La cova d’Alí Babà, la cambra dels tresors o la mina de les relíquies. Poc importa el nom que se li vulgui donar, el cert és que el magatzem que Endesa té a la Zona Franca amaga absolutament de tot. Hi ha des de la torxa dels Jocs Olímpics de Barcelona ‘92 fins a esvàstiques nazis gravades en maquinària industrial. Tot això sense menysprear el Camió Egipci, una autèntica bèstia de quatre rodes que, tot i que estava pensada per recórrer el Pròxim Orient, transitava pels Pirineus, abans i tot que es fessin les carreteres, a mitjans del segle passat. L’elèctrica del país -el 95% del mercat del sector a Catalunya és seu- obre les portes de la seva nau al TOT Barcelona.
Els guies d’honor són el Miquel Marín-Gelabert, responsable del Fons Històric de la Fundació Endesa, vingut expressament des de les Illes Balears i el Toni Mera, delegat de la Fundació de la companyia a Catalunya. “Aquí s’il·lustra i es preserva el coneixement de la història de l’electricitat de Catalunya, des dels seus orígens, fa 140 anys“, resumeix Marín-Gelabert. Fins i tot es guarden restes històriques de 20 anys abans que un fanal il·luminés Barcelona per primer cop amb aquesta energia que ha revolucionat el món. Una energia de la qual va poder gaudir la capital de Catalunya gairebé en primícia, perquè va ser el sisè indret del món on es va produir i vendre electricitat.
La nau, que no està oberta al públic, permet fer un recorregut, desordenat, però clarificador, sobre l’evolució i l’empremta que han deixat desenes i desenes d’empreses que han nascut, han evolucionat, han canviat la vida de la gent i han mort, confluint en el que ara s’anomena Endesa.
Una de les relíquies més morboses és una màquina de la Dinamarca sota l’ocupació nazi i, com a tal, amb la inscripció del règim feixista del dictador Adolf Hitler. “Estem parlant de la segona meitat dels anys 30 i anys 40”, contextualitza Marín-Gelabert. També és cert que Espanya aleshores era una dictadura i que els alemanys tenien una indústria “puntera” a tot el món. “En un moment d’autarquia, el comerç des d’Itàlia i des d’Alemanya era una forma de salvació, gairebé”, explica. De totes maneres, també hi havia indústria que la companyia comprava a l’URSS, als Estats Units o a Bèlgica, entre d’altres.
Moto tunejada per reparar objectes
També hi ha vehicles tunejats, com una moto de la marca Bultaco. “Està un pèl modificada perquè té un plat al darrere molt gran, per poder pujar pel costat de les canonades forçades, que porten l’aigua a pressió fins a les turbines, on es genera electricitat a les centrals hidroelèctriques”, explica Mera. Són tubs que poden arribar a tenir una inclinació superior als 45 graus, precisen. D’aquesta forma, els tècnics feien les inspeccions i reparacions que calguessin. I es tracta d’una moto única, adaptada a les necessitats de l’empresa.
El fet de tenir maquinària exclusiva és una tendència molt pròpia d’una època i d’una empresa amb recursos. “Els mateixos treballadors fabricaven les eines que necessitaven per operar qualsevol central elèctrica”, diuen fonts d’Endesa. Bona prova d’això és un escriptori, aparentment insuls, però amb una senzilla adaptació mecànica que permet disposar d’una autèntica Underwoord, la màquina d’escriure per excel·lència del segle passat, en qüestió de segons. Com quan ara despleguem la tapa d’un portàtil i automàticament s’encén.
Endesa va ser una empresa on, a més de tècnics experts en electricitat, hi havia metges, conductors, infermers, fusters… absolutament de tot. La mateixa companyia disposava d’una consulta mèdica pròpia que, de vegades, era millor que l’atenció pública que s’oferia en aquell moment, presumeix la companyia.
Proper pas, la digitalització
L’arxiu de l’empresa està format per més de 250.000 elements. Prop de 9.000 són tecnologia i tota la resta és documentació: paper, audiovisuals i cartografia, principalment. Un dels propers passos que seguiran serà la digitalització, mitjançant tecnologia 3D, dels objectes que es vulguin preservar. “En el cas que s’hagi de desmantellar una central, farem una visita digital a tots els racons i a través d’Internet es podrà passejar per l’espai, entrar a les xemeneies i es tindrà la memòria visual absolutament preservada”, exposa el responsable del Fons Històric de la Fundació Endesa.
El dol per haver de desfer-se d’objectes serà una mica més fàcil de portar, amb aquesta nova tècnica d’emmagatzematge. De totes maneres, Marín-Gelabert admet que, si fos per ell, ho guardaria tot. “De cada central faria un museu”, reconeix. Així i tot, les pautes són clares. “Tenim una sèrie de procediments interns a l’empresa per decidir què preservem. Busquem que siguin elements únics, que donin testimoni d’un moment històric i que sigui possible treure un rendiment, una visibilitat”.
Una taula de comandaments, un equip bàsic dels bombers de l’època per extingir incendis o impremta pròpia de principis de segle XX on es feien les revistesde la casa són una petita mostra més dels diferents objectes que guarda aquesta nau. També una màquina que servia de telecomunicacions entre dos punts allunyats. Els mestres de cerimònies s’atribueixen part del mèrit. “De vegades arribava el telèfon al Pirineu gràcies a les companyies elèctriques”, explica Mera. De fet, bona part dels treballadors que feien les carreteres, que connectaven el territori i que il·luminaven el país, van ser els primers habitants dels nous pobles que es van anar conformant a Catalunya.
Com ara, al segle XIX també hi havia qui no pagava la llum
En aquesta gimcana de recorregut històric arriba un moment on els experts pràcticament es repten entre ells. “Els primers comptadors en corrent continu són de principis del segle XX. Al fons de Catalunya es conserven els primers comptadors d’electricitat, però no de gas”, explica Mera. “El més antic de Balears és de 1859”, respon cofoi Marín-Gelabert. Els del segle XIX estaven dins de casa, funcionaven a demanda i amb monedes. “Com una mena de prepagament”, diu Mera.
Com la gent que ara punxa la llum, aleshores també hi havia corrupteles, admeten. Fent-se amb un cordill, alguns lligaven la moneda al fil, la passaven pel forat on es pagava i disposaven de més energia durant unes hores. I completament de franc. Per evitar-ho, sovint venia el revisor, que passava casa per casa, recollint els diners i comprovant que, efectivament, ningú s’hagués passat de la ratlla.
Al llarg de quasi un segle i mig ha passat de tot, com l’elaboració d’un pla per connectar territorialment el país l’any 1935, el Pla d’Obres Públiques de Catalunya. Un projecte que va redactar, precisament, Victorià Muñoz i Oms, fundador de l’Empresa Nacional Hidroelèctrica de la Ribagorçana (ENHER), companyia que es va integrar dins l’actual Endesa. Amb el temps també s’ha implantat un gegant elèctric que avui dona servei a més de 4.300.000 abonats, entre famílies, comerços i altres grans empreses. La resta del pastís, el poc que queda, se’l reparteixen entre una trentena de companyies distribuïdores arreu de Catalunya.
