Ens situem dotze anys enrere. En ple moment d’efervescència del Procés, un mal comença a afectar la societat barcelonina. És una pandèmia? Una conxorxa orquestrada des de Madrid per acabar amb els anhels independentistes? O el resultat d’anys de vessaments tòxics al riu Besòs? Ningú ho té clar, però els efectes són evidents: els homes catalans ja no trempen. Aquest és l’argument de La ciutat destrempada (Lluny del Ramat, 2026), el debut literari de la periodista Maria Altimira Lázaro (Barcelona, 1981) i una obra gestada al llarg de gairebé una dècada. Ens trobem amb l’autora a la Biblioteca J.V. Foix de Sarrià i caminem fins a una de les terrasses de la plaça del Consell de la Vila. La conversa s’allargarà durant prop d’una hora, principalment al voltant d’un llibre que utilitza la sàtira i la ironia per parlar de la “gran caiguda” del procés sobiranista. També reflexionarem al voltant del model de ciutat i sobre l’ofici -el de periodista- i la deriva inexorable que sembla haver pres d’uns anys ençà.
Potser la destrempera és un tema arriscat per a una òpera prima.
L’origen de la idea està una mica en la perplexitat. Quan la començo a pensar, soc una periodista a la secció de política i visc la gestació del relat del Procés. Em trobo molt en la situació de trobar-me gent que conec i que em diu “nena, això ho tenim a tocar”, en relació amb la independència. I jo pensava, vols dir? Em sentia com el protagonista d’una pel·lícula dels germans Cohen. No entenia res ni pensava que això pogués arribar on la gent estava convençuda que arribaria. Escriure-ho em va donar una resposta: la gent es deixa endur per la il·lusió. Crec que vivim en una societat individualista i tenim molta set de col·lectivisme. Hi havia molta gent que estava superconvençuda i que era independentista des de feia temps, però també molta altra que no tenia aquestes idees polítiques i que, quan això creix, tenen ganes de formar-ne part.
Vam pujar tots d’alguna manera al carro?
Sí, era molt difícil no fer-ho, no compartir amb persones de totes les generacions una idea bonica i de progrés. El procés a mi no m’interessa tant com a fenomen polític, sinó com a sociològic o psicològic. Crec que va trencar molts rols. Quan revises les imatges, veus gent que mai hagués estat allà, iaies de l’Eixample excitades… Persones a les quals, de cop, els corria sang per les venes. Peixos bullits eufòrics.
Una mica com el protagonista de la novel·la.
Exacte. Recordo pensar: hòstia, que increïble el que està generant. També hi va haver persones molt benestants i ben pensants de la catalanor que van entendre que, aquells que es manifestaven, no eren una colla de replegats i que van passar ells a ser els antisistema. Crec que va ajudar a trencar el pensament acomodat: els que surten al carrer per canviar l’ordre establert no volen el mal […] El protagonista és una persona que està sota l’ala de la mare, sense carisma, grisa, que es troba amb una dona que és espectacular i que li respon. Ell s’ho acaba creient i crec que la novel·la va també d’això, de la capacitat que tenim d’autoenganyar-nos per deixar-nos endur per la il·lusió.
Sembla que és un llibre molt basat en l’experiència personal. Fins a quin punt hi ha una part teva en els personatges?
Crec que sempre hi ha moltíssim de la persona que escriu, encara que sigui una ficció. És indefugible. Quan crees un personatge, estàs agafant una persona que coneixes en un grau del 50%, li poses un 20% de l’altre i t’inventes un altre 10%. També amb les experiències, molt del que es relata ve de coses que tu has observat.
I en la trama?
Al final no deixar de ser la història d’una doble destrempada: la fisiològica dels homes catalans i la d’un procés polític. Aquesta connexió té molt a veure amb el que jo vivia en el moment en què em va sorgir aquesta idea. La primera perquè cobria com a periodista temes de política, anava al Parlament i m’amarava dels discursos. La segona per una història molt personal. Sempre he sigut una dona de parelles, però vaig tenir una època d’uns tres anys sense. Tenia trenta anys i escaig i em vaig adonar que hi havia un problema molt seriós de disfunció erèctil entre els homes.
Ostres.
Em va generar molta perplexitat. Pensava que eren els de seixanta que estaven malament, però no. Veure aquest problema masculí en un grau que jo mai m’hagués esperat i viure l’inici del discurs del Procés em va provocar un curtcircuit.
És bo…
M’interessa molt d’on surten les idees. El nostre inconscient les guarda i les classifica, però hi ha alguna cosa que fa que emergeixin. Entenc que la idea de la novel·la ve de la meva experiència vital, professional i més íntima. Estava en un dels moments més foscos de la meva vida i, quan va sorgir, la vaig trobar tan divertida que vaig pensar que no la podia deixar escapar. Ha estat un gran instrument d’evasió d’una realitat que igual en aquell moment no m’era tan agradable. És una història que em feia riure a mi mateixa, sola, i crec que això és el que va fer que no l’acabés de deixar mai.
Pel mig hi ha hagut dues criatures, no?
