Amb la col·laboració de

“Això no és cap manifestació política –cridava– sinó fam, i la fam no es mata més que amb carn o amb bales. I anirem a treure les senyores dels seus pisos per a que vinguin amb nosaltres, perquè els hi farem recordar que elles, les reines, també en tenen de fills. I no voldrem homes. Mentre nosaltres lluitem, que cuidin ells de les criatures”. És un fragment de l’article Les dones publicat a l’Esquella de la Torratxa el 18/1/1918, on Paradox transcriu el discurs d’una dona a Plaça Catalunya davant la multitud.

Les dones sempre hi han estat, sempre han treballat al camp, als tallers i a les fàbriques, s’han encarregat de la llar i han organitzat les cures i l’economia familiar. És per això, que sobretot en moments de carestia, les dones sempre han estat les primeres a sortir al carrer a reivindicar millores en les condicions de vida o rebaixes de preu dels productes més bàsics. Sovint les dones iniciaven les manifestacions i posteriorment els homes es feien visibles amb actes més violents que desembocaven en revoltes. Podríem posar exemples coneguts, com els rebomboris del pa, la revolta de les quintes o la Setmana Tràgica.

Però a la història que us explicarem avui, les dones no van permetre que els homes s’hi impliquessin i es va convertir en un motí exclusivament femení. Possiblement per aquest motiu és un gran moviment que no ha transcendit als llibres d’història ni al temari de les escoles.

Ens situem al mes de gener de 1918. El món viu la Primera Guerra Mundial, en què Espanya no va participar. La indústria espanyola aprofita el moment per augmentar les exportacions i generar més benefici, però aquest benefici no reverteix en la classe treballadora que, tot i rebre un petit augment salarial, no supera la pujada general de preus.

Els productes bàsics, tant d’alimentació com el carbó per cuinar, no paren d’augmentar. Les economies familiars se’n ressenten de tal manera que la situació esdevé insostenible. Des de principi d’any, grups de dones ja s’amunteguen davant d’alguns establiments per reivindicar la baixada de preus.

Un cartell al Raval

El dia 10 de gener de 1918, Amàlia Alegre posa un cartell a la porta de casa seva, al carrer de l’Om, fent una crida a les dones a rebel·lar-se. Així s’inicia un gran motí que s’allargarà quinze dies i en el què es veuran implicades dones de totes les condicions socials.

Inicialment, són unes 500 dones les que es presenten davant el governador civil reclamant alguna solució a la situació. D’allà es dirigeixen a l’Ajuntament, on aconsegueixen parlar amb l’alcalde Manuel Morales Pareja. Tots dos es comprometen a controlar que els preus no superin la taxa establerta per la Junta de Subsistències, creada el 1915 per fixar el preu màxim dels productes. 

Tot i que la demanda inicial estava focalitzada en el preu del carbó, de seguida s’hi van afegir d’altres productes de primera necessitat. Fins i tot el preu dels lloguers, que havien augmentat molt per la forta immigració arribada a la ciutat els últims anys i que provocava que gran part de la població s’amuntegués en condicions de vida deplorables.

Feren sortir dones burgeses dels cotxes per tal que s’unissin a la reivindicació. Algunes d’elles s’hi van ajuntar i van participar molt activament. El moviment s’estenia i les revoltades entraven als tallers, teatres i cabarets per aplegar més manifestants.

Fotografia de La Hormiga de Oro, any XXV, 19/1/1918 núm. 3

S’organitzaven mítings, reunions i manifestacions arreu de la ciutat, fins al punt que el rebombori es va estendre per tots els barris de la ciutat i fins i tot a d’altres ciutats espanyoles. I només hi havia dones, perquè els homes no hi eren benvinguts. Tot i que moltes fàbriques van aturar la seva producció, ells no podien assistir a les reunions, perquè només es permetia l’entrada d’alguns periodistes als mítings. 

Els primers dies alguns comerços van ser assaltats, també alguns dels carros que transportaven el carbó. Tot i que les autoritats exercien el control de preus, molts comerciants preferien abaixar la persiana abans de reduir el preu dels productes.

Dos bàndols

De seguida es van formar dos bàndols dins la revolta. Per una banda les qui es creu que van instigar la revolta, del Partit Radical, contràries a la violència i l’assalt de comerços, entre les quals Amàlia Alegre, que fou acusada de partidista i fou apartada de la revolta. Per altra banda, membres de la CNT, que aviat van encapçalar la protesta, recolzades per Solidaridad Obrera, radicalitzant-la, augmentant les exigències i donant-li un to de lluita de classes cada vegada més marcat, ja no només demanant el compliment de la taxa sinó el retorn dels preus d’abans de la Gran Guerra.

El dia 18, una multitud es va aplegar al Globo Cautivo, al passeig de Sant Joan, on van acordar un document que reclamava el retorn dels preus anteriors a la guerra, la rebaixa del 50% del preu dels lloguers i la resolució dels conflictes del sector del ferrocarril, que s’havien produït els últims mesos.

Repressió

A partir de llavors, el motí pren un caire més radical i amb això, també la repressió. La policia ja ha aparegut en manifestacions i reunions, i algunes dones ja han estat detingudes. Les dones marquen uns nous preus que signifiquen una rebaixa molt més gran que la que han establert les autoritats. 

Un grup de 4.000 dones es reuneix a la Monumental, on s’anuncia l’imminent desnonament de Lola Ferré a Sant Andreu. L’endemà, un grup molt nombrós es presenta davant el seu domicili per impedir-lo. Tot plegat, són elements que fa veure a les autoritats que la revolta no és testimonial i que les intencions de les dones són molt fermes. Davant d’aquests fets, el dia 26 es declara l’estat de guerra i de mica en mica es va tornant a la normalitat laboral.

Havien aconseguit moderar els preus. També la dimissió del governador civil. Era solament una part de les seves reivindicacions, però per sobre de tot, havien pogut organitzar-se i posar en peu de guerra les autoritats, només amb la reivindicació i presència de les dones.

Nou comentari

Comparteix