“Totes les meravelles de la floritura moderna es troben al jardí, que de nit estarà il·luminat per deu potents làmpades elèctriques, sistema Gramine, establertes per la societat espanyola d’electricitat que dirigeix el senyor Dalmau, de Barcelona”. Era l’anunci que feia La Vanguardia el 10 d’agost de 1881, ara fa 140 anys.
La ciutat celebrava el naixement d’aquesta nova font d’energia, orgullosa de ser la primera de tot l’Estat espanyol. Abans, i fins que es va acabar imposant la novetat, es funcionava amb gas. D’aleshores ençà, gairebé un segle i mig d’història i de progrés a la capital de Catalunya.
Els pioners d’aquesta revolució tecnològica van ser Tomàs Josep Dalmau, comerciant especialitzat en material elèctric, i Narcís Xifra Masmitjà, enginyer en el camp de la telefonia i l’electricitat. Tots dos van fundar la Societat Espanyola d’Electricitat, la primera empresa elèctrica a l’Estat, amb la missió de “dedicar-se a la fabricació i muntatge de material elèctric i subministrament de fluid per a l’enllumenat”, segons explicava aleshores la revista francesa l’Electricien. L’hereva d’aquest projecte pioner és l’actual Endesa.
Només 13 anys de vida
La Societat Espanyola d’Electricitat va ser el sisè negoci de tot el món a produir i vendre electricitat. Aquí va ser la primera a disposar d’una central termoelèctrica, que més endavant es convertiria en la Central Tèrmica de Mata, més coneguda com les Tres Xemeneies de l’avinguda Paral·lel, que encara es conserven. De fet, aquestes tres punxes ja formen part del paisatge d’aquesta zona de la ciutat.
Tot i ser els primers, ni Dalmau ni Xifra Masmitjà es van fer d’or amb aquest negoci. De fet, l’empresa va tancar només tretze anys després de la seva fundació, quan va vendre tots els seus actius a l’acabada de crear Central Barcelonesa d’Electricitat. Potser va ser una iniciativa massa precoç, però alhora va obrir el camí per facilitar la implantació de l’electricitat a la ciutat. De fet, van ser els qui van posar en funcionament el primer enllumenat elèctric a la via pública.
Els motius de la fallida van ser diversos. Un dels principals, l’escassa clientela. De fet, quan van abaixar la persiana, l’any 1894, només comptaven amb 130 abonats, que disposaven de 7.670 làmpades incandescents, segons explica l’investigador Luis Urteaga. Comparant-ho amb altres ciutats, la xifra era ridícula. Al Canadà, la companyia més important de la ciutat de Mont-real, ciutat similar en nombre d’habitants a Barcelona, donava servei a més de 40.000 làmpades incandescents en aquell mateix període. A Madrid, el mateix any que deia adeu la Societat Espanyola d’Electricitat, les companyies existents d’allà oferien servei a més de 10.000 clients.
Ser l’única empresa dedicada al subministrament d’electricitat a Barcelona va dificultar la implantació al territori. Tot i tenir via lliure per la manca de competència, es tractava d’una tecnologia poc desenvolupada. A més, el gas era un negoci amb múscul que va fer servir les seves armes per limitar l’expansió del subministrament elèctric. A aquest fet cal afegir que a la indústria, sector clau per intentar assolir l’èxit empresarial, les fàbriques disposaven de màquines que funcionaven amb vapor o amb petits motors de gas. Per últim, però no menys important, el preu elevat d’aquesta font d’energia feia que l’electricitat només fos accessible a la població més benestant, molt allunyada de la massa social barcelonina.
L’auge del negoci, a principis del segle XX
Quan realment va agafar embranzida el negoci de l’electricitat a Barcelona va ser a partir de l’any 1896. Especialment en dues èpoques: de l’any 1899 a 1906, quan es va començar a electrificar el tramvia; i de l’any 1906 al 1913, quan es va impulsar el mateix procés de reconversió energètica però a la indústria. Aleshores a Barcelona es van repartir el pastís la Companyia Barcelonesa d’Electricitat, que posava en servei la Central Tèrmica de Mata l’any 1897; i la Central Catalana d’Electricitat, que al mateix any va posar en funcionament la Central Tèrmica Vilanova, que és l’actual seu d’Endesa, a l’avinguda Vilanova, a tocar de l’Arc del Triomf.
Per les Tres Xemeneies hi van passar centenars de treballadors, fins que als anys 70 van deixar de cremar carbó per sempre. Un d’ells va ser Joan Tatjer, un dels últims treballadors d’Endesa que va veure funcionar aquesta infraestructura. “Aquella central tèrmica era entranyable”, assegura, mentre recorda tota la feina que va fer en aquella casa: “Vaig començar a treballar a la companyia el 1968, recorrent diferents dependències de l’empresa”, explica en conversa amb el TOT.
Tatjer havia de solucionar avaries de tota mena, de línies d’alta tensió, però també de baixa tensió. I ho feia tot donant voltes sense parar per Barcelona. “Era una fase d’expansió de l’empresa, de reconversió de la xarxa, perquè vam duplicar la seva capacitat de distribució”, exposa. Ara bé, el que recorda especialment és el Dispatching, el nom que se li havia donat a la sala que feia de cervell d’Endesa. “Era el centre neuràlgic de control de tota l’empresa, de totes les xarxes de distribució que tenia la companyia a Catalunya”, diu.
Anys i panys a l’empresa li han donat un recull ampli d’anècdotes. Una d’elles, tot just començar, coincidint amb unes grans plujades que van deixar anegada Barcelona. La conseqüència va ser una apagada generalitzada a diferents zones de la ciutat, després que els centres de transformació d’energia s’inundessin. “Estava atenent trucades i vaig rebre una d’un metge que estava operant i que s’havia quedat sense llum i em preguntava quan se solucionaria l’avaria”, rememora. “Allò a mi em va impressionar; veure aquell home que tenia una dona a la taula d’operacions i no tenia prou energia per seguir amb l’operació”, afegeix.
Aquella va ser una època de canvis a l’empresa. “Hi havia costums i formes de treballar que xocaven amb els que sortíem de les escoles tècniques i arribàvem allà amb un altre esperit, però ens vam entendre”, afirma aquest treballador d’Endesa ja jubilat. Haver passat per una companyia subministradora li ha dibuixat un caràcter de servidor públic. “El nostre ambient va ser sempre de ser fidels, solidaris, viure el moment i sobretot fer-ho amb un esperit de servei, de dedicació a les persones”, assegura.
Una anècdota més, de quan les Tres Xemeneies encara treien fum. “Quan la màquina es desconnectava del generador es despenjava del sistema, perquè l’energia que abocava la xarxa no l’absorbia. Aleshores el vapor que entrava a la caldera s’havia d’evacuar, hi havia una desconnexió brusca, el vapor sortia per un escapament i feia un soroll característic. Nosaltres estàvem acostumats, com m’imagino que els veïns que vivien al Poble-sec. Bum!, i s’apagava la màquina”, diu Tatjer, mentre al seu cap torna a sonar aquell so, que durant molts anys havia significat la seva casa. Des d’aleshores ha plogut molt, les màquines s’han inundat menys, han funcionat millor i Endesa ha iniciat la transformació energètica cap a les energies renovables.
