Maison Dorée, el restaurant més parisenc de Barcelona

La icona de la influència francesa a la Barcelona de principis del segle XX és avui una botiga de la cadena Primark

Al 1841 es va inaugurar, a la cantonada del que avui és el Boulevard des Italiens amb la Rue Laffitte de Paris, el restaurant Maison Dorée. Els seus propietaris eren la família Verdier i el van anomenar originalment Restaurant de la Cité, però degut a la seva luxosa decoració amb sumptuoses pintures, miralls, i els detalls daurats als balcons i balustrades, els seus clients el van rebatejar com a Maison Dorée. Al capdavant de la cuina hi havia el xef Casimir Moisson, un dels més reputats del París de l’època, qui va ser el creador del Tournedó Rossini, un plat fet a mida del gust del compositor Gioachino Rossini, client habitual del restaurant.

La cuina de Moisson, el celler amb més 80.000 referències i detalls com que el restaurant estava dividit en dues parts que tenien dues entrades independents –una general per als clients amb prou poder adquisitiu per fer-hi un àpat i una altra reservada pels clients aristocràtics, molt rics o famosos– van convertir el Maison Dorée en el centre de la vida social i política de la capital francesa. Va tancar l’any 1902, quan l’edifici va ser venut per reconvertir-lo en oficines. El seu esperit, però, es reencarnaria a la ciutat de Barcelona.

L’any 1897 els germans Michel i Charles Pompidor, originaris de Prats de Molló i la Presta, un municipi de la comarca del Vallespir (Catalunya Nord), van adquirir a Barcelona la xocolateria La Mallorquina, situada a la cantonada que el carrer Rivadeneyra fa amb la plaça Catalunya. Volien obrir-hi un restaurant. Quan es va presentar l’ocasió, van adquirir el local contigu al que ocupava La Mallorquina, on hi havia un comerç de llits metàl·lics. L’any 1903, un any després de que desaparegués a París la Maison Dorée, naixia a Barcelona un restaurant de luxe amb el mateix nom. La societat barcelonina de l’època s’emmirallava en la societat parisenca i el Maison Dorée català es va convertir en l’ambaixador de la reputadíssima cuina francesa a Barcelona.

El germans Pompidor van encarregar l’obra a l’arquitecte Augist Font i Gumà. El Maison Dorée es va dividir en tres plantes: un soterrani, la planta a nivell de carrer i un primer pis, totes elles dissenyades i decorades amb luxe i sumptuositat. El mobiliari es va comprar a París i en les parets s’exhibien pintures dels millors artistes del moment, com Ferrater, Vancells, Rius i Urgell, entre d’altres. Es va fer molt popular la porta giratòria, la primera que va haver-hi a la ciutat, que donava accés a l’interior del local. Dins hi destacava una majestuosa barra que creuava les dues estances en que estava dividit: el cafè-restaurant i el menjador amb capacitat per a 300 comensals.

El restaurant Maison Dorée de Barcelona | Viquipèdia

Al primer pis, tal i com succeïa en el restaurant homònim parisenc, a més de menjadors privats, una sala amb piano i una sala de fumadors, també hi havia algunes habitacions de luxe, reservades a clients molts especials. Les seves terrasses estaven habilitades per poder ser utilitzades durant tot l’any. El Maison Dorée es va convertir ben aviat en espai de trobada de la burgesia, l’alta societat i d’intel·lectuals i artistes, tots ells desitjosos de seguir els costums i les modes procedents de París. Els banquets i festes que les classes més benestants hi van fer van tenir molt de ressò a la ciutat.

Aquest restaurant va ser un dels que va introduir els canelons a la ciutat de Barcelona, i en ell s’hi celebraven els coneguts com a “sopars de duro”. També, tot i no ser un hàbit afrancesat, el Maison Dorée va ser punt de trobada per prendre el tè, en un servei anomenat Five o’clock tea, que sembla ser que se servia a les cinc de la tarda.

L’obstinació dels germans Pompidor per recrear al Maison Dorée els costums de servei dels millors restaurants parisencs va propiciar moltes importacions curioses. Va fer que es veiessin a Barcelona estris de cuina com la premsa d’ànec, imprescindible per preparar l’ànec a la sang [canard au sang], un dels plats clàssics de la gastronomia francesa, que té el seu temple al restaurant La Tour d’Argent de París. També els plats finalitzats davant del client utilitzant, entre d’altres, els fogonets d’alcohol portàtils. El personal de servei anava impecablement vestit, amb el cabell curt, sense bigoti ni barba, i feien servir sabates amb sola de goma per no fer soroll al caminar.

El Maison Dorée va tancar l’any 1918. La seva privilegiada ubicació era cobejada per una banca desitjosa d’instal·lar-se en els indrets més emblemàtics de les ciutats. El mes de juny de 1918 la Banca Arnús, una entitat financera fundada el 1846 per Evarist Arnús amb diners provinents del corretatge de cotons i de l’especulació financera a borsa, va comprar l’edifici del Maison Dorée per convertir-lo en les seves oficines. Avui dia aquest edifici està ocupat per la cadena de moda i complements Primark.

Nou comentari