Què és patrimoni? L’enciclopèdia catalana ho defineix en termes generals com un «conjunt de béns, valors i crèdits que posseeixen una persona o una institució». Si afegim la paraula cultural darrere, la descripció s’amplia als «testimonis que formen l’herència cultural de la societat, com les tradicions, els costums, l’art, el llenguatge, l’entorn o el paisatge». Ara bé, la que ens interessa per a aquest article és la que fa referència al patrimoni arquitectònic, que engloba el «conjunt d’edificis, monuments, nuclis històrics i elements construïts que tenen un valor històric, artístic, urbanístic o etnològic i que s’han de protegir per a les generacions futures». En ciutats com Barcelona, aquest concepte ha permès al llarg dels anys blindar el nucli antic, edificis singulars com la Casa Batlló o l’Hospital de Sant Pau, recintes com el Park Güell i l’Escola Industrial o zones com l’Eixample, on s’han de respectar uns certs criteris per poder erigir noves construccions. Sota aquest paraigua de protecció patrimonial, s’han salvat de la piqueta molts immobles extraordinaris, però probablement se n’han perdut encara més.
Aprofitant que la ciutat defensa enguany la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura i va acollir fa uns mesos el Congrés Mundial d’Arquitectes, la Federació d’Associacions Veïnal de Barcelona (FAVB) ha organitzat al Centre Cívic Pati Llimona l’exposició Paisatges Perduts, que visibilitza la pèrdua de patrimoni -no només purament arquitectònic, sinó també d’espais i entorns- que la capital catalana ha patit en les últimes dècades. Ho fa a partir de fotografies que mostren l’abans i el després de certs indrets on s’ha actuat urbanísticament. La mostra també proposa unes passejades comentades per diferents barris els caps de setmana i una sèrie de debats al voltant de la temàtica. La darrera d’aquestes taules rodones va tenir lloc dimecres a la tarda i portava per títol Què proposen els polítics?. Hi van participar l’arquitecta en cap de l’Ajuntament, Maria Buhigas; els regidors municipals Eva Baró (ERC) i Pau Gonzàlez (BComú); i el conseller del districte de Ciutat Vella Óscar Zayas (PP). La conversa moderada pel president de la FAVB, Miquel Borràs, va girar entorn de la crisi d’identitat que pateix el patrimoni barceloní i en la necessitat de redefinir el concepte per determinar què és susceptible de ser protegit i que no.
La fal·làcia del valor
“Estem en un moment en què el que entenem per patrimoni no està en qüestió, però sí en revisió. El taulell de treball és una ciutat construïda, consolidada, i cada cop que intervenim ens preguntem què hem de fer amb allò que construïm”, apuntava en la seva primera intervenció Buhigas, que va acudir al debat en substitució de la primera tinenta d’alcaldia, Laia Bonet. L’arquitecta assegura que hi ha una tendència al manteniment dels immobles existents i explicava que des del consistori s’està fent una auditoria de l’estat de conservació de tots els elements patrimonials que són de propietat municipal, un pas previ essencial per poder assignar-hi un pressupost. Sobre la situació actual del patrimoni a la ciutat, considera que l’escenari no és alarmant. “Crec que hi ha una consciència important, però hem d’entendre que posar valor patrimonial vol dir triar. Si tot té valor, res en té“, argumentava.
La diagnosi sobre el context actual no la compartia Baró. “Creiem que hi ha bastant marge de millora amb les polítiques de l’Ajuntament, sobretot pel que fa al concepte. La protecció del patrimoni ha d’anar molt més enllà del que sempre s’havia entès i dels espais físics una mica aïllats de la resta […] Es vincula moltíssim amb la identitat dels barris, amb la idea de conjunt. Els usos o les xarxes de relacions que es donen en un indret o entorn també tenen un valor”, reflexionava. La regidora republicana feia una crida a obrir la mirada i no quedar-se encaixonats en una definició acadèmica del que es pot o no protegir. “Si creiem que la rehabilitació ha d’anar abans que la substitució, hem de posar els recursos, reforçar els equips i aprofitar totes les eines que l’administració dona”, deia. Al seu torn, Gonzàlez lamentava que l’executiu no sempre hagi estat prou conscient i curós amb la riquesa patrimonial barcelonina, però veu un bri d’esperança en la major sensibilitat i conscienciació veïnal sobre el seu patrimoni.
