“El meu pare tenia absoluta devoció per la granja, sempre patia perquè tot estigués ben cuidat. Tant, que els meus pares no van fer vacances fins trenta anys després d’arribar-hi com a masovers el 1949 per no deixar-la desatesa en cap moment. Fins que l’any 1973 jo vaig fer 13 anys i em van deixar vigilant la casa i van anar de vacances. La Granja Montserrat –coneguda popularment com la Granja Ritz de Vallbona– ens va fer feliços i ens va permetre viure en un entorn que molta gent hauria somiat”.
El Josep Colomima és el fill petit dels dos últims masovers de la Granja Ritz. Hi va viure des del seu naixement l’any 1960 fins que el maig de 1992 ell, la seva dona i el seu pare, el Ricard –la Carme, la mare, va morir l’any 1988– van abandonar definitivament la Granja. Després un policia retirat i la seva esposa s’hi instal·len temporalment, però ja no fan de masovers, fins que la finca entra en declivi i queda buida. Anys després, el 2003, passa a ser propietat de l’Ajuntament de Barcelona presumptament per salvar-la. Si bé actualment aquest patrimoni històric tan preuat de Vallbona es troba en perill d’esfondrament, té un passat esplèndid que la família Colomina va construir i gaudir.
En Ricard Colomina i la Carme Melendres, lleidatans d’origen, arriben a la Granja Montserrat de Vallbona un vespre de 1949 amb el seu fill d’un any, el Ricard, i les quatre pertinences que tenen. Fins ara han estat masovers d’una petita finca a Sant Cugat del Vallès, però no reuneix les condicions mínimes per viure-hi amb un nadó. El Ricard ha aconseguit el contacte del senyor Ramon Tarragó, marit de la propietària de la granja, Mercedes Azcoaga, en mans de qui també està l’hotel Ritz. A partir d’ara, el matrimoni i el menut viuran a la casa principal de la granja, que té set dormitoris i dos banys –un inacabat–, en dues plantes de 500 m2 cadascuna, i una extensió de terreny de 10.000 m2. Tindran una piscina, un hort, gallines, conills i una varietat important d’arbres fruiters. A canvi, vetllaran la propietat del matrimoni Tarragó com si fos seva.
A la Granja Ritz de seguida s’hi sentiran com a casa. La seva missió és garantir la seguretat de la finca, tant pel que fa als robatoris com als incendis que es puguin produir en els terrenys. Al final “tot això quedava en mans del pare, que tenia els estris necessaris per afrontar incidents de tota mena, i a més, sempre estava pendent que no féssim cap malifeta”, rememora en Josep.
Els amos mantenen una relació amb els masovers “cordial i afectuosa, però marcada per l’esquema patró-empleat”. Tot plegat, es limita a alguna telefonada molt de tant en tant per avisar de la seva visita. “Els Tarragó no hi eren mai, de fet era com si fos casa nostra. Recordo que si algun dia pujaven a la Granja, el meu pare ho tenia tot perfecte. El senyor Tarragó aparcava el seu Mercedes a la porta. Després ni tan sols sabia sortir del barri i jo l’havia d’acompanyar fins a la sortida”, recorda el Josep, que assegura que la seva infància i joventut va ser “molt feliç”, en un entorn “amb tot l’espai imaginable per córrer, anar en bici, jugar…”. És més, els dos germans gaudeixen d’unes condicions que els seus companys d’escola no tenen ni de lluny. “Tenia una habitació d’estudi, una amb l’scalextric, a les quadres vaig muntar un taller de bicis amb el meu amic Pedro, i és clar, la piscina. Tot plegat, ho recordo amb molta felicitat, especialment els estius, quan venien els cosins a passar unes dies de vacances”.
Ara bé, els hiverns són una altra història. Hi ha diversos radiadors de ferro colat a la casa, però mai no han funcionat i l’amo tampoc no se n’ha preocupat. “Passàvem molt fred a l’hivern, era exagerat”, diu el Josep. Això no treu, però, que la finca sigui punt de trobada de les amistats dels pares i de familiars, que poden gaudir de la granja en una època en què sortir de la ciutat és car i l’oci de cap de setmana és només per als rics. “Els amics dels pares no tenien cotxe, i per tant, passar el diumenge a la granja ja era tot un luxe. O portaven el dinar al cistell o el meu pare matava un parell de conills i dinàvem tots. Fins que no van tenir més poder adquisitiu i alguns es van comprar un Seat 600, la Ritz era el gran punt de trobada d’amistats del Bon Pastor i de Sant Andreu”, recorda el fill petit dels masovers.
I més enllà de l’oci, cal vigilar la propietat. El Josep recorda que va haver-hi alguns incendis a l’hort, i també robatoris. “Entraven a la finca per agafar espàrrecs, cargols i també taronges, però eren bordes! Recordo que el meu pare els deia ‘ja les patireu, ja’. Però més enllà, sí que van entrar a robar un parell de vegades, no gran cosa, però va ser un ensurt”.
Fins i tot, la Granja Ritz es pot dir que va tenir una escola. A finals dels anys 60 s’aixequen dins dels terrenys de la finca barracots que faran la funció d’escola durant dos anys, mentre no es construeix la nova escola a Vallbona. “Només havia de travessar el torrent Tapioles per anar a l’ecola, per tant, tenia l’escola dins de casa, tot un luxe! Això sí, la calor que feia en aquells barracots era insuportable”, explica el Josep.
1992: l’hora de fer les maletes
Quaranta-tres anys després d’aquell vespre en què la família Colomina-Melendres s’havia instal·lat com a masovera a la Granja Ritz, arriba el moment de marxar per sempre més. “Ja el 1990 volíem marxar, perquè el meu pare tenia problemes respiratoris importants, i cuidar aquella casa tan gran era impossible. A més, calia abocar-hi molts diners per reformar-la i no ho feia el propietari. De manera que jo i la meva dona vam decidir comprar una casa i marxar, almenys invertir els diners en un lloc amb futur”, argumenta el Josep, que va contactar amb el nét dels Tarragó, aleshores propietari, per comunicar-li la intenció de marxar. Van passar dos anys, fins el maig de 1992, quan definitivament van marxar després de llargues “negociacions” amb el propietari. “Sense cap indemnització”, aclareix el Josep.
A partir d’aleshores, comença el declivi de la finca. El policia jubilat és un inquilí massa passatger, i després d’anys d’abandonament, cau a mans de l’Ajuntament.
Un futur del tot incert
El futur de la Granja del Ritz està vinculat al cobriment de la línia ferroviària que creua Vallbona procedent de Montaca. L’Ajuntament està ultimant una modificació urbanística per adaptar la qualificació dels terrenys al nou traçat, blindar l’ús agrícola dels horts de la Ponderosa i construir habitatge públic. En aquest marc s’inserta el projecte AgroVallbona, que busca dinamitzar la futura Ponderosa i rehabilitar i donar un nou ús a la Granja del Ritz. Les dues finques estan separades tot just per 500 metres en línia recta. El ritme de la transformació, però, serà lent: la previsió municipal és que caldran un o dos mandats per completar tot el pla.
