Els Matarifas són una de les grans sagues familiars del Carmel. Els patriarques d’aquest clan -que ja pot presumir d’aglutinar quatre generacions vivint en aquest antic nucli barceloní de barraques a les alçades- van arribar a la zona del Turó de la Rovira a principis dels anys vint. Antonio Guillomet Simó i Josefa Rubio Gonzalvo van instal·lar-se amb els seus vuit fills en uns terrenys que van comprar al tram final de l’actual carrer de Mühlberg, un dels principals accessos a les bateries antiaèries i una via que aleshores ni existia com a tal. La parella s’havia conegut de molt joves treballant en una casa senyorial i quan el pis de lloguer de Gràcia on vivien va quedar-se petit van decidir provar sort muntanya amunt.
En aquest indret de vistes privilegiades hi van construir l’any 1923 sobre la mateixa roca la que es convertiria amb els anys en la casa familiar. Només tenia dos dormitoris i als baixos hi havia un petit espai reservat per a en Perico, el burro que el patriarca utilitzava per transportar la carn que ell mateix preparava a l’antic escorxador de la plaça d’Espanya, on va treballar durant molts anys i una activitat que li va donar el popular sobrenom a la família. Aquesta espècie de cova esculpida sobre la pedra on reposava l’animal es va anar convertint amb el pas del temps en una espècie de galeria que s’aventurava uns quants metres muntanya endins. A poc a poc, Guillomet Simó va configurar una espècie de caverna interior amb capacitat per a una desena de persones que gairebé deu anys després utilitzarien els seus descendents com a refugi antiaeri durant la Guerra Civil Espanyola.
“El búnquer sempre havia estat tancat amb una porta i de petits nosaltres hi teníem prohibit entrar a jugar. No vaig poder accedir-hi mai“, explica amb certa nostàlgia Montse Jiménez. Aquesta dona de 63 anys és la tercera generació de la família que viu en la casa que encara s’erigeix en l’actual número 73 del carrer de Mühlberg. En el garatge del domicili, flanquejada entre les motos d’alguns veïns de la zona, trobem l’entrada a aquest refugi particular. El pas està barrat des de fa una dècada per una vella moto tapada amb plàstics i per neumàtics, però al fons de la galeria encara es poden distingir els efectes dels despreniments de terra que van inhabilitar l’espai entre els anys setanta i vuitanta, quan es construïa el túnel de la Rovira. “Tremolava tot, era com si tronés”, recorda Jiménez de les polèmiques obres que van sacsejar el Carmel durant gairebé setze anys.
Bombes, obres i turisme massiu
La perforació del Turó de la Rovira va aconseguir esfondrar parcialment unes parets que havien resistit estoicament durant dècades i entre les quals s’havien resguardat diverses famílies de la zona en els moments més durs del conflicte que va dividir l’Estat en dos fronts. La proximitat d’aquest indret a les bateries antiaèries del Carmel el convertia en un possible objectiu militar i això feia que els Guillomet Rubio -ara ja liderats per la matriarca després de la prematura mort del pare- passessin molt de temps entre les quatre parets del refugi per por a un possible bombardeig. Els projectils mai van caure a prop sortosament, però la previsió de Guillomet Simó va fer que tant la família com els inquilins de les cases més pròximes estiguessin sota cobert en tot moment i poguessin resistir els envits de les tropes feixistes.
Un segle després de la construcció d’aquest búnquer, els seus vestigis encara són presents a peu de carrer. En el costerut solar que s’estén en un dels laterals de la casa de Jiménez encara es poden veure dues entrades secundàries que els veïns van construir dins de casa seva per poder accedir al refugi durant els anys de conflicte i que van quedar al descobert amb l’enderroc de l’edifici. Tant la superior com l’inferior estan tapades amb terra per evitar que la gent hi pugui accedir i a les portes s’hi acumula brossa i ampolles de vidre buides, danys col·laterals d’una dècada patint les processons de joves cap als mal anomenats búnquers del Carmel. “Vam haver de col·locar una reixa en el punt on es connectaven amb la galeria principal per evitar que poguessin accedir a la casa”, apunta la dona, que ha vist de primera mà com la zona es convertia amb els anys en un dels epicentres del turisme a la ciutat.
Una espasa de Dàmocles indestriable
El desolador panorama que presenten els solars que flanquegen aquesta casa centenària a banda i banda són el perfecte reflex de l’espasa de Dàmocles que fa dècades que pesa sobre aquesta part del Turó de la Rovira. Tota la franja d’edificis que dona a la muntanya està catalogada com a zona verda gairebé des dels anys cinquanta i des del 1976 està afectada pel polèmic projecte del parc dels Tres Turons, una iniciativa recollida en el Pla General Metropolità (PGM) que pretén configurar un gran parc verd de 123 hectàrees unint els turons de la Creueta del Coll, la Rovira i el Carmel.
Entre els prop de 300 habitatges de la zona que haurien d’anar a terra per poder tirar endavant el planejament vigent hi ha la casa dels Guillomet Rubio i el seu refugi centenari. En tractar-se d’un búnquer privat que sempre ha estat sota la supervisió de les diverses generacions d’aquesta saga familiar, l’espai no està catalogat i no consta en l’inventari de refugis antiaeris del Servei d’Arqueologia de Barcelona. Les seves particulars característiques -està enganxat literalment al domicili- fan pràcticament impossible que es pugui conservar si es procedeix a enderrocar l’edifici tal com està previst.
Símbol de la lluita del Carmel
Veïns com Jiménez, però, es neguen a donar el seu braç tòrcer. A la façana lateral que dona precisament al solar on hi ha les dues entrades secundàries del refugi es pot contemplar un gran mural amb una consigna clara: El barri es defensa. Aquesta obra és una de les accions que ha dut a terme la Plataforma d’Habitatges Afectats dels Tres Turons (PHATT) i el Consell Veïnal del Turó de la Rovira amb l’objectiu de denunciar la massificació turística que pateix la zona i la pèrdua de les arrels a causa de l’expulsió a poc a poc dels últims supervivents del passat barraquista del Carmel.
El refugi privat dels Guillomet Rubio podria convertir-se, precisament, en una espècie de símbol per acabar d’impulsar aquesta lluita veïnal. “M’agradaria poder habilitar el búnquer, però per poder avançar s’hauria d’apuntalar el sostre i les parets per evitar despreniments“, assegura Jiménez, que ja està movent fils per aconseguir retirar la vella moto que bloqueja la galeria principal des de fa una dècada. La recuperació de l’espai no només faria encara més evident la necessitat de conservar aquest part de la història de la zona, sinó que també serviria per honorar la memòria dels patriarques que van erigir la casa i que van treballar per garantir la supervivència i el futur als seus descendents. “Jo vaig créixer amb la iaia, escoltant aquestes històries. No hi hauria millor homenatge que poder conservar el refugi“, sentencia.
