Rèquiem pel ‘Nen Llop de Montjuïc’

Estrenem nova sèrie d’articles sobre personatges i llocs de la ciutat,
de la mà del periodista i escriptor Antonio Baños.
——

Potser molts de vostès no el coneixien. I ara ja s’ha mort. Aquest abril. Estic parlant del conegut com a Nen Llop de Montjuïc.

Òbviament aquest no era el seu nom. Atenia al de Antonio Moreno, que de fet tampoc era el seu nom veritable. La seva història es pot trobar a un llibre fantàstic del mestre Pere Escobar anomenat Cent per cent Carrer [Ed. Efados], on dona veu a 43 persones sense llar. El Nen Llop de Montjuïc era nascut al 1966 i vivia a la banda de mar de la muntanya, en una xabola. Recordant-nos temps passats que potser siguin massa semblants als futurs, s’havia fet casa seva amb canyes, fustes, plàstics i uralita. Fora de les mirades de la ciutat, havia creat un impagable mirador sobre el mar, el port i els dipòsits de petroli.

Si vostès son habituals de Youtube potser han vist algun dels vídeos on s’expliquen les seves aventures, la vida dels seus quatre gats o la esgarrifosa història del seu germà, apunyalat vuit vegades i mort uns instants per tornar a la vida contra tot pronòstic. Aquests vídeos van ser enregistrats per un altre singularíssim personatge: Eliseo López Benito.

Com un Von Daniken o un JJ Benítez nostrat, Eliseo López Benito recorre la falda de Montjuïc tot buscant restes megalítiques d’una cultura que ell anomena “La cultura mare” i que fa 12.000 anys hauria deixat misterioses escultures i menhirs impossibles. En els seus vídeos, acompanyat pel seu fidel amic Jordi, descriu i desenterra suposades restes megalítics en directe.

Vostès pensaran que tot plegat es tracta d’una història tragicòmica de personatges al marge físic i estètic de la cosmopolita Marca Barcelona… Però un dia, Eliseo i el Nen Llop van fer una troballa arqueològica “de veritat”: una làpida funerària de l’antic cementiri jueu. El Museu d’Història la va comprar i va donar una quarta part del valor de la peça als descobridors, que cediren l’import a la Fundació Arrels. Potser això sí que ho han llegit als diaris.

En aquesta ciutat on allò petit és tan menyspreat, on la sorpresa i el misteri són tan mal vistos, a mi em commou la història del Nen Llop de Montjuïc, vivint on ningú el pot trobar, i la història d’Eliseo buscant una civilització que ningú creu que existeixi. Només ulls com els seus saben avui dia desenterrar tresors a la vista de tanta altra gent que mai no mirem prou.

Ah! El Nen Llop de Montjuïc es deia Antonio Montserrat, per si el voleu recordar.