Marxa corrents perquè ha d’anar a buscar el seu fill a l’escola i fa uns minuts tard. Hem acabat l’entrevista i s’acomiada de pressa després de mirar el rellotge, conscient que el menut és a punt de sortir. En els 30 minuts anteriors conversem sobre el sentit de la vida i de l’humor, el teatre barceloní i la ciutat mateix. Pol López (Barcelona, 1984) protagonitza juntament amb Nao Albet Esperant Godot, un dels textos més coneguts de Samuel Beckett. I ho fa a l’escenari dedicat al dramaturg britànic, la sala Beckett, fins al 4 de gener i sota la direcció de Ferran Utzet. Però avisa: “Les entrades estan esgotades”.
L’obra tracta de dos sensesostre que esperen Godot, un home a qui no coneixen però amb qui han quedat. L’argument transcorre en el temps d’espera, en què tots dos protagonistes s’entretenen, riuen, es barallen i, sobretot, esperen. És en aquesta espera on, per a l’actor barceloní, resideix el propi sentit de la vida. Un sentit que ell ha trobat en el teatre: “Gaudeixo molt jugant a l’escenari”. En parlem mentre prenem un vermut Miró en una sala de la bodega El Sidral, al carrer Dos de Maig, que es va fer viral aquest estiu arran d’un tuit sobre la supervivència d’aquest local de barri.
Qui és Godot?
Qui tu vulguis! (riu) És el silenci entre un pensament i l’altre, per exemple.
Ja el podeu esperar, doncs…
Sí. És insondable i misteriós.
Qui és per a tu, Godot?
Per a mi és el sentit de l’existència. És preguntar-te quan el trobaràs. Però el sentit de la vida mateix és gaudir del que hi ha mentre ens preguntem quin és. Està bé fer-se preguntes, eh, però el sentit de la vida és, sovint, la vida mateixa.
Quines preguntes et fas tu?
Totes. (riu) No ho puc evitar. Hi ha una frase de Beckett que diu el meu personatge a l’obra que m’encanta: “Ningú és amo dels seus sentiments”. De la mateixa manera, ningú és propietari de les seves preguntes. No hi pots fer res, no pots intervenir. És una força semblant a la de la naturalesa.
La crítica Vivian Mercier va dir d’Esperant Godot que no hi passa “res”.
Aquesta és la gràcia. Però és la mateixa sensació que pots tenir a la vida també quan dius “és que no ha passat res”. Però sí que han passat coses! L’únic és que estaves esperant que passés alguna cosa i no te n’has adonat. A l’obra, dins del “no passa res”, els protagonistes juguen, es distreuen, pensen, es barallen, s’estimen… perquè això és el que fem els humans amb el temps.
Vas trobar el sentit de la teva vida en el teatre?
En part, sí. Dona molt sentit a la meva vida poder interpretar certs sentiments i personatges. El teatre és un joc seriós. M’ho passo molt bé i gaudeixo molt jugant a l’escenari. Aquesta feina dota de sentit la meva vida. I tant els actors com el públic ens ho passem genial.
Et prens el teatre com un joc?
Com un joc seriós. Hi ha un text treballat, hem donat sentit a cada paraula i tenim unes regles. Però gràcies a aquesta feina prèvia podem jugar, com passa a Esperant Godot.
Pol López: “El teatre és un joc seriós”
Com has preparat el teu personatge?
He vist pel·lícules d’actors còmics que m’agraden i he intentat entendre el meu personatge. El Vladimir és un filòsof en la pell d’un dels germans Marx. I també té una estètica de pallasso.
Quins riscos heu pres en aquesta obra?
El primer, fer Esperant Godot.
Per què?
Perquè no hi ha per on agafar-ho! (riu) No hi ha una gramàtica teatral per tenir una referència. A més, és molt complicat fer teatre de l’absurd perquè has de conèixer tots els corrents. El text és dens i cal anar amb compte pel públic que hi ha avui dia.
Com és el públic actual?
Avui dia el públic s’avorreix amb més facilitat.
Per culpa del mòbil?
Possiblement. El ritme vital actual és molt frenètic.
Et sents còmode en l’humor?
Sí.
I en l’absurd?
També, tot i que per a mi són gairebé el mateix. M’he sentit a prop de la visió vital de Beckett. Penso que la vida és experiència, fer i no pensar en un després.
L’humor, a vegades, facilita dir les coses com són.
Això mateix. A la gent li passa amb Beckett. Una amiga em va comentar que havia rigut molt i després em va dir: “Però joder, quina misèria”. Ell era pessimista però tenia sentit de l’humor, que és l’única escapatòria. L’humor és gairebé una reacció natural. Riure és l’únic que ens queda davant l’existència.
Com definiries el teu sentit de l’humor?
M’agrada riure de tot.
Què et fa més gràcia de Barcelona?
La torre Agbar, perquè és estranyíssima. Quan te la mires, entens l’absurditat de l’existència.
És un bon públic, el barceloní?
I tant. Però cal que vingui més gent jove. Les universitats i els teatres han d’estar més en contacte. Tot i així, crec que mai morirà el teatre. A la gent li agrada venir a veure sentiments i vida en directe.