“Crec que una revisió del concepte és necessària. Durant molts anys, el patrimoni han estat peces concretes impulsades per unes elits […] Barcelona no s’entén sense el Palau Güell ni l’Hospital de Sant Pau, però tampoc sense els grans blocs de totxos o les barraques del Carmel“, afirmava el regidor, subratllant també la importància dels usos que donem a aquests elements protegits. Per la seva banda, Zayas reconeixia la importància de conservar la singularitat de la capital catalana, però sempre seguint uns criteris que no la converteixin en un “museu“. “Preservar la ciutat no és fossilitzar-la […] No tot és protegible. Així estem devaluant el concepte de preservació“, indicava. El popular convidava el consistori a establir unes condicions clares perquè els particulars que tenen la responsabilitat de tenir cura d’aquest patrimoni entenguin les regles del joc i titllava de situació “inadmissible” l’embús amb noves llicències d’obra o de reforma que hi ha en districtes com l’Eixample a causa dels estrictes reglaments de protecció.
Regles que encotillen?
La segona ronda d’intervencions es va centrar en la capacitat d’intervenció de les administracions en aquesta preservació del patrimoni. Buhigas va remarcar un aspecte clau com és tenir prou recursos, admetent que hi ha hagut en els darrers anys baixes sensibles en l’organigrama de la Direcció de Patrimoni i l’Institut Municipal de Paisatge Urbà (IMPU) que compliquen la resposta del consistori davant els diferents reptes i problemes. L’arquitecta també va incidir en la necessitat de no caure en la llei morta, “aquella que no tenim capacitat de fer complir”, i en el llast que suposa en molts casos el Pla General Metropolità (PGM) del 1976. “Hem de poder explicar a la gent perquè una cosa té un valor. Al catàleg de Patrimoni li falta l’alçat, dibuixar els elements. Molts han tingut intervencions i ens interessa que tot sigui molt més comprensible i clarificar procediments […] M’encantaria que haguéssim superat el PGM, però hi ha molts territoris i teixits urbans que tenen unes característiques que no es van tenir en compte per l’època que era“, asseverava.
Davant les justificacions municipals, Baró recordava que fa tres anys que s’arrossega aquesta falta de personal i insistia que cal passar a l’acció amb polítiques també a curt termini: “Les auditories per se no serveixen per protegir res. No caiguem en la paràlisi per sobreanalització, que la ciutat no se’ns escapi […] Hem d’establir prioritats, actuar amb allò que és imminent, que està en risc“. En la mateixa línia es pronunciava Gonzàlez, que apressa el consistori a prendre cartes en l’assumpte per aturar l’especulació urbanística i una “tendència excessiva a l’enderroc“. “La inacció és el pitjor dels escenaris, si cal es busca un nou full de ruta. Què fem? Desplegar mesures de govern, recuperar la taula ciutadana de patrimoni, posar bonificacions fiscals per al manteniment d’aquests elements per part dels privats…”, plantejava.
El regidor de BComú aprofitava per celebrar l’embús de llicències a l’Eixample denunciat pel PP. “És l’únic districte que té una ordenança de rehabilitació i millora específica, un filtre tècnic que participa de la concreció dels diferents projectes de reforma integral i enderroc. Benvolgut sigui aquest temps extra si això ens permet evitar certes coses“, reblava. La resposta de Zayas era pràcticament automàtica: “És injustificable”. El conseller popular tancava el seu segon torn de paraula amb un al·legat a favor de les demolicions i reformes com a símbol en molts casos d’evolució del municipi i en contra de l’estancament urbanístic. “Totes les ciutats han destruït el seu passat. És un fenomen que sempre ha passat, no és nou ni cosa de l’especulació ni de les elits […]Què es conserva i com? Quins usos se li donarà? Hem de detectar que és protegible i que no”, concloïa.
