La cantant i actriu Núria Feliu ha mort als 80 anys. L’artista, amb mig segle de prolífica trajectòria, ha destacat pel seu impuls a la llengua catalana i el seu arrelament al barri de Sants, del que ha estat ambaixadora militant i on fins i tot té un gegant que la representa. Creu de Sant Jordi i premi SGAE, ha estat reconeguda en múltiples ocasions. Entre els seus treballs més coneguts hi ha les peces de jazz al costat de Tete Montoliu o les cançons El vestit d’en Pasqual o la Marieta de l’Ull Viu.
La seva mort, que ha avançat Catalunya Informació, arriba després d’un infart cerebral que va patir fa més d’un any. L’Associació d’Intèrprets i Estudiants (AiE) ho va fer públic el passat 16 de març de 2021. L’alcaldessa Ada Colau, des del plenari municipal, ha improvisat un parèntesi en la sessió per expressar el condol municipal a la família i amics: “Cantant, santsenca, icona de la cultura barcelonina”, l’ha definit.
La Feliu, pels veïns, és una institució al barri de Sants. Hi va néixer i mai va deixar de viure-hi. Desimbolta, molt propera, sorprenia periodistes i veïns amb el seu caràcter contundent i alegre. Es va retirar dels escenaris el 2005, tot i que la seva agenda d’actes culturals i veïnals es va mantenir molt activa fins fa dos anys. La pandèmia va deixar molt tocada la seva salut, amb una pneumonia i un herpes segons recorda la ràdio pública, el que la va obligar a quedar-se a casa vora un any.
Pregonera i geganta
En una entrevista al TOT Barcelona el 2019, la incombustible cantant de Sants recordava les seves incursions en política als anys 80 i 90 i reconeixia que CDC li va oferir ser “regidora, diputada i de tot”. Cantava als mítings, però no va exercir cap càrrec. Li molestava que la seva preferència política fos tan comentada, a diferència de l’adscripció socialista de molts cantautors de la seva generació. Aquesta proximitat a convergència li va costar que fins 2011 no pogués complir un dels seus majors somnis com a santsenca: fer el pregó de les festes del barri. “Em va costar més de 30 anys! Fins que no va governar Xavier Trias, res!”.
El que va cobrar d’aquell pregó ho va destinar a pagar-se part de la geganta, una iniciativa d’ella mateixa com a regal de 70 anys i 50 de trajectòria. “Estic molt contenta amb la geganta, no hi ha nen o nena del barri que no s’hi hagi fet fotos”, celebrava. Va intentar convèncer el tenor Josep Carreras perquè també se’n fes un, però no se’n va sortir.
Feliu també parlava de la ciutat, que ja no sentia tan pròxima: “Tenim una ciutat preciosa i si fos turista m’encantaria. És la millor del món! Però com a barcelonina de diari, sovint me’n sento una miqueta exclosa. M’atabala molt la gentada. A més, quasi tot el que necessito ho tinc aquí. Visc al millor lloc de Barcelona!”. Reivindicava que “Sants és un poble”, com una illa dins la ciutat: “Sants és Sants i Barcelona és Barcelona!”.
Feliu va criar a la plaça Osca, quan estava ocupada per un mercat. La seva mare fins i tot hi va treballar de verdulera abans del trasllat a Mercat Nou. El seu pare presidia la comissió de festes de la plaça Osca i la cantant sempre va reivindicar molt la importància de les festes majors de barri durant la grisor del franquisme. “A Sants sempre hem enfocat les festes de forma diferent que a Gràcia. I ara ells van venint al nostre terreny! Aquí fem la festa per nosaltres, per baixar la taula al carrer i menjar-te la truita de patates i trobar-te amb els veïns. Si ve gent que vingui. I si no en ve tanta, doncs que no vinguin”, deixa desimbolta. “Els decorats de les festes de Gràcia són més espectaculars que els de Sants, però són molt de cara enfora. Molts veïns toquen el dos perquè n’estan fins al gorro”, asseverava.
5 
