espera que la cancelleria el designi cònsol notarial per nomenar més delegats a Catalunya i arreu de l’Estat, Reverté planeja la primera recepció institucional d’un consolat a Barcelona a un expres independentista, Josep Rull. Reconegut aficionat de la historieta, l’exconseller va rebre el passaport sildau estant a la presó, des d’on va respondre amb una carta d’agraïment que es conserva emmarcada a la seu sildava. “Volem fer una petita conferència sobre Tintín i les presons, perquè Tintín també va estar-hi”, recorda Reverté, que subratlla que no pretén en cap cas polititzar el personatge ni la gran broma amb què li rendeix honors: “Si en Josep Rull ve, parlarem de les situacions comunes i incòmodes que han viscut Tintín i ell, però no parlarem d’ideologies. Precisament, Tintín trenca barreres en aquest sentit”.
Sobre Catalunya, Reverté sosté que “l’única cosa” en què Sildàvia “es pot pronunciar és sobre els aspectes que incomoden personalment els tintinaires, com el fet d’haver d’estar a la presó per no voler deixar posar unes paperetes a unes urnes que encara estan buscant”. En tot cas, el cònsol detecta “una certa complicitat” entre l’estat fictici i el nostre país. “Des d’Espanya es diu que a Catalunya s’ha volgut fer un cop d’estat. Si hagués estat així, hauria sigut com aquell en què Tintín posa una condició al general Alcázar per donar un cop d’estat al general Tapioca: que no hi hagi ni una sola gota de sang”, compara, rememorant l’últim gran episodi dels àlbums.
Realitat i ficció semblen conspirar per confondre’s. Encara que convidi a l’evasió, l’oficina sildava no ha rebut cap petició d’asil fins ara, però sí per visitar el país. “Fins i tot va venir un senyor des de Madrid amb tres maletes per recollir personalment el passaport… A la Pilarín Bayés, la il·lustradora, li va passar una de bona. Va anar a operar-se de cataractes i no duia a sobre el DNI. Remenant a la bossa va trobar el passaport de Sildàvia, que li havíem lliurat. El va mostrar a la recepció, se’l van endur per ensenyar-lo al metge… i li van deixar passar amb ell per operar-se!”, relata Reverté, que troba en l’anècdota una raó més per refermar-se en l’entusiasta fe que, en realitat, Tintín existeix.
