“Fa massa temps que el barri pateix una pèrdua de propietats públiques i socials, en un context de manca històrica i estructural d’equipaments i espais”. Així ho escriu en un manifest el moviment veïnal i cooperativista del barri de l’Eixample en la lluita per conservar l’antiga seu de la cooperativa obrera més important de Barcelona. Ubicada al carrer Urgell, és avui dia la parròquia de Sant Isidor.
Sense espais al barri per fer xarxa
Els defensors del patrimoni cooperativista, que s’han unit sota el paraigua de la plataforma ‘Salvem la Unió Cooperatista Barcelonesa’, s’oposen a l’acord entre l’arquebisbat de Barcelona i l’Hospital Clínic de construir-hi un centre de recerca I+D. Reivindiquen la transcendència de l’edifici, “no només el valor material, sinó també el valor simbòlic”. “El cooperativisme té uns valors i uns principis molt arrelats al territori català, com ara la cooperació, la comunitat, la importància del col·lectiu vers l’individualisme, l’ajuda mútua davant del lucre… Valors que poden ser visibles a través de la construcció d’un projecte col·lectiu al barri”, explica la historiadora Mar Massip.
Assenyala, també, la manca d’espais col·lectius de sociabilitat al barri on fer xarxa: “A més de projectes de ciutat amb valors afegits i plusvàlues hipotètiques, necessitem més que mai projectes de territori, comunitaris i de proximitat que treballin per promoure alternatives que suposin un veritable retorn social al barri”.
El Clínic haurà de redefinir el projecte
Arran de la indignació que va despertar el possible enderroc de l’edifici i després que l’informe històric confirmés el seu interès patrimonial, l’Ajuntament va decidir catalogar-lo. És així que el Clínic, que pretenia aixecar un nou edifici de vuit plantes i dues més de subterrànies, haurà de redefinir el projecte.
Segons fonts municipals, “caldrà esperar el tràmit de la protecció patrimonial a incloure en el Pla Especial del Catàleg per saber quin nivell de protecció pertoca i quins són els elements més destacats arquitectònicament que caldrà preservar”. En qualsevol cas, com ja va assegurar el regidor de l’Eixample, Pau González, el que no es permetrà és que s’enderroqui sencer. Des de la plataforma ‘Salvem la Unió Cooperatista Barcelonesa’ proposen que es conservi l’escala, la planta principal, el teatre i la façana.
La protecció patrimonial és només una primera fita en el camí de la recuperació d’aquest espai pel barri. Avui dia el Clínic no ha renunciat a fer-hi algun tipus de projecte, ni ha donat més detalls a aquest diari de com s’adaptarà aquest a les exigències municipals. Però l’entitat defensora de l’edifici ho té clar: “L’ampliació de l’Hospital Clínic no pot ser una constant espasa de Dàmocles al barri”.
“Si el Clínic i l’església no arriben a cap consens —incideix la Mar—, seria interessant veure a quin acord es pot arribar amb l’església pel que fa a l’ús de l’edifici”. Tenint en compte que el van aixecar i sustentar les famílies obreres de la cooperativa el 1930, abans de la mala venda a l’església el 1977, aquesta historiadora ho té clar: “És un edifici que va ser construït per veïns del barri i això hauria de retornar d’alguna forma”.
De cooperativa a parròquia
La història de la Unió Cooperativista Barcelonesa es remunta a principis del segle XX, quan va néixer fruit de la unió de dues cooperatives més antigues: El Rellotge (1901) i La Dignitat (1903). Es tractava, en els seus inicis, d’una cooperativa de consum la finalitat última de la qual era l’estalvi. “Els socis compraven aliments a l’engròs per eliminar intermediaris i que sortís més econòmic i després s’ho repartien”, detalla Marc Dalmau, guanyador d’una beca per a la recerca històrica de la Fundació Roca Galès i soci de la cooperativa La Ciutat Invisible.
Més endavant, obeint a un sistema de mutualisme i política social, es van mancomunar també serveis culturals, com ara concerts, teatre, coral o conferències de tota mena. “Els els obrers podien accedir a aquestes activitats culturals que d’altra manera seria impossible”, incideix Dalmau.
L’èxit de la cooperativa, que es materialitzà en l’edifici del carrer Urgell, va quedar truncat per la dictadura franquista, que, diu Dalmau, “va buidar de contingut polític qualsevol mena d’expressió emancipadora” i va “acabar amb els grups de dones i les activitats culturals”. Va sobreviure als primers anys del franquisme, fins a arribar als 2000 associats, abans d’una davallada econòmica que la va deixar feble. El règim es va encarregar de rematar-la en exigir que, a canvi d’un préstec, els forners renunciessin a la producció, de forma que per pagar els deutes van perdre el principal motor econòmic.
Als anys seixanta, un capellà comprà l’edifici i establí una escola d’alfabetització d’adults. ”Així s’esborra qualsevol vestigi de la cooperativa, fins a tal punt que fins fa uns anys ningú sabia que havia existit”, comenta Dalmau. Això no obstant, la Fundació Roca i Galès, que s’havia creat per antics membres del moviment cooperatiu, fa de marmessora i conserva tot l’arxiu, evitant que la Unió Cooperativista Barcelonesa caigués per sempre en l’oblit.
1 
