És prou conegut que l’anarquisme es va fer fort a Barcelona durant la Guerra Civil. El cop d’estat liderat per les tropes franquistes va fracassar en un primer moment, però la guerra trucava a la porta, la incertesa s’apoderava dels carrers i l’anarquisme prenia força enfront d’un govern republicà que encara es preguntava què havia passat. En diferents barris, sobretot en els més obrers, l’anarquisme va assaltar casernes i va ocupar edificis, escoles religioses i esglésies. A Sant Andreu n’hi havia dues, la de Sant Pacià i la de Sant Andreu de Palomar. La primera es va salvar. La segona, la més icònica, l’emblema de tot un poble i ara també del barri, en va sortir escaldada.
La ‘catedral’ andreuenca va poder-se convertir en runes el 20 de juliol de 1936. Un grup de la CNT-FAI va calar-hi foc i fins i tot es va plantejar volar la cúpula. Així ho recull l’historiador Pau Vinyes en un dels seus últims treballs. En conversa amb el TOT Barcelona, l’historiador andreuenc recorda la figura d’Ernest Solé i Buexeda, funcionari municipal de la República que “va convèncer els anarquistes que no volessin la cúpula”. De fet, va ser el mateix Solé qui anys més tard, el dia que rep la insígnia d’or per la Junta Municipal del Districte IX (ara Sant Andreu), va explicar com van ser aquelles hores frenètiques. “Havien preparat vuit cartutxos de dinamita en cada una de les quatre columnes. Vaig aconseguir fer-los desistir del tal propòsit […] pel perill, no sé si vertader, de repercussió explosiva als seus voltants”, explicava Solé.
El funcionari va ser prou hàbil al·legant que la destrucció de la cúpula podria haver causat danys col·laterals, un fet que dècades més tard celebra Vinyes. “Hauria estat una llàstima, perquè és el que jo salvaria de tot el temple, és una obra magnífica”, comenta l’historiador sobre la cúpula. Més sort va tenir l’altra església del poble, la de Sant Pacià. El temple, menys carismàtic però igualment conegut a Sant Andreu, encara conserva un dels rastres anarquistes més antics de la ciutat. La de Sant Pacià és, de fet, una de les poques esglésies que sobreviu a la guerra, gràcies en part a l’astúcia d’un mossèn que era amic dels anarquistes.
Sant Pacià, l’església que sobreviu a la guerra
Avancem al segle XXI. Diuen els veïns que si t’apropes a l’entrada de Sant Pacià encara pots veure sigles anarquistes a la paret. “Millor si vas de dia o inclús quan plou”, es comenta. Costa de veure, però efectivament, les pintades amb les sigles FAI, a l’esquerra, i CNT, a la dreta, engalanen la façana principal de Sant Pacià. És el rastre que van deixar els anarquistes i que la dictadura no ha aconseguit esborrar. Un cop acabada la guerra, el bàndol franquista va cobrir-les amb un tapís de ciment implacable que el pas del temps ha anat degradat. I allà han aparegut, unes lletres blanques pintades amb quitrà –un material força més resistent que el ciment– que recorden el passat anarquista de Sant Pacià.
Que ningú s’anticipi, que s’equivocarà. El grafiti no és pas un gest de rebel·lia de la CNT i la FAI. Tampoc una equivocació ni un acte vandàlic. L’església era seva. I la pregunta, doncs, és què feien els anarquistes en un espai religiós. Tot s’explica per l’astúcia del mossèn Alexandre Pech i Ferrer, rector de la parròquia quan esclata la guerra. “Es comenta que tenia contacte amb un milicià i li demana no fer estralls a la parròquia. Sembla que van fer-li cas i van convertir-la en el menjador popular Durruti”, explica Vinyes, que ha remenat el fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya per trobar informació força explícita dels menjadors populars.
Entre tot aquest material hi ha “l’única foto” que es conserva del menjador Durruti. Una imatge “inèdita” i “malauradament amb poca qualitat”. La captura permet veure com els anarquistes han buidat l’interior de la parròquia, no hi ha bancs –els van cremar– i sí taules i cadires. També s’observa el personal del menjador abans de dinar. “Fixa’t que les taules estan parades”, diu Vinyes. Malauradament, comenta l’historiador, no hi ha cap altra documentació complementària que posi noms i cognoms als protagonistes de la foto. “Molts van amb granota de treballador, però n’hi ha un amb corbata, que devia ser el responsable”, comenta. Amb tot, la imatge ens permet fer una idea de com era el menjador social instal·lat a Sant Pacià i de l’envergadura que aquests espais van agafar durant la guerra. “És significatiu que hi hagi més de cent llocs”, conclou Vinyes.
Els menjadors populars, claus durant la guerra
Els menjadors populars són claus per entendre el dia a dia de la guerra a Barcelona i a Sant Andreu, concretament. El Comitè d’Avituallament de les Milícies va impulsar el menjador Durruti amb la col·laboració del Comitè de Defensa d’Harmonia de Palomar [així van batejar els anarquistes Sant Andreu de Palomar]. Els següents anys la gestió va saltar del Consell de la Gastronomia a la Generalitat i, finalment, l’octubre de 1937, a l’Ajuntament.
El llibre Harmonia de Palomar durant la guerra civil (1936-1939) –que es pot comprar a les llibreries de Sant Andreu– treu a la llum detalls importants d’aquests menjadors. L’exemplar explica un entramat professional ben cuidat, amb cambrers, cuiners, ajudants i auxiliars de cuina “afiliats a la CNT i la UGT”, principalment homes i poques dones. Cobraven setmanalment entre les 25 i les 80 pessetes, segons el seu càrrec. Un cambrer o cuiner, per exemple, en cobrava 80, els ajudants de cuina 60 pessetes, els auxiliars entre 35 i 25 pessetes i els bodeguers 25. La jornada, s’apunta en la investigació, era de vuit hores diàries i els dies de festa eren o diumenge, dilluns o dimarts.
El Durruti era el menjador per a adults, però no l’únic. Els historiadors també han trobat documentació que certifica tres menjadors infantils més; un al Cinema Central, ubicat al carrer Gran, un altre al casal catòlic de Sant Andreu –tots dos gestionats per la UGT i el PSUC– i un tercer sobre el qual no hi ha certeses, però sí sospites que podria estar a la que llavors era l’escola Sagrada Família, al carrer de Segarra. Tots ells van morir amb el franquisme, però el seu llegat sobreviu estoicament d’una forma o altra a les parets de Sant Pacià, l’altra església de Sant Andreu.
1 
