Barcelona és una ciutat plena de vida, tant de dia com de nit, i així ho ha estat sempre. Però l’oci a la capital catalana canvia de fesomia a gran velocitat: periòdicament apareixen nous locals d’oci i en desapareixen d’altres. I les sales de ball són molt més que un local d’oci, són part de la història de la ciutat i del seu patrimoni cultural.
Si fem una mirada al passat, fa més d’un segle, el 1903, va obrir les portes la Paloma, la que es considera “la sala de ball més antiga d’Europa”. Aquesta mítica sala ha passat per un llarg periple i ha estat tancada. Però ara, 16 anys després la sala torna a posar en marxa l’escenari. Una altra de les altres sales de ball referència a la ciutat és la sala Apolo. Fa tot just 80 anys, el 1943, la mítica sala va estrenar-se a la nit de Barcelona i, des de llavors, no ha parat mai l’activitat, tret de l’obligat tancament per la pandèmia.
I si parlem de festa, Barcelona no es pot entendre sense l’emblemàtica sala Bikini, que va canviar tot el paradigma nocturn barceloní. Va néixer el 1953 a la Diagonal, que llavors era l’avinguda del Generalísimo Francisco Franco, i va ser el primer recinte de la ciutat on es podia escoltar música gravada. I és a principis de la dècada dels vuitanta quan irromp el moviment underground a la ciutat. Amb l’aparició d’aquest moviment cultural, a Barcelona neix la sala Sidecar (1982). Situada a la plaça Reial, al barri del Gòtic, aquesta petita sala ja acumula més de 5.000 concerts i espera “poder fer-ne molts més”.
Segons un estudi de la Diputació de Barcelona de 2021, actualment Barcelona compta amb gairebé 200 locals d’oci nocturn, siguin discoteques, sales de ball o el que ara es coneix com a bars musicals.
Les que no han sobreviscut
La nit de Barcelona, però, tampoc es pot entendre sense tenir en compte tots aquells locals que han estat essencials per la ciutat i, per qualsevol motiu, han acabat desapareixent. Des de mitjans dels anys seixanta fins a mitjans dels vuitanta la mítica sala Bocaccio, ubicada al carrer de Muntaner, va suposar un petit oasi on la dictadura deixava d’existir. Un refugi de la vida que, en un context diferent, també es va poder viure a Studio 54 – anomenat Scenic durant la darrera etapa -, que va tancar definitivament el 1997.
Arran de la crisi postpandèmia, els locals d’oci nocturn han hagut de fer mans i mànigues per poder mantenir el seu comerç en funcionament, i no tots ho han aconseguit. La sala de festes Merlín, una de les sales més emblemàtiques de la Llacuna del Poblenou amb més de 30 anys d’història, es va veure obligada a dir l’últim adeu el passat 14 de gener. I Merlín és només un dels molts casos que s’han vist afectats per aquesta problemàtica.