Quan ets mare és impossible escriure, per temps i capacitat cerebral. T’han de passar coses que et remoguin, les has de pensar… Això no es dona amb la maternitat i, per això, la història va estar en dos moments guardada en un calaix. Però crec que havia connectat tant amb el personatge i el relat que vaig decidir sempre recuperar-la fins que la vaig poder acabar.
Abans comentaves que un dels temes del llibre és la il·lusió… una il·lusió que precedeix una caiguda lliure sense frens.
Totalment.
Creus que ens costa parlar d’aquesta desfeta?
Penso que és molt fàcil parlar de les tremperes, les literals i metafòriques, però molt difícil fer-ho de les destremperes. I la novel·la crea aquest espai. Per poder tornar a trempar bé, has d’entendre per què vas destrempar. Les males experiències, la decrepitud, el desencís, l’engany… no conviden a entrar-hi. Aquí tothom parlava del Procés i, de cop, hi ha un silenci increïble, com si no hagués existit aquesta desil·lusió.
Això té un punt psicoanalític.
La desil·lusió ha de sortir fora i s’ha d’airejar. És molt difícil tornar a creure que els teus anhels o desitjos poden arribar a bon port si estàs amb el dolor i una desil·lusió enquistada, que és el que jo crec que hem fet els catalans.
Tu decideixes abordar-ho des de la ironia i la sàtira. Era la forma més còmoda de fer-ho?
Estic convençuda que el sentit de l’humor és una de les poques vies que et permet parlar de coses incòmodes, que la gent no vol sentir, sense haver-te de refrenar. Quan tu discuteixes, si ho amaneixes amb una mica de sàtira, allò entra com la vaselina. El sentit de l’humor et permet dir coses que no diries i que la gent sigui capaç d’escoltar coses que no escoltaria si fos en un registre seriós.
També és una via per riure’s d’un mateix suposo.
En el fons també va una mica d’això, de riure’ns de nosaltres mateixos i de tot el que el Procés va generar. Crec que tot ho he portat a un humor passat de voltes, a una cosa delirant, perquè penso que a través d’aquest deliri sí que ens permetem reflexionar una mica sense tanta reticència.
Sense ànim de fer massa espòilers, a la novel·la tenim un referèndum amb un Estat que posa la catifa vermella i que és el preludi d’un escenari apocalíptic. Molts catalans comprarien la primera part d’aquest univers paral·lel.
Potser sí, però crec que al final la caiguda també la vam viure nosaltres. El desenvolupament i el desenllaç del Procés del llibre va cap a baix com ho va fer el nostre, tot i que no passi exactament el mateix. No volia que fos una novel·la política ni un relat fidedigne, però sí retratar el que crec que va ser la gran caiguda. De fet, moltes coses les vaig escriure abans que passessin a la realitat, va ser estrany.
Per exemple?
Quan vaig començar a pensar la novel·la sí que es parlava d’una consulta, però semblava molt llunyana, no era possible en aquell moment. També sobre la causa de la destrempera, una de les opcions que vaig estudiar era una pandèmia, un virus que no sabíem d’on venia. Era una de les tesis, però finalment va agafar més força la d’una possible fuita d’una indústria química que té molt bona relació amb el govern i que parla una mica de les portes giratòries.
Aquí has recorregut a la teva experiència com a periodista?
Vaig estar documentant-me i investigant sobre Flix, on hi ha una indústria química que fabricava clors i que va deixar anar al riu agents contaminants durant anys i anys. Ha estat un desastre total, es va intentar descontaminar, però cada cop que es feia un control es tornava a veure que l’aigua estava en molt mal estat […] Em van explicar coses que mai podré publicar com a periodista perquè no les tinc documentades, però que incriminaven molt a l’empresa. Com que no vaig poder publicar això perquè no tenia prou material, al final es va convertir en material literari.
I vas decidir introduir-ho a la novel·la.
Sí. De fet, també surt un periodista que està inspirat en un company amb qui vaig pencar durant molt temps. Recordo que hi havia una època en què ell estava pensant molt seriosament si continuava amb el periodisme o tornava al frànkfurt on havia treballat els caps de setmana quan estava estudiant. Aquest personatge encarna una idea que jo tinc del periodisme i de l’espai que té en aquest món la investigació i la denúncia.
És una percepció personal introduïda des de la literatura.
Penso que periodisme i literatura són dos oficis que comparteixen matèria primera, però que són molt diferents. Quan faig feina de periodista, soc molt exigent a mi mateixa en el sentit del rigor. La literatura és un alliberament. Pots escriure del que et doni la gana i quan et doni la gana. Això permet donar espai a coses que, en un format de notícia diària o de reportatge, potser es quedarien fora.
Hi ha una certa crítica al model periodístic en el llibre?
Crec que és un model molt criticable. No hi ha espai ni diners per investigar les coses. Estem condemnats al periodisme de serveis. L’únic que fem és comunicar coses que hem vist sense poder-les analitzar ni entendre-les. Si acabes fent investigació, és perquè ho has buscat per la teva banda. Si no, et trobes engabiat en un sistema que et fa anar a dues rodes de premsa al dia i escriure sobre el mateix que unes altres vint persones. I un pensa, què podré aportar de nou si no tinc tindré temps ni de fer una trucada de rigor? La nostra funció hauria de ser entendre les coses per nosaltres mateixos.
