La fotoperiodista barcelonina Pilar Aymerich ha rebut el Premi Nacional de Fotografia aquest divendres. El guardó, concedit pel Ministeri de Cultura espanyol, reconeix la trajectòria d’Aymerich (Barcelona, 1943) i la seva obra fotogràfica “a peu de carrer”, desenvolupada a partir de la dècada dels setanta i especialment activa durant els anys de la Transició. Segons el jurat, Aymerich planteja “qüestions acuitades de la realitat social i política tardofranquista que encara avui són de rellevància”, informa l’ACN.
“Les fotografies tenen la recompensa que hi queden i que, a través del anys, formen part de l’imaginari col·lectiu d’un país. És una satisfacció que quedin els retalls d’una història del teu país i de tot el que ha anat passant”, ha admès la fotoperiodista en una entrevista a Catalunya Ràdio. El jurat ha lloat la capacitat d’Aymerich de barrejar-se amb l’ambient i la gent i, després de reflexionar-hi, disparar la càmera.
“M’interessa explicar històries amb la imatge. Per fer-ho, era molt tranquil·la i reflexionava molt”, ha confessat Aymerich, que va començar a fer-se un nom en la premsa barcelonina publicant les seves imatges després de la mort de Franco, quan es va acostumar a retratar les manifestacions d’una època convulsa i plena de canvis. “Anava dues hores abans per veure d’on venia la llum, per mirar per on passaria la gent, posar-me en situació i esperar per ficar-me dins de la manifestació, perquè sempre hi ha un moment que dius: ‘Aquesta és la imatge que busco i la que explica què passa i què demana la gent'”, ha explicat.
“Has d’estar molt atent i recórrer tota la manifestació per trobar aquest moment decisiu que tots els fotoperiodistes busquem”, ha conclós. El jurat del Premi Nacional de Fotografia ha valorat que l’obra d’Aymerich “germina des d’una noció ètica en què la fragilitat és el punt de partida d’una narració fotogràfica”.
Aymerich ha recordat que va començar a fer fotografies per pura intuïció a Londres, on es va establir per intentar ser actriu, una vocació que va veure frustrada. “Vaig pensar que allò no funcionaria. Eren els anys 60, l’època de les grans manifestacions contra la guerra del Vietnam i dels Beatles. Vaig pensar que era un moment interessant i així vaig començar”, ha evocat. Publicacions com Triunfo, Destino, Cambio 16, El País, Fotogramas o Qué leer han difós la seva feina.
