L’Elvira Vázquez entrava aquest dilluns a El Molino sense fer massa soroll. Amb pas ferm esquivava els petits grupets de convidats i periodistes que esperaven l’inici de l’acte i seleccionava uns seients ubicats a la segona fila d’aquest centenari teatre del Paral·lel. Abans de poder asseure’s, però, un desconegut l’abordava amb interès. “Soc en Víctor Partido. Aquests dies he llegit el teu llibre –El Molino, la marca del Paral·lel (Almuzara, 2023)- i m’he estat amarant de tu. És un plaer tenir-te aquí avui”, afirmava. Partido no era un admirador qualsevol i Vázquez tampoc una convidada corrent. En una alineació d’astres fins ara inèdita, els dos darrers responsables d’aquestes instal·lacions emblemàtiques se saludaven en una sort de traspàs de carteres.
Des de la seva butaca, l’empresària murciana va presenciar la presentació del nou projecte que rellevarà el que ella mateixa va iniciar l’any 1999, quan va comprar El Molino a uns magnats russos per recuperar-lo com la icona que durant dècades va ser per a la ciutat i, en concret, per al barri del Poble-sec. L’aventura que va aconseguir treure de la ruïna un teatre que pràcticament queia a trossos i estava infestat de rates va acabar abruptament el 2013, quan els deutes acumulats després d’una ambiciosa reforma van ofegar els responsables, precipitant el tancament de les instal·lacions. Una dècada després d’abaixar la persiana, les instal·lacions tornaran a veure la llum ara sota titularitat municipal i amb un nou format que pretén emular els clubs clandestins nord-americans que van sorgir durant les primeres dècades del segle XX en resposta a la Llei seca. Sota la direcció de Partido, el cabaret deixarà pas al jazz, evidenciant un canvi d’era on els grans estendards de la Barcelona canalla del segle XX, com El Molino o el Teatre Arnau, s’han de reinventar per poder sobreviure.
Canvi de velocitat en els plans municipals
La presentació de la nova vida d’aquest teatre arriba més de tres anys després de la compra del recinte per part de l’Ajuntament. El TOT Barcelona ja explicava fa uns mesos que la dilatació en el temps de la reobertura i els plans de convertir-lo en un espai amb “propostes d’autor, de jazz, de flamenc i de rumba al marge de la indústria comercial” no acabaven de cassar amb les promeses fetes als veïns del Poble-sec, que esperaven més celeritat en tot el procés i que les entitats poguessin disposar de l’espai, ni que fos de manera parcial. El mateix passava amb l’Arnau, també de titularitat municipal i que, tot i tenir un projecte de reforma aprovat des del març de 2021 per un valor de prop d’11,6 milions d’euros, s’havia quedat successivament fora del pressupost d’inversions del consistori des d’aleshores, allargant la degradació de les instal·lacions.
Tot plegat semblava indicar que la revitalització d’aquesta part del Paral·lel no era una prioritat per al govern municipal, un extrem que l’actual alcalde, Jaume Collboni, s’encarregava de confirmar aquest mateix dilluns. “Han passat moltes coses en aquests anys i les decisions polítiques han estat les que han estat. La notícia és que ara hem decidit prioritzar-ho. Volem recuperar aquest pols escènic, que El Molino sigui la punta de llança, però també l’Arnau, que és el convidat inesperat. No podíem aprofitar aquest moment dolç de l’escena barcelonina tenint encara l’Arnau tancat. Ha sigut una decisió nostra de priorització pressupostària”, assenyalava. El batlle socialista aprofitava d’aquesta manera la renaixença de la gran meca del cabaret a la capital catalana per anunciar l’inici de les obres de rehabilitació de l’altra mítica sala del Paral·lel durant el primer trimestre de l’any vinent. Tenint en compte que els treballs tindran una duració de prop de dos anys, l’Arnau podria reobrir a principis del 2027 després de més de dues dècades d’ostracisme que han deixat el teatre tapiat i pràcticament en runes.
Els plans municipals per retornar l’esplendor perduda als fòssils supervivents de l’època daurada d’aquesta artèria barcelonina tenen una tercera pota que ja està en funcionament. Es tracta de Paral·lel 62, el successor de la mítica sala Barts que va obrir les portes just ara fa dos anys. Aquest projecte -que té per objectiu apostar pel “talent de casa” i els artistes locals– va néixer amb certa polèmica per les crítiques de l’anterior concessionari, l’empresa The Project, responsable de tornar a posar aquestes instal·lacions en el mapa de l’escena barcelonina i que gestionava l’espai propietat del consistori des del 2012. Els antics llogaters denunciaven l’octubre del 2022 en un comunicat que les discrepàncies en el detall i el contingut del nou concurs per a la gestió del teatre, que limitava l’ús només a la música, feia “inviable la continuïtat del que és i del que ha estat Barts i la seva proposta transversal i multiescènica”.
La incògnita de l’últim teatre de barraca
Si alguna cosa sembla clara en el full de ruta marcat per l’executiu barceloní és que la recuperació d’aquestes sales no implica preservar-ne l’ús original. “El que passava a l’època daurada d’El Molino no és repetible per causes òbvies”, remarcava aquest dilluns el regidor de Cultura i Indústries Creatives, Xavier Marcé, després de ser preguntat per la possibilitat d’incloure com a part de la programació gèneres com la revista, molt popular durant el segle XX. Aquest posicionament ha de ser un avís per a navegants del futur que espera al Teatre Arnau, gran bressol de formats que escapaven de la censura i molt freqüentats entre les classes populars com el cuplet, el vodevil, el teatre polític o el drama català.
En el cas d’aquestes instal·lacions inaugurades el 1904 i convertides amb el pas dels anys en el darrer teatre de barraca de la ciutat, l’hemeroteca és força reveladora i ens indica que les promeses municipals no sempre acaben complint-se. Està per veure, doncs, si el recinte acollirà teatre, circ, dansa i música, a més de convertir-se en un “equipament de barri, ateneu i centre cívic”, tal com estava previst en el projecte de reforma validat l’octubre del 2021 i obra del despatx H Arquitectes. Aquesta proposta contemplava mantenir l’estructura original a base de bigues i pilars de fusta, reforçant-la per evitar el seu col·lapse i mantenint elements singulars com la boca de l’escenari, la barana de l’amfiteatre o la façana. Tot plegat distribuït en una planta baixa, dos de superiors, una planta subterrània i una altra de semisubterrània i deixant una sala principal amb capacitat per a 200 persones.
D’aquest projecte, però, ja fa tres anys. En aquest temps, la degradació palpable de l’Arnau ha anat a més. L’entramat de xarxes i bastides per evitar despreniments que cobreix la façana exterior no aconsegueix emmascarar les múltiples esquerdes que presenta l’edifici. Les pintades són l’única forma d’art que encara sobreviu a l’immoble, la pintura del qual cau a clapes. La brutícia present en les parets i els voltants conviu amb els coloms, els darrers inquilins de les instal·lacions, que s’han fet seu qualsevol relleu de la pell exterior que cara no ha caigut a trossos. La mateixa imatge desoladora la trobem en els locals que franquegen els baixos del recinte, tots amb la persiana abaixada i on encara es poden llegir rètols com el d’una floristeria. A l’espera de saber si aquesta dilatació de la rehabilitació n’ha fet encarir els treballs, el teatre espera que, tal com ha promès l’Ajuntament, la situació canviï de cara al primer trimestre del 2025. Ara bé, només un cop finalitzades les obres, sabrem si l’Arnau perd l’essència en favor dels nous temps o si manté almenys una part d’aquell esperit popular que el va convertir en una de les sales més estimades.