Pair abans de comunicar.
Sí. En el periodisme ja no hi ha digestió, que és el que contribueix més a fer una mica de contrapès. No tenim un periodisme que assenyali el que està mal fet, que tingui temps de veure quins són els errors per intentar apuntar els responsables o els que miren cap a una altra banda. I el que tenim té un espai molt reduït i depèn de la vocació. És una pena perquè en periodisme ja renuncies al sou i a un bon horari…
No sembla que hi hagi marxa enrere.
És molt desil·lusionant i una llàstima perquè és una professió preciosa que et permet aprendre constantment. Però és absolutament deficitària. També penso que ens vam equivocar molt quan es va passar de pagar el paper a consumir el digital gratuïtament. Paguem per les sèries, la música… En un món capitalista, el que no val diners no es valora. I si m’he dedicat al periodisme i escric és perquè crec que en moltes coses que no tenen un valor econòmic, però, socialment, si una cosa no té un preu, sembla que no tingui valor. Si ofereixes periodisme gratis, dius que allò no ha costat cap esforç.
És ben bé una destrempada periodística.
Sí, sí [riu] Crec que hi ha una gran destrempada periodística, però també penso que hi ha esperança. És com el protagonista de la novel·la, que va de despropòsit en despropòsit, però es desperta i deixa de ser el nen que està a la falda de la mare, començant a prendre decisions per ell mateix. S’enamora, pateix un gran desengany, però, al cap i a la fi, està viu. I això és extrapolable al Procés. Érem una societat molt morta i això va ser un despertar de col·lectivitat.
Més enllà d’aquesta radiografia social, la novel·la és també molt barcelonina. És una finestra a la teva ciutat?
Crec que ensenyo la Barcelona que vaig viure petita. És una mirada nostàlgica a la ciutat petita, on tothom es coneixia, que és la que em van transmetre els meus pares i la meva àvia. Era un món on tot estava connectat, qualsevol referència et portava a una família. Aquesta Barcelona ja no existeix.
Posa’ns un exemple.
La meva àvia tenia una sabateria i hi havia aprenents que es formaven en l’ofici i després començaven a treballar allà. Ara ningú perd el temps formant-te perquè pensen que no ets una inversió i tu ja no treballarà allà el dia demà. Tota aquesta temporalitat sumada a la internacionalització de la ciutat fa que aquesta tingui una cara absolutament diferent de la que tenia des de la meva visió de nena petita. I penso que sí que hi ha aquest homenatge amb molta melangia.
Aquesta Barcelona extingida és també la del protagonista.
Més aviat és la de la seva mare perquè ell veu a través dels seus ulls fins que es desperta. És un món que no és seu. Tots pensem que som molts genuïns i molt diferents, però fent la novel·la m’he adonat que moltes de les referències formen part de la meva cultura passiva. És a dir, el que jo he menjat perquè m’ho han posat a taula, el que he escoltat amb els meus pares dins del cotxe…
No són la tria conscient
No, és el llegat. Som molt més llegat del que pensem. Si t’hi rebel·les, en el fons estàs mirant allò per cagar-te amb tot. I si no…
Ho assumeixes com a propi.
És clar. La infància és molt determinant.
Un dels escenaris que vertebren la història és la Torre Glòries. Més enllà de l’evident paral·lelisme amb la trempera, per què la vas triar?
Crec que és un símbol de la Barcelona actual. El protagonista cau, com la ciutat d’abans, i el que s’erigeix és la Barcelona d’ara.
De fet, retrates una plaça de les Glòries on encara hi ha el tambor.
Sí, quan vaig començar a pensar la idea encara existia. I mira ara? El canvi ha estat brutal. Però no només és la Torre Glòries, sinó també les vistes d’aquella Barcelona que s’obre al mar a partir dels Jocs Olímpics.
Parlant d’eufòria…
Les Olimpíades van ser molt il·lusionants, però també van tenir un vessant molt negatiu, que és la Barcelona de l’aparador. Que vinguin turistes i anem a viure d’això. És una il·lusió que no para de trempar i és un desastre. Barcelona ja va sola i potser no cal fer-ne més promoció, no? Hi ha aquesta inèrcia en la política que sembla que és molt difícil parar i reflexionar.
No estem disposats aturar-nos?
Crec que no. És veritat que hi havia un projecte per a Barcelona amb les Olimpíades i que no se sabia ben bé on ens portaria, però també hi havia coses que ens podien haver fet saltar les alarmes en el seu moment. És molt de la política això de “fes i ja veurem”.
Pilota endavant.
Vivim molt d’això. Generem coses que no sabem què fer amb elles i pensem que d’aquí a uns anys serem molt més intel·ligents i ho resoldrem. I el llegat que deixes a la gent que ve és terrible perquè no saben què fer amb el monstre que tu has creat.
