Nascut a Barcelona el 1974, ha passat els últims 20 anys a Madrid, treballant a la revista de moda Marie Claire. Explica que progressivament anava veient com es reduïda la redacció i que al maig va pactar la seva sortida perquè tenia l’oferta de RAC1 per dirigir i presentar el nou programa per al migdia. Es titula Vostè Primer i el fa de dilluns a divendres, de les 13 h a les 14 h. Ara és la seva principal ocupació, però també continua la seva col·laboració setmanal a l’Està passant de Toni Soler a TV3 i al Versió RAC1. Marc Giró admet que està en un bon moment però toca de peus a terra: tot el que té de showman ho té de conscient del fet que és un treballador que ha de lluitar per guanyar -se la vida. En parlem prenent un Vermut Miró al restaurant Alba Granados. Sense haver-ho buscat, ens hi vam trobar el dia que feia 45 anys.
Casualment avui és el teu aniversari. Per molts anys.
Moltíssimes gràcies, en vida vostra.
Ho celebres? T’agrada fer anys?
M’és igual fer anys. El dia que fas anys reflexiones una mica, però no és una cosa que em preocupi. Cosa que trobo que és un bon senyal. En qualsevol cas no he sigut mai gaire de celebrar-ho.
Ni un sopar íntim?
No. Perquè també és veritat que fa anys que estic tota l’estona com si celebrés coses. Gran part del meu patrimoni se’n va en restaurants, sortir, beure. No tinc aquella visió que tenien els meus avis o la gent d’abans del dia de festa. Crec que és una cosa molt contemporània. També és molt de ciutat, jo soc molt de ciutat. Qualsevol excusa és bona per sortir. I a més a més he estat 20 anys a Madrid, que és una ciutat que t’empeny a estar al carrer contínuament.
Més que Barcelona?
Diumenge a la tarda, a Barcelona no hi ha ningú. Al passeig de Gràcia hi ha turistes, però, de gent de Barcelona, cada cop menys. Els meus pares, quan em venien a veure a Madrid, deien que a la Gran Via hi era tothom, diumenge a la nit. I al matí et trucaven i anaves al Rastro o a l’hipòdrom, el que fos. Comences amb una canya al migdia i acabes sopant i després en un cabaret. De tota manera, Barcelona també està preparada i dissenyada perquè surtis constantment i gastis menjant, bevent, comprant.
“Tothom té un personatge. Això de la naturalitat és cosa dels conills. El meu personatge en dona de menjar”
Quina nota poses a Barcelona com a ciutat?
És una gran ciutat. De les millors del món. Per molt que parlin de la inseguretat i de les catanes que es veu que van i venen. No és res més que la inseguretat pròpia d’una ciutat del volum que té Barcelona, ciutat portuària i amb tanta gent que entra i surt constantment. S’ha d’estar per la qüestió de la seguretat, però no són problemes aliens a ciutats com Barcelona. Ho diuen els antropòlegs. El que passa és que els barcelonins sempre ens queixem de la ciutat, del que havia estat, del que ha tancat… ‘Allà hi havia un cinema, una terrassa, un no sé què’. Barcelona és una ciutat que ha millorat moltíssim. La trobo esplèndida.
I no ens hem de queixar, doncs?
No, no vull dir això! Jo estic molt a favor que ens queixem constantment si cal. La queixa et prepara per a la revolució. Però a Barcelona s’hi viu bé. I ser de Barcelona imprimeix caràcter. Vas pel món dient que ets de Barcelona i és com un títol nobiliari. Les grans ciutats són bones o no segons el talent que tinguis per viure-les. Una persona que va a Nova York i troba que és un drap, o que va a París i diu que és horrorós, és que és idiota. La típica que va a Londres i no li agrada… Filla, ets idiota. Què vols que et digui? I amb Barcelona passa igual. No t’agrada Barcelona? Ets idiota. No tens gens de talent per anar pel món.
La queixa et prepara per a la revolució, dius. Però tu no tens gaire pinta de revolucionari…
Mira, abans quedava claríssim qui era què. He treballat 20 anys a Marie Claire i he après que amb la moda contemporània no hi ha distincions. Abans, feia la funció que havien fet els escuts, deia qui eres i d’on venies. Ara, afortunadament, per la roba és molt difícil distingir qui és un home i qui és una dona, qui és gran i qui és jove, qui és ric i qui és pobre, qui és revolucionari i qui no ho és. En el fons, ens vestim tots bastant igual. Jo potser no tinc pinta de revolucionari… però ja us ho trobareu. [Posa els ulls en blanc i bat les parpelles].
“Vaig votar Carmena però ara ja no la votaria. Jo sí que crec que hi ha presos polítics, i ja està”
Vas sempre amb vestit i corbata per raons pràctiques?
Absolutament. Per una qüestió de feina i del tipus de vida porto, em va bé anar amb vestit i corbata. Quedes bé a tot arreu. Fins i tot si em morís, em podrien enterrar tal com vaig. I si la cosa es deixa anar, sempre em puc treure alguna cosa, la corbata, l’americana… Els que van vestits molt al límit, amb samarreta, si la cosa va a més, què fan? Han d’anar a El Corte Inglés a comprar una americana. Jo ja ho tinc fet. Si ara haguéssim de fer la revolució, m’arremango i la faig. Si ja vas arremangat d’entrada, com t’arremangues més?
En el teu personatge, què hi ha de tu i què és creat?
Tothom té un personatge. Això de la naturalitat és cosa dels conills. Els humans mai hem sigut naturals socialment. Tinc el meu personatge i el vaig afinant, però vostè també. I aquell, i aquella i el de més enllà. I he de dir que el meu és un personatge que funciona i que s’adiu bastant a la veritat. El que faig és coherent amb el que soc. El gest té a veure amb el discurs i el discurs amb el gest. El meu personatge em dona de menjar, jo treballo amb el cos, m’entrego, com una folklòrica.
“Quan El Terrat em va oferir fer Vostè primer a RAC1, vaig tenir un moment de pànic, però em va durar un quart d’hora”
Ara tens el teu propi programa a RAC1, Vostè primer, al migdia, després de La competència. És la primera vegada que condueixes un programa. Com prova?
Sé que hi ha hagut gent maliciosa que ha dit que jo sempre he fet seccions, i que a veure com me’n sortiria amb un programa sencer. Doncs mira, hi ha gent que fa programes que són molt més rucs que jo i se’n surten. Perdona que t’ho digui. Sempre que he fet seccions, les he portat jo, perquè funcionen quan em deixen fer i no intenten controlar-me. M’he de posar a galopar i ja està. Abans era un quart d’hora i ara és una hora. Quan m’ho va oferir El Terrat, vaig tenir un moment de pànic, però em va durar un quart d’hora. Si jo puc parlar 45 minuts seguits! I a més a més, com que he sigut col·laborador en molts programes, amb el Buenafuente, la Griso, la Melero, la Nierga… sé exactament com tractar els col·laboradors, necessito crear un espai de felicitat per a ells.
Però tens la pressió de fer audiència…
Estic relativament tranquil. Encara no hi ha cap EGM, però el seguiment per internet és bo, millor que abans en la mateixa franja. I si no funcionés, si a la gent el programa li sembla una merda, no hi ha pla B. Al carrer. Jo faig el que faig i no es pot canviar. Si tu contractes un pingüí fa de pingüí, no pot fer de mico.
També surts un cop a la setmana a l’Està Passant i t’he sentit en anuncis en altres cadenes de ràdio. Ets en un moment que ets a tot arreu.
Menys del que sembla. Estic en un bon moment però no és que estigui a tot arreu, és que soc molt intens. I em guanyo la vida amb això. Si em truquen, hi vaig. En línies generals, en aquest ofici has de dir sempre que sí.
Foto: Jordi Play
El gag continu amb Toni Cruanyes a l’Està passant és cosa teva o dels guionistes?
Va sortir per casualitat. És curiós. Toni Cruanyes és un senyor d’informatius que no pot fer més del que fa en un programa d’humor. La gràcia la fa ell perquè s’ha d’aguantar. A veure com se’n surt d’aquesta boja que l’assetja en directe!
Us coneixeu?
Vam coincidir una vegada a la Marató, però no som amics ni res que s’hi assembli. No és res que estigués pactat. Ni tampoc m’ha trucat ningú de la corpo per dir-me que s’ha de frenar. És una cosa simpàtica.
“Vas pel món dient que ets de Barcelona i és com un títol nobiliari”
Et vas despatxar a gust comentant el casament de Manuel Valls a l’Està passant. T’interessa la política?
Per collons, estem en un moment interessantíssim.
Has dit que votaves Manuela Carmena.
Encara estic empadronat a Madrid i l’he votat les dues vegades que s’ha presentat. És que, a Madrid què votaries? Jo no voto cap partit que hagi col·laborat amb el 155, per exemple. El nacionalisme no és una de les meves preocupacions, francament. Però vaig trobar que el 155 era una cosa tremenda. I això d’ara de repetir les eleccions em sembla una cosa al·lucinantíssima. Que tinguin la barra de pretendre fer-nos creure que no poden posar-se d’acord en les grans qüestions! La qüestió territorial, el finançament, la sanitat i l’educació, les infraestructures, el canvi climàtic, les llibertats. És un escàndol, estic escandalitzat. Saps què et dic? Se’n poden anar a la merda.
No votaràs?
Sí, sí! I votaré el mateix.
A les eleccions estatals no podràs votar Carmena, que no es presenta en aquestes i ni es presentarà en cap altra convocatòria, que ho deixa.
Però votaré l’equivalent.
Has dit que no votes cap partit del 155. Carmena no n’és, però ha sigut la pregonera de la Mercè i fa poc va estar aquí i va negar que hi hagués presos polítics.
És el fenomen Errejón. Quan era candidat per a la Comunitat de Madrid amb Más Madrid, a la pregunta sobre la qüestió catalana va dir. ‘Me pilla muy lejos’. Ves-te’n a la merda! Como que te pilla lejos? Madrid pilla lejos de Barcelona? Et votarà ta mare. I la Carmena tampoc la votaria ara. Jo sí que crec que hi ha presos polítics, i ja està.
